dimecres, 15 d’abril de 2015

SEGREST

Ahir em va venir al cap aquella cançó que diu: "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tan de temps...". I continua dient: "Qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran...". I em va venir al cap perquè vaig sentir la notícia que feia un any del segrest de les nenes de Nigèria. Un any?, vaig pensar. Joder, noia, si que vius bé, tu, que ja ni t'en recordaves, vaig pensar també. I és que com gairebé tot allò que no ens toca de ben a prop tendim a arraconar-ho o arxivar-ho al lloc més amagat de la memòria, no fos cas que ens fes venir mala consciència i se'ns posés malament el sopar calent que cada dia tenim a taula. Això si, no ens féssim una rascada al genoll! Ho penjaríem a una xarxa social i que el món sencer se'n fes ressó!! Potser acabaríem a urgències i tot, tu. I s'infecta? Oh, dolor i drama sense aturador, el nostre pobre genoll amb una crosta lletja, ara que arriba l'època d'ensenyar cama!
Què se n'haurà fet d'aquelles flors? El món és tan gran que no les podem trobar. Ai si correrien els governs a buscar algú que els valgués la pena! Però més de dues-centes nenes... A qui pot interessar el seu destí? A qui pot interessar el que els està passant en aquests moments? Serà per nenes... Si el món n'es ple! 
Sé que no són bons temps per apropar-se a segons quins països. Sé que són zones remotes que només coneixen a fons aquells que les habiten. Sé res no és fàcil quan es tracta de segrestos, dones i països complexes tant pel que fa a orografia, política i religió. Però també sé que si hi hagués algun interès econòmic o polític s'hi hauria posat més emfasi, més força i més ganes. També sé que el destí de més de dues centes nenes no és una cosa apassionant per tots aquells que regeixen els nostres destins. Tinc la certesa, i no crec anar gaire errada, que la majoria d'elles -si no totes- han estat vexades, explotades -moltes a nivell literal-, casades i forçades a qualsevol tipus de feina. Nenes sense futur, sense vida pròpia. Pensem'hi. Ni que sigui des del nostre acollidor sofà, des de la nostra dutxa amb aigua calenta, des del nostre cotxe amb aire condicionat, des de la nostra cuina plena d'estris que elles ni somien ni coneixen, des dels nostres carrers amb tots els serveis. Pensem-hi des de la nostra pell fina que, acostumada a sentir desgràcies alienes, ja no sent dolor pel dolor dels altres.
Arrencades de la seva llar i del seu poble "qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada