diumenge, 21 de setembre de 2014

UN NOU CURS

Ja el tenim aquí: hem encetat un nou curs que sempre ens arriba carregat de sorpreses i incertesa. Com seran els alumnes? Quina evolució tindran? Seran receptius? Aconseguiré fer-me'ls meus? Un munt de dubtes que ens persegueixen durant uns quants dies, fins que a poc a poc ens anem acoblant els uns als altres, com un trencaclosques, i la vida a classe comença a fluir amb la normalitat habitual tot fent la nostra feina tan bés com podem o com sabem, però sempre amb paciència, alegria i entrega màxima. Treballem amb el material més sensible de la societat: els nens i les nenes, els nostres fills, el futur del país. 
Docència, una professió no sempre prou considerada per aquells que no s'hi dediquen. El professor, aquella persona que viu tan bé, que té tantíssims mesos de vacances i que tenen aquest horari tan fabulós. Hola? Algú hi pot veure alguna cosa més, si us plau? No vull entrar en aquests temes i me n'estic anant del guió!
Descriuré algunes escenes que he vist pel carrer aquests primers dies de curs.
Imatge 1: Mare amb nena rossa moníssima. La mare li pregunta: Te lo has pasado bomba, hoy en el cole? Han sido divertidas las clases? Te lo has pasado bien? Ha sido todo "guay"? Quatre preguntes seguides, sense esperar resposta ni deixar de mirar la pantalla del telèfon mòbil. Sense comentaris. Ai! Perdó. Si que en tinc de cometaris. Potser si en comptes de quatre pregutes en fes una més oberta que el si o no, la criatura explicaria allò que ha fet o com s'ha sentit. I sobretot, fer la pregunta fent cas a la persona que té al costat. Els professors no som pallassos, ens agrada que els nois i les noies es trobin a gust a l'escola i a la classe, però si hem de posar límits a les seves actituds, ho farem i, potser no serà una situació "guai". Mirarem que sigui formativa i justa, això si. 
Imatge 2: Mare i nen d'uns set o vuit anys aparentment sa. La mare sembla cansada. Porta la seva bossa de mà penjada a l'espatlla i dues bosses de supermercat a una mà. El nen s'atura i li diu "porta'm la cartera que estic molt cansat". La cartera amb rodetes no sembla gaire plena. La mare, sense dir res, agafa la cartera amb la mà lliure. Encara no han fet uns metres que el nen es torna a aturar i diu "dona'm el berenar, que tinc gana". La mare deixa les bosses del súper a terra, obre la cartera del nen i en treu un entrepà i un suc. El nen, cansadíssim fa un moment, agafa el menjar, saluda un amic i tots dos corren per la vorera com si fos la darrera cosa que poden fer en aquest món. Senyora de la bossa de súper, em sap greu dir-li que està fent mal al seu nen, que no l'estima més per portar-li la cartera, que quan sigui més gran i li demani diners a crits ja haurà passat el tren de dir no, que no serà més feliç i si menys capaç de cuidar de si mateix. Ho sento senyora, em sap greu parlar-li així, però estimar no és estar sempre al seu servei. Cuidi's.
Estimar vol dir comunicació, escoltar sense pressa, jugar amb ells, fer-los pessigolles, obrir-los la porta al món, ensenyar camins i deixar que triïn i que s'equivoquin, no jutjar, ajudar-los a aixecar-se quan cauen, fer-los saber que sempre hi serem, dir-los "t'estimo" sense vergonya, respectar-los i dir no sempre que calgui. 
Bon curs a tothom, pares, mares, mestres, professors i, sobretot, als nostres nois i noies.
Tinc dues imatges més, però per avui ja n'hi ha prou, no? 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada