diumenge, 4 de març de 2012

Dubtes

Sempre havia pensat que res seu era prou interessant com per atraure l'atenció de ningú. La seva vida era tan senzilla i tan simple com la de la gran majoria, però semblava menys apassionant i menys intensa. 
Què podia aportar al seu voltant? A qui podien interessar els seus pensaments, sovint contracorrent i diferents? A qui li inteeressava el llibre que llegia, les cartes que escrivia?
Com un illot al mig del mar, se sentia. Com un illot erm que encara ningú havia volgut descobrir. Entre les pedres i sota l'aigua s'hi amagava un tresor. Joies que no ensenyava pel convenciment absolut que no despertaria cap sensació en ningú. 
Com un illot, va acabar creient que s'estava millor sol, perdut entre soliloquis que a altres els semblaven absurds, entre pensaments propis difícils de compartir.
Com un illot observava de lluny les illes del voltant, les analitzava i sabia que mai no seria com elles, sempre plenes, intenses cara enfora. Semblaven tan felices, les altres illes... Molts cops s'imaginava com elles, vivint cara la galeria, amb el somriure a la boca, amb capacitat de comunicar, de fer-se veure i fer-se sentir. I no sabia si seria feliç.
Va decidir viure sense gaire paraules parlades i escriure només per la seva satisfacció, per pur plaer. Per què fer-ho pels altres si no interessava ningú ni la seva persona ni les seves paraules?
Seria un illot solitari enmig del mar. Probablement era allà, la felicitat. Entre les pedres i sota l'aigua. La buscaria, la faria seva i ningú no se la prendria perquè no sabrien de la seva existència.

2 comentaris:

  1. em sento com aquest illot. el comprenc molt bé.

    ResponElimina
  2. Jo també, Txell, jo també. Urgent que busquis un dia per veure'ns, en tinc moltes ganes i m'has d'explicar la teva immersió a la ciència ficció!

    ResponElimina