divendres, 30 de març de 2012

Indignada

Si. Sóc una indignada. 
Indignada contra tots aquells que, a cara tapada, desacrediten els que es queixen a cara descoberta. La cara tapada és signe de covardia, perquè si algú creu que és correcte incendiar contenidors i fer malbé allò que és de tots o que és particular, que ho faci mostrant la seva identitat. No, clar. Això no, que la policia sabrà qui són! Pobrets!! Estic indignada contra els violents que aprofiten qualsevol tipus de manifestació per destrossar la ciutat que paguem entre tots. És igual de que sigui la manifestació. El motiu no importa. Tan se val si la manifestació és contra la reforma laboral, a favor de la salvació del peix pallasso, contra la violència de gènere, a favor o no de l'avortament. És igual si reivindiquen les esquerres o les dretes. Tant li fa si és  pro-futbol o anti-jocs de taula. Els és igual el motiu. Només busquen fer mal. Acabar amb el mobiliari urbà que paguem entre tots aquells que afluixem impostos de tota mena. Trencar aparadors de luxe o no i arrambar amb el que hi ha dins, apropiant-s'ho per la cara. Eh! que costen molt de guanyar, els calers que haurem de pagar per tornar a posar el banc, el contenidor i la paperera que s'han carregat! Què no s'adonen que amb els diners i el cost que té redreçar el que fan malbé potser es podrien fer altres tasques per millorar la societat? Què no és el que volen, millorar-la? Senyors, no a cops de pal ni de bidons de gasolina que, per cert, val una pasta. No a pedrades ni a cops de puny.
Nens i nenes que us dediqueu a desestabilitzar tot el que us passa pel clatell, penseu que cada vidre que trenqueu a una botiga pot repercutir en el sou o en les condicions laborals d'aquells que hi treballen. Cada tros de ciutat que feu malbé els ha costat diners als vostres pares-i a mi, per cert- que van intentar-vos donar una educació i ara es pregunten en què collons es van equivocar. I jo, sense gaire por a equivocar-me, penso que la majoria de vosaltres sou uns malcriats que de petits vau aconseguir un munt de coses a cop de rebequeries. Per cert, no sé si els papàs us donaven paga quan éreu petits, però, de ser així, que us hauria semblat que us la fessin retornar si trencaveu un got de vidre o un gerro? És que m'agradaria que abonessiu a la comunitat l'import del desperfectes causats. Sabeu? Seria un gran estalvi per als contribuents de a peu.
Ho sento, si en algun moment tenieu credibilitat, amb la vostra violència gratuïta l'heu perduda tota. Llàstima! Ha perdido moto, ha perdido coche y muñeca chochona.
Ja ho veieu, hi ha moltes formes de ser un indignat. La meva n'és una.

4 comentaris:

  1. Estic d'acord amb la teva indignació, però l'anàlisi em sembla simplista, a part que em sembla intuir que poses tots els "altres indignats" (als que no s'indignen com tu) al mateix sac.

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb la teva indignació, però l'anàlisi em sembla simplista, a part que em sembla intuir que poses tots els "altres indignats" (als que no s'indignen com tu) al mateix sac.

    ResponElimina
  3. Completament d'acord amb la teva "indignació", això no sé si té solució mentre alguns els hi continuin rient totes les barbaritats que fan.

    ResponElimina
  4. Uffff, quants anònims! Quina por! Dedueixo sense por a equivocar-me que els dos primers són el mateix anònim. Ja sé que no és de ser gaire llesta, la deducció, d'acord. L'anomenaré anònim1. L'altre serà -visca la imaginació- anònim2.
    Anònim1:
    No, no poso al mateix sac els indignats de veritat i els violents pocca-soltes que només busquen merder. Els indignats de veritat tenen el meu recolzament i penso que ja era hora que s'indignessin, sobretot els joves. "Els altres", per dir-ho suaument, no només no tenen el meu recolzament si no que tenen la meva absoluta reprovació. No es pot tolerar la falta de respecte que tenen a la resta de ciutadans, indignats inclosos. I amb els violents, tolerància zero. Als indignats de veritat cal escoltar-los més, sobretot els polítics.
    Anònim2:
    Evidentment la solució està en no riure'ls les "gràcies". Cal més mà dura -com sona de malamemt!- i menys contemplacions. que paguin els desperfectes, com a mínim.

    ResponElimina