divendres, 8 de novembre de 2013

Un dia difícil.

Es va llevar al matí. Més o menys com sempre. Per anar a la feina.
Només obrir els ulls va recordar que la nit anterior no havia estat precissament la millor de la seva vida. S'havia ficat al llit amb el regust d'una discussió que l'havia fet plorar fins que la son se la va endur de la mà. A la gola encara hi notava el cabdell de llana aspra que necessitava vomitar per deslliurar-se de l'angoixa. Que anés sortint, a poc a poc, el fil emmaranyat que gairebé no la deixava respirar. Agafar-ne un extem i fer-lo sortir per la boca, lentament, fins a sentir el pit deslliurat de tristesa, cabdellar-lo i llençar-lo a la primera paperera que trobés de camí al cotxe. Les llàgrimes de la nit no havien aconseguit asserenar-la i sentia que volia plorar més. Estava segura que amb el plor marxaria el fil de llana. Però no podia plorar. No podia i no era el moment. A la feina, entre papers, trucades telefòniques i converses amb companys, poder li passaria i en sortir per la porta del despatx ho veuria tot més clar. 
La ràdio del cotxe comentava notícies del dia anterior i de primera hora del matí. El cap se li desemboirà una mica. Només una mica. Fins que una icona del panell de control del cotxe li anunciava que la tempertura del motor s'enfilava. El cor se li va accelerar. De cop la temperatura es va normalitzar i el llum es va apagar. Va respirar fons pensant que no era res quan va veure que s'encenia de nou. Arribo a la feina, aparco i truco al taller, va pensar mentre els batecs del cor es feien tan intensos que ja veia el seu cos a terra, enmig d'un demai i el múscul vermell desbocat com un cavall. 
Males cares a la feina. Els caps no estaven d'humor i ella tampoc. Va fer l'esforç d'aparentar que la seva vida, com sempre, era una bassa d'oli. L'hora d'esmorzar es va fondre en converses amb el taller i l'asseguradora, que havia d'enviar la grua per portar el vehicle al taller. Demanar permís per sortir quan arribés la grua se li feia la muntanya més alta del món. Armada de valor, ho va fer. Amb el millor somriure i la pitjor cara al seu davant. D'acord, li van dir sense ni mirar-la. Sense aixecar els ulls del teclat de l'ordinador.
La resta del dia va transcórrer amb certa normalitat. Només amb certa. La feina s'acumulava sense respir. El cotxe ja era al taller i no deixava de pensar quant li costaria la broma i el desequilibri de les depeses mensuals. El seu ordinador va deixar de funcionar sense motiu aparent. Divendres tarda. Va recordar que el servei tècnic no treballava, en divendres tarda. Fantàstic, es va dir a punt de plorar mirant per la finestra. Uns núvols negres, semblants al que ella sentia al cervell i a l'ànima, cobrien el cel. La pluja, intensa, no es va fer esperar. Gotes grosses s'encastaven al vidre que tenia al costat de la taula. I el cotxe al taller, va pensar mentre el cabdell de llana s'anava fent gran dins el seu pit. Va demanar si algú tenia una plaça vacant al cotxe, algú que l'apropés a casa perquè, evidentment, el paraigua era al maleter i el maleter, al taller. Una companya generosa, amable i cordial li va oferir un lloc. Aquell recorregut va ser la millor estona del dia. Una conversa tranquil·la, alguna rialla i alguna confidència. Saps? va dir, quan arribi a casa trucaré el meu amic i parlarem d'ahir a la nit. Ho aclarirem mentre sopem i tot tornarà a la normalitat. No haurà passat res.I el cotxe, ja em diran quan el puc anar a buscar, que és el menys important ara mateix.
Es van aturar al semàfor i va baixar de l'automòbil donant les gràcies i desitjant-li un bon cap de setmana. Au, reina, passat'ho bé i descansa, li va dir. I la companya li va contestar que vagi bé la trucada i la cita i que a veure si ho arregleu.
En arribar a casa va deixar la bossa i es va disposar a fer la trucada pendent. Va remenar la bossa, les butxaques de la jaqueta. Va buidar el contingut de la bossa a  la taula de la cuina: claus, mocadors de paper, una llibreta, un llapis, una bossa amb medicines, un paquet de caramels de menta, l'estoig amb les ulleres de sol... El mòbil no hi era. No tenia cap telèfon. A l'agenda de paper que corria per casa només hi havia números antics: ni un sol número de mòbil de cap amic o conegut actual. Res. Estava aïllada i la bola de llana creixia i creixia. Potser el destí s'havia capficat a fer-la descansar de valent aquell cap de setmana. Veient que la bola no es desfeia, que els esdeveniments s'havien conxorxat per a canviar el seu destí més proper, es va dutxar, va menjar fruita i iogur, va prendre's una pastilla per tal de dormir com un tronc i es va ficar al llit.
Potser dormir, no veure ningú ni parlar-hi seria la solució a un cap de setmana que no semblava especialment favorable a cap mena de relació. Dilluns, amb tota probabilitat, seria un dia millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada