diumenge, 8 d’abril de 2012

Carta a la lluna.

No podia deixar de mirar-te, taronja a la posta de sol i enteranyinada pels núvols que s'encaparraven a tapar-se. Més tard, et vas fer blanca i em miraves insolent, sabedora que ets tu qui marca les emocions. 
Després, com una moneda entrant a la guardiola, t'amagaves entre els núvols i els vesties de plata i lluentons, com preparats per la festa de la nit de cap d'any. Els embellies i quan eren més bonics, tornaves a sortir de l'amagatall. Els deixaves com la Ventafocs a les dotze de la nit. Quan tu volies, que sempre fas les coses quan vols. 
Podries, si us plau, per un temps, oblidar-te de mi, deixar que jo sola dirigeixi la meva vida? No trobo els fils invisibles que m'enganxen a tu. Només per tallar-los, no per fer-te cap mal, que potser me'l faria a mi mateixa.
I es que quan creixes, creixo. Quan minves, m'esvaeixo. Quan ets plena, em sento pletòrica i quan no hi ets, tinc un nus a la boca del meu empetitit estómac. Bruixa, que ets una bruixa de llum blanca que em domina sense compassió, qua fa de la meva, ja de per si, feble voluntat una joguina a les seves mans. Perquè tens mans, n'estic segura. Igual que tens cara, tens dits que em fan anar com plastilina a les mans d'un infant.
Punyetera, font de poesia i admiració. Bellesa que no tindré mai, que passa el temps i ets igual de bonica. Ni et surten arrugues, ni et cauen els pits. Que no et calen cremes ni maquillatge per semblar més jove. Atemporal, ets, punyetera. Mai ningú  m'admirarà com t'admiren a tu, ni em farà un verset tonto, ni es passarà hores mirant-me. Que surts gairebé cada nit sense cansar-te. Mira que m'agrada, la nit i no la puc gaudir a diari com fas tu. No et calen vestits ni sabates per lluir i estar espectacular. És igual com et posis: agrades i embogeixes tothom. Homes i dones, no hi ha sexe per admirar-te. 
Quan sembles un fanal penjat del cel, quan et disfresses de tall de meló o quan jugues a amagar-te i et deixem fer, tot i sabent que hi ets, a tots ens agrada mirar el cel i endevinar-te.
Però a alguns ens agradaria poder fer la nostra sense la teva influència i que deixessin de dir-nos llunàtics d'una vegada. Mirar dins nostre i esbrinar sense que manessis, prendre decisions solets, que no ens fessis anar com a titelles. Ser capaços de sentir i fer al marge de la teva, ho sento, no sempre bona influència. Podries intentar dixar-me tranquil·la una temporadeta? Més que res per saber que se sent lluny de la teva protecció.
...............................................................................................
D'acord, tu guanyes. Ets millor i eterna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada