dissabte, 10 de desembre de 2011

Bellesa infeliç


Ella havia nascut guapa. El que es diu guapa de veritat. Tan bonica que no sabia que fer-ne, de tanta bellesa. El homes la desitjaven, les dones l'envejaven i els gais volien ser com ella. Era, en definitiva, desgraciadament bella.
Es vestia de qualsevol manera per tal de no ser vista, que no se la miressin, però les cames llargues i el coll perfilat l'impedien passar desapercebuda. Mirava d'anar mal pentinada, despentinada més aviat, però els cabells negres sempre emmarcaven la pell daurada i els ulls de mar. Cansada de ser sempre el centre d'atenció va decidir ser-ho de veritat. Volia convertir-se en objecte de deisg allà on anés, trobar-se al mig de les reunions, ser la tassa del cafè, mostrar sense vergonya el seu cos, ballar damunt la taula, ser la baldufa sense corda. Ser vista i admirada. Conrear enveges i col·lecionar desitjos i amants. I al final del camí, quan ja hagués gaudit prou, buscar la felicitat en mans d'un home o una dona que l'estimés sense pensar que podia marxar qualsevol dia, d'algú que no tingués recança en sentir tots els ulls damunt la seva companyia.
Com qui es llença al mig del mar sense saber nedar, es va llençar a buscar aquella persona que l'havia de fer gaudir de a vida sense por al futur. I es va ofegar als  braços d'homes i de dones que li feien l'amor només per a lluir un trofeu preuat. El més preuat. Només per poder dir que l'havien abraçat i fer morir d'enveja qui no ho havia aconseguit.
No va ser feliç. No en sabia. Ningú no la va fer feliç. No van saber-ne.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada