dimarts, 27 de maig de 2014

EL FIL DE SEDA

Diu la llegenda: «Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fill es pot estirar o encongir, però mai no es pot trencar»
Això diu.
És un fil transparent, crec jo. I llarg. I molt flexible. No sé si el portem lligat al dit petit, a l'índex o al turmell. Ho desconec. Sé que de vegades el portem lligat al coll i, si l'altre l'estira massa, ens ofeguem. Potser en tenim més d'un, d'aquests fils i per això algun cop ens movem com a titelles de fusta dirigides per molts fils. Quin mareig, no?
És cert que, de tant en tant, coneixem una persona i et sents immediatament lligat a ella. No saps per quin motiu, però saps que hi ha un vincle. El problema és si aquest vincle -digueu-li fil, si ho preferiu- només està lligat al teu dit. Queda orfe d'un extrem i tu vas pel món amb un fil penjant de la mà. Ningú no el veu, però tu saps que hi és i s'entortolliga a les cames i et fa ensopegar. Te'n vols desfer, però no ho aconsegueixes. I l'altre, mentre tu jeus a terra després de caure enredat al fil de plata, fa la seva sense ni tan sols adonar-se que tens una rascada al genoll, el colze ensangonat i llàgrimes a les galtes. 
Una altre mena de fil és la que lligues amb l'altre a base de temps. Fent petits nusos. Dia a dia, cafè a cafè, somriure a somriure, tertúlia a tertúlia, passeig a passeig. Cada cafè, un nus minúscul, imperceptible. Aquells que es fan amb una picada d'ull i t'alegren el dia. Els que tenen olor d'una colònia, sempre la mateixa. Els que es fan amb una mirada de complicitat. El fil s'omple de nusos que el van escurçant i el fan més curt i més fort. I t'adorms pensant que, a l'altre banda del món, al carrer del sota, a l'altre costat del llit o tres-cents kilòmetres hi ha algú, ni que sigui només una persona, que sempre hi serà i que, potser, n'està fent un altre, de nuset imperceptible.
I el fil més trist té a veure amb el "...mai no es pot trencar". Hi ha tisores molt potents. Tisores que ni tan sols podem arribar a imaginar. Un fil que tenia molts nusos, però no suficients per fer-lo prou fort, i que et pensaves que era indestructible clec!, un bon dia sense saber com ni per què es trenca. La patacada és brutal: caus de cop i t'esberla el cap i l'ànima. A l'altra banda algú que creies que sempre hi seria ha agafat una tisora de podar o una serra elèctrica i l'ha tallat de soca-rel. Se n'ha cansat. Ja no ets ningú i el fil queda penjant i tu ensopegant cada cop que mires de pensar per què. S'han acabat les complicitats, la mirada i l'abraçada a mitja tarda. No ets ningú. Fi.
Ja ho veieu. De fils de plata n'hi ha un munt. Dels que tenen molts nusos imperceptibles a l'ull, pocs. Jo crec que sé quins són els meus i espero que mai no tinguin cap serra mecànica. També sé que cada con'hi ha més que vull tallar. Sobretot els que van lligats al coll. No vull morir ofegada. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada