diumenge, 16 de setembre de 2012

Game over o la solitud d'un noi.


Jo l’observava sense que ell ho sabés. Em mirava fixament, amb una barreja entre amor i odi. Estàvem sols a la sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques, pintades de nou, els prestatges m’envoltaven, plens de llibres i discs. En un racó hi havia l’equip de música que cantava cançons d’Estopa. I jo, com sempre, dreta, al costat de la televisió,  esperava el moment de posar-me en acció.
            Era un nen de només dotze anys, madurat a força de solitud i des que tenia nou anys m’havia desitjat. Molt alt per la seva edat, prim, vestit tant a l’hivern com a l’estiu amb texans i samarreta negra de màniga curta. Els cabells rinxolats, sempre despentinats. Quan va posar-se al meu davant em va acaronar. Sé que el dia que vaig aparèixer a casa seva va ser feliç i això m’agradava, perquè, al cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.
            Com cada tarda, en tornar d’escola, no hi havia ningú a casa. Només jo: la seva amiga fidel. Va tirar la cartera a terra, sense ni mirar-se-la i es va seure a terra, davant meu, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em mirava amb displicència pre-adolescent, mentre s’acabava el panet amb xocolata que havia agafat per berenar. També es mirava l’ordinador, el meu etern rival. La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula gran de fusta clara i massissa. Era com si em mirés burleta, sabedora que, ara, l’aparell amb internet era el preferit del nen. Finalment va decidir seure davant l’ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va llençar a terra la bufanda de quadres que hi havia al damunt. Les molles del panet van caure a terra i amb el peu les va enretirar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i el va engegar. De reüll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat de la televisió
            Darrerament semblava distant amb mi. Gairebé no em feia cas i preferia aquella màquina que tan li servia per jugar com per treballar. Ja sé que el darrer dia que vam jugar junts vaig guanyar jo i es va enfadar amb mi.
Em va insultar i va llençar a terra el comandament, el braç que m’unia a ell, mentre jurava que jo era només una màquina fastigosa capaç d’amargar-li una plàcida tarda de joc. Sóc incapaç de sentir-me trista, no sé pensar, no sé fer res més que jugar amb ell i els seus amics, però estic programada per guanyar i això ell no ho entén. O no ho vol entendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada