Les espatlles de la Maria havien anat creixent. S'havien eixamplat i eren gairebé deformes. Ella ni tan sols no se n'havia adonat. Havia passat tan a poc a poc, a força d'anys. No n'era conscient fins que la Blanca, una companya de feina, li va preguntar si feia alguna mena d'esport, com ara halterofília o musculació.
La Maria no va entendre el per què d'aquella pregunta absurda. Jo? Esport?, va respondre. No, no en faig. I la Blanca va començar a observar-la per veure si la seva alimentació era a base de proteïnes, que diuen que fa múscul o per veure si baixava i pujava caixes pesants de manera insistent. Aquella espatlla necessitava una explicació. Des que es coneixien havia anat augmentant de forma desmesurada. I va decidir anar amb ella tant com li fos possible, estar-ne pendent, més que res per si tenia alguna malaltia greu. Fins i tot, una d'incurable!
I ho va descobrir. Potser sí que era una malaltia incurable: la Maria escoltava tothom sense emetre judicis. Anava carregant sobre les seves espatlles els problemes i les alegries de tots els que coneixia, des del botiguer del costat de casa fins els de la seva amiga més íntima, passant pels de tota la seva família. La Maria escoltava i no solia donar consells. Havia anat acumulant, un darrere l'altre, els conflictes de qui l'envoltava. Però la cosa anava més enllà. Quan ella necessitava comunicar algun esdeveniment -bo o dolent- es trobava que ningú no tenia temps per a ella. O pitjor encara. Quan algú feia l'esforç d'escoltar-la era per pur tràmit i sovint es trobava sola enmig la conversa. O pitjor encara. Qui semblava que li feia cas acabava dient-li que no es preocupés, que allò no era res, que aviat li passaria. Mai no era prou important per a ningú.
La Blanca necessitava dir-li que pensés més en ella mateixa, que així li baixaria el volum de les espatlles. I li va dir. La Maria va començar a plorar i plorar sense aturador, desarmada de l'única arma que tenia per apropar-se als altres: l'escolta. I a mesura que plorava i anava deixant anar que ses sentia sola, que mai no l'escoltaven, que era un ésser sense importància al món, que no tenia res ni ningú que mostrés interès per ella, a mesura que deixava anar la seva insatisfacció i desencís les espatlles anaven prenent la forma que mai no haurien d'haver deixat de tenir. Va deixar de plorar quan va fer un gran crit al mig del carrer: I a mi qui m'ajuda??!! I a mi qui m'escolta??!!
Jo, va dir la Blanca. I amb una abraçada d'aquelles que s'emporten la boira, la Maria va saber que sempre podria comptar amb ella. Només va poder dir gràcies.
