dijous, 16 d’octubre de 2014

CARME

Has obert la porta, has passat a l'altra banda i te n'has endut la clau.  Ens has deixat una mica orfes i molt tristos perquè en aquesta banda de la porta, la que en diem vida, res no serà el mateix sense la teva veu ni la teva presència ni el teu humor irònic que compartíem. Ningú no sap on és, aquesta porta, però tots en coneixem la seva existència fatal i tu, amb la rapidesa que sempre t'ha caracteritzat l'has trobat. Massa d'hora, noia, t'ho he de dir. Massa d'hora. 
No fa ni quinze dies compartíem cafè a casa teva i la fragilitat del teu cos era evident, El teu cap, però, era clar com un matí de sol i vam parlar de tot i de res. Estaves espantada. Si. Tot i així mostraves ganes de tirar endavant i vam parlar d'anar a un concert l'any vinent, com tantes altres vegades havíem fet. Jo hi aniré per tu i per mi i sé que d'alguna manera seràs amb mi. La por no aturava la ment ni la paraula i vas confessar-me que el temps posa tothom al seu lloc. Ben cert, noia. Tu i jo sabem de la conversa i aquí es quedarà per sempre més.
Sensible i confiada, les relacions no t'espantaven i ho donaves tot, en sóc testimoni. Jo i molts més, que si des d'allà on ets tenies bona visibilitat, vas poder comprovar quanta gent t'estimava de debó i també qui venia per compromís. Pocs. I tu saps qui. No t'enfadis ni els ho tinguis en compte, Carme. 
Públicament et vull donar les gràcies que ja et vaig donar abans d'obrir la maleïda porta. Gràcies perquè sempre t'he sentit al meu costat, fins i tot quan ens les teníem, que despés ens feiem una abraçada i tot quedava en res i m'has recolzat quan t'he parlat dels meus interessos fora de l'àmbit laboral. Em vas encoratjar a escriure i llegies el que t'enviava i et vas fer molt contenta -no tothom se'n va fer- que em publiquessin els volums de comprensió lectora. Gràcies perquè sempre has sabut veure la vàlua dels meus fills i has estat positiva amb ells. Gràcies per haver-me deixat compartir amb tu vetllades fora de la feina. Gràcies per tot el que he après al teu costat entre rialles i alguns plors. Gràcies per saber escoltar.
No sé com deu ser l'altra banda de la porta. Ningú no n'ha tornat mai. Però ben segur que hi hagi el que hi hagi, sabràs gaudir-ne com has fet aquí.
Has deixat una ferida oberta i sagnant al cor dels qui t'estimem. No et preocupis. Les ferides, ho saps bé, es tanquen. Queda una cicatriu que és el record i quan la mires saps per què és allà. Jo, fins que no es tanqui la ferida, he posat tots els imants que vas portar-me dels teus viatges a una banda de la nevera. Tots junts i només pels papers importants. 
Ah! Que no se m'oblidi. A veure si, des de l'altra banda, poses una mica d'ordre en aquest món que has deixat, que està fet una coca i tu en això d'organitzar i en tantes altres coses, ets una crack. Envia'ls una mica del senderi que els falta. És un encàrrec de gran magnitud, Carmeta. Va, que se't gira feina!
Gràcies, Carme. Ha estat un plaer haver-te conegut i un honor saber-me amiga teva. Milions de petons. SEMPRE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada