dimecres, 27 d’abril de 2016

EL MEU CARRER

Ara el meu carrer ja no és el meu carrer.
El meu carrer tenia fang i els genolls vermells de mercromina, durant el llarg estiu que començava amb la foguera de Sant Joan. Buscàvem fusta per les cases: cadires trencades, tamborets amb dues potes, calaixos que no encaixaven... Tot s’hi valia per fer un foc que arribés al sostre i obrís la porta dels jocs al carrer. La vida començava aquella nit de llum, bengales i petards, amb els adults asseguts en cadires baixades de casa, xerrant a la llum de la lluna i de les flames i nens i nenes corrent, sense horari. Tant era l’edat. Junts rèiem i planificàvem tardes de bales de colors, de curses sense final, de xarranca, de pica
paret o de bicicletes velles que passaven de mà en mà i de pedal en pedal.
            La majoria estiuejàvem al carrer. Alguns, pocs, anaven uns dies a la platja. La vegada que em van convidar a anar amb ells al mar, vaig ser feliç. Viuria una aventura con les que llegia als llibres! Em va agradar, el mar, però de seguida vaig
trobar a faltar els meus amics del carrer, el meu món de fang i la cabana que fèiem a la meva habitació durant  les hores que el sol ens  encegava i no podíem sortir  de casa. Una cabana feta de tovalloles, llençols i cadires.  Era el lloc on berenàvem abans de tornar a jugar al cuit-amagar  als portals, sempre oberts, i entre los pocs cotxes que hi havia al meu carrer, que ja no és meu.
            Un dia a la setmana intercanviàvem llibres. Els dimecres. Sembla mentida, però molts ens vam aficionar a llegir gràcies al carrer. El carrer.... Aquest lloc que ara s’ha tornat inhòspit pels nens, que només veuen como un lloc de pas, va ser un espai ple de vida.
Ara al meu carrer hi ha nenes que calcen merceditas i porten un gran llaç al cap i nens repentinats amb una armilla conjuntada amb les sabates. No juguen amb bicicletes prestades ni senten el seu nom, a través de la finestra, anunciant l’hora de dinar.

El meu carrer, que ja no ho és, és la meva infantesa i els meus records s’amaguen sota les llambordes i els panots o en qualsevol portal. Surten rere meu cada cop que trepitjo el terra on vaig aprendre que jugar és viure feliç.  

2 comentaris:

  1. També el meu carrer....que maco Merche..li faré llegir a la meva mare..li agradarà molt

    ResponElimina
  2. Montse!!! Moltes gràcies per passar per aquí i per fer-lo llegir a la mare. Li fas un petó de part meva.

    ResponElimina