Jo l’observava sense que ell ho
sabés. Em mirava fixament, amb una barreja entre amor i odi. Estàvem sols a la
sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques, pintades de nou, els
prestatges m’envoltaven, plens de llibres i discs. En un racó hi havia l’equip
de música que cantava cançons d’Estopa. I jo, com sempre, dreta, al costat de
la televisió, esperava el moment de
posar-me en acció.
Era
un nen de només dotze anys, madurat a força de solitud i des que tenia nou anys
m’havia desitjat. Molt alt per la seva edat, prim, vestit tant a l’hivern com a
l’estiu amb texans i samarreta negra de màniga curta. Els cabells rinxolats,
sempre despentinats. Quan va posar-se al meu davant em va acaronar. Sé que el
dia que vaig aparèixer a casa seva va ser feliç i això m’agradava, perquè, al
cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.
Com
cada tarda, en tornar d’escola, no hi havia ningú a casa. Només jo: la seva
amiga fidel. Va tirar la cartera a terra, sense ni mirar-se-la i es va seure a
terra, davant meu, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em
mirava amb displicència pre-adolescent, mentre s’acabava el panet amb xocolata
que havia agafat per berenar. També es mirava l’ordinador, el meu etern rival.
La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula gran de fusta
clara i massissa. Era com si em mirés burleta, sabedora que, ara, l’aparell amb
internet era el preferit del nen. Finalment va decidir seure davant
l’ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va llençar a terra la bufanda de
quadres que hi havia al damunt. Les molles del panet van caure a terra i amb el
peu les va enretirar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i el va
engegar. De reüll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat
de la televisió
Darrerament
semblava distant amb mi. Gairebé no em feia cas i preferia aquella màquina que
tan li servia per jugar com per treballar. Ja sé que el darrer dia que vam
jugar junts vaig guanyar jo i es va enfadar amb mi.
Em va insultar i va llençar a
terra el comandament, el braç que m’unia a ell, mentre jurava que jo era només
una màquina fastigosa capaç d’amargar-li una plàcida tarda de joc. Sóc incapaç
de sentir-me trista, no sé pensar, no sé fer res més que jugar amb ell i els
seus amics, però estic programada per guanyar i això ell no ho entén. O no ho
vol entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada