dimarts, 27 de maig del 2014

EL FIL DE SEDA

Diu la llegenda: «Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fill es pot estirar o encongir, però mai no es pot trencar»
Això diu.
És un fil transparent, crec jo. I llarg. I molt flexible. No sé si el portem lligat al dit petit, a l'índex o al turmell. Ho desconec. Sé que de vegades el portem lligat al coll i, si l'altre l'estira massa, ens ofeguem. Potser en tenim més d'un, d'aquests fils i per això algun cop ens movem com a titelles de fusta dirigides per molts fils. Quin mareig, no?
És cert que, de tant en tant, coneixem una persona i et sents immediatament lligat a ella. No saps per quin motiu, però saps que hi ha un vincle. El problema és si aquest vincle -digueu-li fil, si ho preferiu- només està lligat al teu dit. Queda orfe d'un extrem i tu vas pel món amb un fil penjant de la mà. Ningú no el veu, però tu saps que hi és i s'entortolliga a les cames i et fa ensopegar. Te'n vols desfer, però no ho aconsegueixes. I l'altre, mentre tu jeus a terra després de caure enredat al fil de plata, fa la seva sense ni tan sols adonar-se que tens una rascada al genoll, el colze ensangonat i llàgrimes a les galtes. 
Una altre mena de fil és la que lligues amb l'altre a base de temps. Fent petits nusos. Dia a dia, cafè a cafè, somriure a somriure, tertúlia a tertúlia, passeig a passeig. Cada cafè, un nus minúscul, imperceptible. Aquells que es fan amb una picada d'ull i t'alegren el dia. Els que tenen olor d'una colònia, sempre la mateixa. Els que es fan amb una mirada de complicitat. El fil s'omple de nusos que el van escurçant i el fan més curt i més fort. I t'adorms pensant que, a l'altre banda del món, al carrer del sota, a l'altre costat del llit o tres-cents kilòmetres hi ha algú, ni que sigui només una persona, que sempre hi serà i que, potser, n'està fent un altre, de nuset imperceptible.
I el fil més trist té a veure amb el "...mai no es pot trencar". Hi ha tisores molt potents. Tisores que ni tan sols podem arribar a imaginar. Un fil que tenia molts nusos, però no suficients per fer-lo prou fort, i que et pensaves que era indestructible clec!, un bon dia sense saber com ni per què es trenca. La patacada és brutal: caus de cop i t'esberla el cap i l'ànima. A l'altra banda algú que creies que sempre hi seria ha agafat una tisora de podar o una serra elèctrica i l'ha tallat de soca-rel. Se n'ha cansat. Ja no ets ningú i el fil queda penjant i tu ensopegant cada cop que mires de pensar per què. S'han acabat les complicitats, la mirada i l'abraçada a mitja tarda. No ets ningú. Fi.
Ja ho veieu. De fils de plata n'hi ha un munt. Dels que tenen molts nusos imperceptibles a l'ull, pocs. Jo crec que sé quins són els meus i espero que mai no tinguin cap serra mecànica. També sé que cada con'hi ha més que vull tallar. Sobretot els que van lligats al coll. No vull morir ofegada. 

diumenge, 4 de maig del 2014

Una altra d'anuncis.


Sant tornem-hi amb els anuncis amb criatures. Recordem als senyors publicistes que els nens són nens, no ximplets. Un cop aclarit aquest petit detall que sembla que desconeixen, aniré al gra. 
Ahir vaig veure un espot de productes làctics que, sembla ser, són específics per a infants. Els models que surten a l'anunci no són lactants, jo crec que són nens i nenes que per edat ja poden menjar gairebé de tot. Els lactants són punt i a part perquè ja sabem que la seva alimentació és diferent, especial perquè el seu sistema immunitari i digestiu és, encara immadur. Anem, doncs, a l'anunci. És evident que va adreçat a les criatures, però també als pares i les mares hiperprotectors/es, que veuen els seus fills com a nens incapaços de fer res per si mateixos. D'entrada els anunciants empren un vocabulari ple diminutius: manetes, petitó, canyeta, etc. I molt important, són productes pensats perquè els nens i les nenes no s'embrutin, que es veu que si s'embruten no queden bé a la foto, a la vida i fan lleig. 
Els infants tenen necessitats concretes i diferents als adults. Necessitats que van en funció de l'edat. No oblidem, però, que són necessitats que tenim al primer món, que és on hi ha els diners per a fer possible que tinguin cadiretes pel cotxe i per la taula, roba adequada a l'edat, estris a mida per menjar i medecines per a guarir-los quan estan malalts. Ara bé, que els nens no s'embrutin quan mengen és gairebé contra natura: per aprendre cal errar. Per aprendre a menjar amb coberts i polidesa primer han d'haver fet servir les mans i descobrir con és cada textura diferent que tenen al plat. Omplir-se la cara de puré de verdura amb una cullera vacil·lant de camí a la boca no és dolent. És normal. Que caigui llet sobre la roba perquè mantenir l'equilibri d'un got en ascensió no és fàcil. Que juguin  amb sorra i acabin de color marró i pedres a les butxaques i a les sabates no els fa cap mal. Que ajudin a la cuina i els caigui la farina al damunt o un ou a terra, és normal entre altres coses perquè al adults també ens pot passar.
Els nens estan fets per a viure com a nens, per aprendre a fer-se grans a base d'ensopegar, d'equivocar-se i de jugar. Més o menys com fem els grans que som els responsables d'ajudar-los a créixer sense culpabilitzar-los dels errors i les faltes. Que aixequi la mà l'adult a qui li agradi que li comentin sempre allò que no li surt prou bé, les seves debilitats o les seves faltes. A quin adult li agrada tenir un botxí a prop que constantment li recordi que no és perfecte o que no sap combinar colors, que condueix fatal, que no domina bé el llenguatge o que  no és capaç de superar un temor? 
Posem límits als nens. Ho agrairan.  Però deixem-los ser nens. Ens ho agrairan encara més i quan siguin grans recordaran una infantesa feliç.