dimecres, 6 de novembre de 2013

Un matí de dissabte.

M’assec al banc de fusta del carrer i espero que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no m’havia assegut a un banc d’aquests nous que ens ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan veus passar la vida i et sents només un espectador. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dóna baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sé el nom. I continuen la seva feina i la dóna arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sento la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que tinc a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que em recorda que vaig anar tard a dormir i que el cap em fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sento que la seva veu em fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el meu cervell després de la nit d’ahir. Maleeixo haver-me llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veig, però el sento com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys jo. Després hi compraré un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. M’arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment em sento reconfortada. Tanco els ulls i ensumo fins que l’aroma entra al meu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca hi penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veig sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i jo continuo asseguda al banc tan sola com vaig sentir-me anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, seré incapaç de marxar a casa tot i saber que és el que hauria de fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada