diumenge, 4 de maig de 2014

Una altra d'anuncis.


Sant tornem-hi amb els anuncis amb criatures. Recordem als senyors publicistes que els nens són nens, no ximplets. Un cop aclarit aquest petit detall que sembla que desconeixen, aniré al gra. 
Ahir vaig veure un espot de productes làctics que, sembla ser, són específics per a infants. Els models que surten a l'anunci no són lactants, jo crec que són nens i nenes que per edat ja poden menjar gairebé de tot. Els lactants són punt i a part perquè ja sabem que la seva alimentació és diferent, especial perquè el seu sistema immunitari i digestiu és, encara immadur. Anem, doncs, a l'anunci. És evident que va adreçat a les criatures, però també als pares i les mares hiperprotectors/es, que veuen els seus fills com a nens incapaços de fer res per si mateixos. D'entrada els anunciants empren un vocabulari ple diminutius: manetes, petitó, canyeta, etc. I molt important, són productes pensats perquè els nens i les nenes no s'embrutin, que es veu que si s'embruten no queden bé a la foto, a la vida i fan lleig. 
Els infants tenen necessitats concretes i diferents als adults. Necessitats que van en funció de l'edat. No oblidem, però, que són necessitats que tenim al primer món, que és on hi ha els diners per a fer possible que tinguin cadiretes pel cotxe i per la taula, roba adequada a l'edat, estris a mida per menjar i medecines per a guarir-los quan estan malalts. Ara bé, que els nens no s'embrutin quan mengen és gairebé contra natura: per aprendre cal errar. Per aprendre a menjar amb coberts i polidesa primer han d'haver fet servir les mans i descobrir con és cada textura diferent que tenen al plat. Omplir-se la cara de puré de verdura amb una cullera vacil·lant de camí a la boca no és dolent. És normal. Que caigui llet sobre la roba perquè mantenir l'equilibri d'un got en ascensió no és fàcil. Que juguin  amb sorra i acabin de color marró i pedres a les butxaques i a les sabates no els fa cap mal. Que ajudin a la cuina i els caigui la farina al damunt o un ou a terra, és normal entre altres coses perquè al adults també ens pot passar.
Els nens estan fets per a viure com a nens, per aprendre a fer-se grans a base d'ensopegar, d'equivocar-se i de jugar. Més o menys com fem els grans que som els responsables d'ajudar-los a créixer sense culpabilitzar-los dels errors i les faltes. Que aixequi la mà l'adult a qui li agradi que li comentin sempre allò que no li surt prou bé, les seves debilitats o les seves faltes. A quin adult li agrada tenir un botxí a prop que constantment li recordi que no és perfecte o que no sap combinar colors, que condueix fatal, que no domina bé el llenguatge o que  no és capaç de superar un temor? 
Posem límits als nens. Ho agrairan.  Però deixem-los ser nens. Ens ho agrairan encara més i quan siguin grans recordaran una infantesa feliç.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada