diumenge, 26 de febrer de 2012

Vinga, gandulota!

Vols fer el favor de deixar de mirar el món com si fos el primer cop que el veus? Vols fer el favor de baixar de la parra o de la lluna o d'allà on siguis en qualsevol moment i posar-te a fer allò que més desitges? Vols fer el fotut favor de deixar de buscar excuses per agafar, de nou, aquella presa que vas deixar a mitges? Vols  fer el favor de no mirar la vida esperant que et porti allò que has d'anar a buscar tu soleta?
Mireu-la, amb els ulls endormiscats, espataerrada i mig avorrida, incapaç de moure el cul, de lluitar pel que vol aconseguir.
Què espera? Què li portin el millor àpat i un bon llibre a les branques on s'ha instal·lat? Ho té tot als seus peus. Només li cal baixar la mirada i engrapar-ho. Té força, dots per lluitar, bellesa. Podria ser la reina, si ho volgués i s'estima més la vida ociosa sobre l'arbre. Inabastable i, si es descuida, vulnerable.
Potser no gosa baixar perquè té por. Potser la van ferir fa temps i les cicatrius no tanquen fàcilment. Potser té sentiments que els altres desconeixen. Potser no vol que ningú no se la miri. Potser no creu en ella perquè l'han menystingut. Potser s'estima més viure mirant el cel que tocar de peus a terra. Potser pensa que ningú no l'espera. Potser està convençuda que aquell no és ni el seu món ni el seu temps. Potser se sent segura enfilada i perduda en si mateixa. Potser està cansada que els altres la jutgin. Potser no li importa què pensin. Potser, si.
Potser és massa fàcil jutjar sense judici.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada