dimecres, 22 de gener de 2014

L'olla de grills.

Era ja tard i va decidir fer el recorregut quotidià amb tranquil·litat, com una estona de relax. Sense pressa.
Sense pensar l'hora que era. L'autobús era ple. Hora punta. com pujava gairebé al principi de trajecte havia aconseguit un seient. La Júlia va recolzar el cap al vidre i es va endinsar als seus pensaments. Els ulls mig clucs. 
El cant d'un gall la va fer sortir del seu cap i va mirar al seu voltant. Què era allò? On era l'animaló que cridava com un rellotge fora d'hora? Quarts de vuit del vespre no era hora per un gall amb seny. Va cantar cinc o sis cops i va callar. Quina cosa tan curiosa. Encara no s'havia refet de l'ensurt del gall es va sentir un ocell que piulava talment com si hagués caigut del niu i tingués fred. Allò semblava qualsevol cosa menys un autobús. Al cap de poc va deixar de piular i ella va pensar que potser havia mort. Semblava tan feble, pobret...
Un nen cridava la seva mama. Amb insistència. Pesadet, pobre nen. Que li diguin que calli, si us plau. No podia saber on era. Massa gent. Ja callarà. Espero, va pensar. Una música clàssica la va fer sentir, per breus instants, al Palau de la Música. Si. Semblava Bach. Quina pau! Va deixar de sentir-la i li va saber greu. Estic ben endormiscada, es va dir. Poder són les ganes que tinc d'anar de concert.
No. Això si que no pot ser... Un ruc al bus! Estic ben cansada i el cap ja no funciona amb normalitat.
Va ser aleshores que va prendre consciència del seu voltant i va pensar que allò era ben bé una olla de grills. Tos aquells son estranys a l'autobús no eren res més que timbres dels diferents telèfons, trucades amb sons inversemblants que precedeixen a converses privades fetes en públic sense cap pudor.
Va poder saber que una tal Eva, germana d'un tal Lluís que sembla ser també és parella d'una tal Lourdes, és una porca de les grosses i que s'ha embolicat amb ben bé mitja comarca; que un fill  es negava a parar la taula del sopar i que segons la seva mare -asseguda dos seients davant- "eres un perezoso y no me creo que aún estés haciendo deberes así que cuando llegue quiero la mesa puesta-.
A l'altra punta de l'autobús un home parlava/cridava amb molt estusiasme a un tal Alfons aveuresiquedemundiad'aquestsquefatempsquenoensveiem. La Júlia va pensar que si feia tant temps que no es veien és que potser no en tenien ganes i que a sant de què aquells crits.
Uns quants contestaven missatges amb els xiulet pertinent a cada resposta.
Una nena jugava a algun joc sense treure'n el volum i cada punt eren dos xiscles d'alegria: el de la nena i el de l'aparell.
Dues dones que van pujar juntes, divertides i xerrant entre elles van deixar de parlar-se quan van sonat els respectius telèfons i van mantenir converses paral·leles. Una d'elles tenia al seu mòbil la veu aquella veu de nen demanant cridant la mare.
El gall va tornar a sonar i una noia amb rastes va respondre només sentir-lo i amb veu molt dolça va dir "hola gallito", que devia ser el seu nòvio per la manera com va contestar.
 La dona carregada de bosses responia al to d'una nadala i explicava les meravelloses ofertes que havia trobat per fer els regals de festes. "No, hombre. No te preocupes. No he gastado mucho". I devia ser veritat perquè amb la quantitat que en duia, si tot fos car, segur que no aniria en bus. Tindria xofer o aniria en taxi.
Converses creuades públicament privades, va pensar la Júlia. Va demanar pas i va baixar dues parades abans de la seva. Li aniria millor estirar les cames que no pas passar una estona més coneixent la vida de gent que, a falta d'una vida interessant, havia de fer veure que la tenia a cops de crits al telèfon. Va baixar i va respirar profundament l'aire d'un dels dies més freds de l'any i ho va fer decidida a no respondre mai una trucada de telèfon damunt un transport públic. La seva vida era només seva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada