dijous, 10 de maig de 2012

Vida de nen?

Avui, a La Vanguardia, hi havia un reportatge alertant de la gran quantitat de nens i adolescents que pateixen fatiga crònica. Ben mirat no ens hauria de sorprendre gens ni mica. La sobrecàrrega d'activitats extra-escolars que porten a l'esquena és gairebé immoral. Cada dia de la setmana una cosa o altra els fa arribar a casa a l'hora de sopar. Esgotats, després de tot un dia d'escola i de les classes o esports de tota mena, han de posar-se a fer deures, quan potser hauria de ser a l'nrevès: fer els deures i, si queda temps i ganes, fer coses extres.
Però, no. Cal omplir el seu temps com sigui, no fos cas que s'avorrissin! Cal tenir-los ocupats hores i més hores, a veure si entre pintura, música, idiomes i esport ens toca  la rifa i és el millor dels millors en alguna d'aquestes especialitats. No, els nens, si saben jugar, no s'avorreixen. Primer problema: a jugar se n'aprèn jugant i si no tenen temps, no en podran aprendre. A jugar cal ensenyar-ne i això requereix un temps que la majoria no està disposat a donar. El joc, de tota la vida, ha estat i és l'activitat extra-escolar preferida de les criatures.
El nen no pot tenir totes les hores ocupades. Ha d'aprendre a estar tranquil, a de poder cantar, badar i perdre el temps. D'aquí neix la crativitat. Però tenir la  criatura a casa saltant i parlant mentre juga no sempre és divertit per l'adult. Mentre el nen és a classe d'anglès -cosa que no sol representar millora en aquest idioma vist el nivell del país que gasta el que no està escrit en acadèmies d'aquesta llengua- la mare o el pare poden fer un cafè amb els amics. Algú li ha preguntat al nen si no s'estimaria més jugar al parxís amb el pare mentre pren un cafè i el nen un pa amb xocolata?
Els adults tenim dret a planificar el nostre temps lliure, podem decidir què fem o deixem de fer. Que aixequi la mà l'adult que voldria un munt d'obligacions diàries en sortir de la feina. A qui de nosaltres ens agradaria que ens diguessin: dilluns, pintura; dimarts, judo; dimecres, japonès, dijous, macramé, divendres, flauta travessera i el cap de setmana titelles, cinema, passeig en bici i visitar el museu d'Art Contemporani? La majoria diria: i jo, quan descanso? quan llegeixo? quan m'assec al balcó a fer l'aperitiu? quan veig els meus amics? quan puc perdre el temps? quan passejo sense pressa? QUAN FAIG LA MEVA?
Tot ens queixem que els nens, avui en dia, no saben esperar. Volen solucions immediates. Ho sento. La culpa és només nostra que no els ensenyem el valor de la calma i de la vida més pausada.
No tinc clar que aquesta sobrecàrrega que tenen els nostres infants sigui pel seu bé i no pel nostre propi. Sembla que és millor que els guardin els altres que no pas els pares i les mares. Que arribin a casa a punt per dutxar i sopar i a dormir, que així no cal estar per ells. Que si són a casa no paren i volen parlar i volen que juguem amb ells, i volen la nostra atenció. Millor que tinguin les hores a tope i al final del dia, si tot va bé, ja els eplicarem un conte. Curtet, això si.
també volem que sigui grans lectors. Quan? em pregunto. A quina hora poden gaudir del plaer de la lectura si estan rebentats? Llegir requereix temps per gaudir, per  entendre. Les deu de la nit no és hora perquè un nen agafi un llibre. No.

Posem-nos en la pell de l'infant. ells també necessiten descansar. Més que no pas nosaltres.
Després, quan siguin grans, hauran d'aprendre allò que els va faltar de petits. Hauran d'aprendre que el temps cal distribuir-lo en funció de les necessitats del moment, que avorrir-se no és dolent per la salut, que de les estones sense fer res poden sortir grans idees, que cal tenir temps per pensar, per mirar endins, per veure un amic sense pressa, per llegir. I aprendre això quan un és gran és més difícil.

Potser serà tard i hauran deixat massa hores als poliesportius i a les acadèmies. Hores que ja no podran recuperar.

2 comentaris:

  1. totalment d'acord.
    el dia que tingui fills, aniré a viure a un poble, així podran baixar a la plaça a jugar i córrer amb bici (i no dic a pagès pq és molt sacrificat treballar a les granges, però mira si no m'ho passava bé jo quan era petita, tot el dia per baix, corrent i jugant amb el meu germà!)

    ResponElimina
  2. Jo he viscut sempre a ciutat. Eren altres temps, d'acord, i es podia jugar al carrer. Ara jugar al carrer és difícil, però tampoc no cal. Jugar a casa amb les joguines, els germans i els pares, jugar a fer el sopar, jugar a imaginar, llegir per plaer no per obligació... No en saben gaire, t'ho prometo. El problema és que la societat "no está por la labor". Una pena que no els deixin ser el que són: nens.

    ResponElimina