dimecres, 1 de gener de 2014

I en va fer noranta.


Aquesta és la història d'una dona que un dia, fa temps ja, va ser nena. Una nena eixerida, intel·ligent i bonica que vivia feliç a un poble de muntanya. Rossa, d'ulls blaus profunds i expressius. Uns ulls que cridaven l'atenció allà on anés. Una nena lluitadora i treballadora, la petita de la casa, la que als sis anys, sota la mirada fosca de la seva mare, va aprendre a cuinar per a tota la gran família que l'envoltava. Curiosa, li agradava anar a escola. Aquella escola rural amb una mestra rural i un jardí amb flors per passar l'estona entre classe, costura i jocs. Aquella escola amb una mestra jove, treballadora com ningú que a la tarda obria les portes perquè els nois que treballaven el camp poguessin  anar a estudi, que es llevava ben d'hora per encendre el foc i els petits no tinguessin fred en arribar a classe. Aprenia amb rapidesa i era admirada pels altres nens del poble per aquesta facilitat i pel seu caràcter fort i decidit. Sobtava la seva fortalesa amb l'aspecte gairebé fràgil. 
La nena que llegia, cuinava i jugava es va fer una noia. Espigada i bonica, els nois la festejaven allà on anava. Feinejava a la llar de foc tot cuinant la verdura i el tall del dinar, que vindrien els germans del camp amb gana i calia que tot fos a punt. De tan en tant, alguna festa major a un poble més gran. El jovent caminava hore i més hores, camp a través, per arribar a l'hora del ball. Vestida de negre pel dol del pare era, sens dubte, la més bonica de totes les noies de la comarca. Aquells ulls blaus, com estels en la nit, mai no s'havien vist per aquelles contrades. Només ella i algun dels seus germans. El front sempre ben alt, amb el punt d'orgull de que se sap bonica. Vestida de dol, esvelta, el seu caminar dret deien que era més de senyora d'una ciutat que ella no coneixia que no pas d'una pagesa. Les espardenyes ben lligades i el càntir sota el braç per anar a buscar aigua a la font, caminava com si anés a comprar la joia més valuosa embolcallada en un abric de visó. No va trobar cap noi del poble que li fes el pes. Es va casar amb un noi de la seva mateixa edat. Un noi d'un poblet petit, més petit que no pas el seu. Un bon noi, treballador, ben plantat, amb casa i terres, que la duia orgullós de bracet perquè havia obtingut el tresos més preuat de la comarca. Bon noi, ja dic. Mai no va aconseguir que la noia d'ulls de mar es doblegués a fer cap voluntat que anés contra les seves conviccions. Mai no la va poder portar al seu terreny si ella no es deixava. Forta i valenta, feia sempre la seva voluntat deixant la gent convençuda que feia allò que els altres li demanaven.
I allà, al petit poble on ara vivia, hi van néixer els tres primers fills: dues nenes i un nen. Tenia mans de seda amb la costura i tota sola va fer-ne la roba de nadó. Jerseis, camises, pantalons i vestits embolicats en paper de seda esperaven dins un calaix a ser utilitzats. Roba que les dones volien veure perquè mai n'havien vist de tan bonica, tan ben cosida i tan polida. Roba que més tard fou l'enveja de moltes dones del poble perquè cap altre nen o nena del poble tenia res igual, que semblava comprada en una botiga bona. Roba que va fer que algunes li giressin l'esquena per pura ràbia, perquè era més forta, més maca, més llesta, més valenta i amb més criteri que cap de les altres. Perquè ella sabia dir no quan calia, perquè treballava el camp, cuinava com els àngels, portava la casa, cantava cançons als nens i cosia millor que cap altra. Enveja de veure que era capaç de fer la seva vida sense deixar de banda la del altres.
Però les coses no són fàcils, ja ho sabem. Els fills, encara petits, havien d'estudiar, deien que a la
ciutat tot era menys difícil quan t'hi acostumes i van marxar tots cinc cap a un forat desconegut i immens amb la incertesa del no saber si hi hauria o no retorn. Ell va trobar feina a una fàbrica i ella cosia i cosia i cosia per altres: visos, tovalloles roba de criatura.. per aportar uns diners que fessin un sou per mantenir amb dignitat aquella família que ben aviat va tenir una altra nena. I ja n'eren quatre que van créixer feliços en un pis petit, sempre envoltats de fils i roba. Una casa on mai no hi va faltar res. Tampoc no hi va sobrar una engruna. Una casa on mai no hi faltaven jocs, ni la ràdio posada, ni un diari per estar al dia del que passava al món, on hi havia caliu. Una casa on fins i tot es donava diners a qui ho necessitava com l'home que s'identificava a si mateix com "el pobre" i anava cada més a trucar a la porta. O la gitana que sempre carregava una criatura nova i marxava amb la roba que ja no anava bé a ningú.
Van passar els anys. Ell, l'home que l'estimava i que mai no va aconseguir doblegar-la a res, va morir. I ella, valenta i trempada, va tirar endavant. Els fills es van fer adults i van marxar de casa. Llei de vida, en diuen d'això. La van carregar de nets, sans, bona gent i amb caràcter. Com ella. Nets que cuidava com havia cuidat els seus fills. I els nets es van fer grans i li van donar besnets. I ella era feliç de veure que la família creixia i creixia i lluïa com una medalla la foto de tots ells. Ella, la mami, la iaia i la bueli havia construït un somni. El seu.



I en va fer noranta i tots ho van celebrar amb una festassa que no s'esperava. Allà hi havia els seus nebots del poble i els de la ciutat. Els meus germans i les seves parelles, els meus nebots, els meus fills i els meus nebots-nets. Els qui estaven malalts també hi eren perquè els hi vam comptar. I la meva mare va ser molt feliç perquè tenia al seu voltant allò que té un valor real, tot allò que més s'estima: els seus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada