

Sé que no són bons temps per apropar-se a segons quins països. Sé que són zones remotes que només coneixen a fons aquells que les habiten. Sé res no és fàcil quan es tracta de segrestos, dones i països complexes tant pel que fa a orografia, política i religió. Però també sé que si hi hagués algun interès econòmic o polític s'hi hauria posat més emfasi, més força i més ganes. També sé que el destí de més de dues centes nenes no és una cosa apassionant per tots aquells que regeixen els nostres destins. Tinc la certesa, i no crec anar gaire errada, que la majoria d'elles -si no totes- han estat vexades, explotades -moltes a nivell literal-, casades i forçades a qualsevol tipus de feina. Nenes sense futur, sense vida pròpia. Pensem'hi. Ni que sigui des del nostre acollidor sofà, des de la nostra dutxa amb aigua calenta, des del nostre cotxe amb aire condicionat, des de la nostra cuina plena d'estris que elles ni somien ni coneixen, des dels nostres carrers amb tots els serveis. Pensem-hi des de la nostra pell fina que, acostumada a sentir desgràcies alienes, ja no sent dolor pel dolor dels altres.
Arrencades de la seva llar i del seu poble "qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran".
Arrencades de la seva llar i del seu poble "qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran".