diumenge, 29 de novembre de 2015

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

D'entrada he de dir que no m'agraden els dies de tal o qual cosa, ni les setmanes d'això o d'allò. Però potser perquè aquest mal s'està escampant massa, com una pandèmia sense vacuna ni remei, he decidit fer aquest post. Per a totes les dones que pateixen un amor que no ho és, per les que creien que el gripau es convertiria en príncep blau i per les que ha mort sense saber que no havien viscut. Va per endavant el meu rebuig a la creença, sovint massa escampada, que "això passa, sobretot, a les classes socials més humils". No. El que passa és que amb diners és molt més senzill tapar les vergonyes.
El principi.
On va trobar Ella el gripau, tant és. Era tan bo, carinyós i dolç... Ho era tant que la va convèncer perquè deixés la feina i cuidés les futures criatures i la casa. Mireu si n'era de bo que li donava un sobre amb els diners per la compra setmanal i la llista del que havia de comprar. Sobretot allò que li agradava a Ell. Era tan amable que un dia va posar la rentadora i, llàstima!, el lleixiu va fer malbé les faldilles més curtes i aquella brusa de seda que tant li agradava a ella. I li va saber tan i tan greu el que havia fet i ella plorava tan amargament que li va prometre que anirien a comprar un pantalons nous i un jersei ample de color rosa. Mentre li prometia li feia molts petons i li descordava la brusa i ella deia No, ara no en tinc ganes. I ell li descordava els pantalons mentre l'afalagava amb paraules mig dolces mig obscenes. Ella deia No mentre ell es baixava els pantalons, l'agafava pels canells i feia tot el que a Ella no li venia de gust. Ella va plorar tota l'estona que va durar aquell acte sense cap alegria. Ell va dir corda't la roba, que sembles una meuca i ha estat bé, oi? i va, que sortirem a comprar pantalons decents perquè no semblis una puteta barata. Ho deia somrient,mentre li acaronava el clatell amb certa força.
Al carrer es van creuar amb una coneguda d'Ella que li va preguntar si es trobava bé, que feia mala cara. El va respondre que es trobava perfectament i que tenien pressa. Després va dir que la gent és massa tafanera i que es dediquessin a arreglar les seves vides, que ells dos estaven la mar de bé, oi bonica? 
Més tard.
Ell va dir que vindrien uns amics a fer una partida de cartes, que seria llarga i que millor que Ella anés a dormir després de fer-los el sopar. Ella va dir que feia molt bona temperatura, que convidaria les seves amigues, només a tres, que es posarien a la terrassa i no molestarien gens ni mica, que li veia de gust fer una cerveseta amb elles. Ni parlar-ne riuen massa fort les teves amigues i a tu la cervesa se't posa malament i sembles una borratxa a la que en prens dues, que els seus amics no tenien per què aguantar l'espectacle de quatre boges begudes rient de no res i tafanejant de tot i que no volia ni veure aquelles bruixes mai més de la vida ni que ella les veiés, que després estava uns dies protestant de tot. Carinyo, jo ho faig per a tu, perquè després ens discutim i portes la contrària, que t'omplen el cap de pardals i dius unes bestieses. A més despertareu els nens amb les vostres rialles histèriques. Ella va dir que ells parlaven molt fort mentre jugaven a cartes i que també podien despertar els nens. I quan encara no havia acabat la seva frase va rebre una empenta que la va encastar a la porta de la cuina i li va fer un petit trau a la cella. Perdona, bonica, és que em fas perdre els estreps. Va, anem al metge que et cusin això i els direm que havies fregat i has relliscat amb mala sort. Són coses que passen, amor meu. Si no em contradius tot anirà bé, que som molt feliços tu i jo, oi que si, va fer mentre li donava la bossa. Anem ràpid, que has d'anar a buscar els nens a l'escola i si no ens atenen aviat se't farà tard. Quan el metge va preguntar què havia passat ella va descriure el terra fregat, la relliscada i el cop. Ho va fer amb el cap cot i el braç d'Ell agafant-li les espatlles, com ho faria un bon gripau però amb la tensió amenaçadora del colze sobre l'esquena. Quan el doctor va preguntar si realment havia anat així ella va notar més pressió sobre la columna vertebral, va alçar el cap i amb la mirada trista va dir "segur". I li van cosir el trau i li van posar un apòsit per tapar la vergonya i el dolor. Però seguien allà, sota la gasa estèril, cosits. Aviat s'hi faria un crosta i quedarien per sempre sota la pell. En sortir del metge Ell va dir vés a buscar els nens i demà per sopar amb els amics esforça't una mica, que sempre repeteixes el mateix menjar i s'avorriran. I de les amigues, oblida-te'n, que ja tens prou feina amb els nens i la casa. Em sents?
La vida d'Ella era cada dia menys vida, una mena de teatre o el uns gaudeixen i uns altres pateixen. A ella li havia tocat patir i s'ho mirava tot a travès del vel que cobria la seva existència. Un vel de roba de cortina, cada cop més espessa. Ara una patada a l'esquena, ara un pessic a l'ànima, després un "ets una inútil", més tard una mirada de menyspreu, un saber-se un no-res. 
Ella ja no era ningú. Era una esclava, la minyona sense sou, el dret de pernada, una vida en un camí estret sense sortida. Ella ja no tenia amigues. La seva mare era la mare d'Ell. Ella era un blau a l'ulls, uns cabell estirats per una mà de ferro, una mà trencada, un parrac.
El final.
Un matí, Ella va caure pel balcó del setè pis on vivien.  Algú els va sentir discutir i els veïns surten per la tele explicant que les baralles eren freqüents. Mai no van fer res per ajudar-la. Els policies treuen a Ell per la porta, emmanillat i amb la cara tapada, com fan els covards. És el principal sospitós. El cos d'Ella és a terra, tapat. Ell ni tan sols se la mira. No valia la pena. 
Ella, mentre queia, pensava que la mort seria la seva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada