diumenge, 23 de setembre de 2012

Passa el temps...


Cada diumenge recordava el pas del temps. El recordava quan sentia el seu fill llevar-se per esmorzar i passar de llarg la porta de la habitació. Les passes, com empremptes, anaven del passadís fins la cuina i el sentia traginar plats, coberts, pots de cereals i sorolls de portes que s'obrien i es tancaven i pensava com n'eren de sorollosos els adolescents. 

El nen que fa quatre dies els despertava cada diumenge al matí escolant-se entre els llençols ara passava per la porta sense dir un "bon dia". Ara enyorava els seus peus silenciosos, l'olor bareja de suor i sabó, els jocs entre els llençols, l'ai que et menjo el peu, ai que et menjo la panxa i el riure escandalós i sens aturador d'un nen que s'estava fent gran. El nen que fa poc demanava un conte inventat a primera hora del dia festiu més festiu de tots, aquella hora matinera quan encara no tenia els ulls oberts del tot ni el cervell prou clar. Un cervell que es despertava de cop per inventar una història que no sabia com havia d'acabar i que anava creixent a mesura que l'explicava. Matins matiners en els quals feia veure que encara dormia quan el notava ficar-se  entre les arrugues del llençol per acabar fent un ensurt que el petit estava esperant amb candeletes perquè era el preliminar a la guerra de pessigolles. 
El nen que encara ho era, però que es pensava que ja no ja devia jeure al sofà amb l'esmorzar fet i algun capítol d'alguna sèrie que havia vist centenars de vegades. El sentia riure com si fos la  primera vegada que veia una escena del tot coneguda. 
Va entrar al menjador i el va trobar estirat al sofà, amb l'esmorzar sobre la panxa i amb la tele engegada. Mirava, però, uns dibuixos animats per a nens petits i semblava que li agradaven d'allò més. Els peus que havia calçat tants i tants cops eren com llesques de pa de pagès d'aquelles més grans, les cames escanyolides que havien dut pantalons curts s'anaven cobrint de pèl amb rapidesa, calia comprar pijames nous perquè ja ensenyava el melic que fa uns anys l'havia alimentat des de la seva panxa i la cullera que tenia a les mans semblava de jugar a nines al costa del dits del seu fill.
Se li va apropar i li va fer un petó al front. Bon dia. Bon dia, mare, va dir sense deixar de mirar la pantalla ni deixar de riure. Però quan va despentinar els cabells que encara no s'havia pentinat i que probablement no es pentinaria en tot el dia, el nen va fer un salt, el bol de l'esmorzar ja buit va caure a terra i va fer una abraçada a la seva mare. El nen s'estava fent gran, però encara era un nen. I no ho sabia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada