dimarts, 11 de novembre de 2014

LA MINYONA. Premi relat breu any 2012

Era puntual. Havien quedat de veure’s a les onze i a l’hora en punt trucava al timbre de la porta. L’Àngela estava intrigada. Com era que no tenia feina amb el currículum  que li havien fet arribar de l’agència?  També era veritat que la tal Genoveva només feia quinze dies que s’havia quedat a l’atur i que en tota la seva vida laboral només havia treballat en tres cases diferents. Les tres cartes de recomanació que s’adjuntaven al currículum deien el mateix: neta, autònoma, treballadora, puntual...Una joia de les que ja no queden, va pensar l’Àngela.

            Va obrir la porta i allà, dreta i somrient, hi havia la Sra. Genoveva.
            -Bon dia, Sra. Genoveva. Passi, passi si us plau.
            -Bon dia, Sra. Planes. Molt de gust. I va avançar la mà per saludar-la
            L’Àngela la va encaixar i li va preguntar si volia prendre un cafè, un te o alguna altra cosa.
            -Si, gràcies, Sra. Planes. Un cafè amb una mica de llet freda..
            Van passar a la cuina, blanca i lluminosa, i va preparar dos cafès. La Genoveva es va fixar en les tasses, de porcellana blanca amb un ribet daurat. Són ben maques, va pensar. L’Àngela ho va posar tot en una safata moderna amb dibuixos de cireres vermelles, gairebé granats, que contrastava amb aquelles tasses tan clàssiques.
            -Vol sucre, al tallat, vostè? Jo no en prenc de sucre, va dir l’Àngela.
-Si, gràcies. Però jo no prenc tallat. Prenc cafè amb una mica de llet.
-I no és el mateix?. L’Àngela va obrir molt els ulls i se la va mirar sorpresa.
-No senyora. Bé...si...però a mi la paraula “tallat” em sembla com de llet que s’ha fet malbé. M’enten? Només és aquesta la diferència.
L’Àngela va somriure i va pensar que semblava una dóna divertida. Va agafar la safata, va dir segueixi’m, i la va conduir a la sala d’estar. No estava acostumada a entrevistar dones de fer feines i se sentia una mica incòmoda malgrat els esforços de la Genoveva per donar-li confiança.
-Segui, Sra. Genoveva. Segui, si us plau.
La Genoveva va dir que gràcies, que quin sofà tan alegre, que aquell sofà verd, enmig dels mobles negres, semblava ben bé un prat a la primavera.
L’Àngela tenia preparat un qüestionari per fer-li, però va començar parlant del currículum impecable que tenia entre les mans.
-Suposo que, amb aquestes referències, no li importarà ni li sabrà greu que truqui a les cases on ha treballat i parli amb els senyors, oi?
-I tant que no. Els senyors Bondia van morir tots dos, pobrets, tan bona gent com eren...Però li puc donat el telèfon del seu fil. Encara el truco per Nadal, cada any sense falta. Un noi, bé un home educat i bona persona. Ja li dic, es va quedar orfe així de la nit al dia i se’n va sortir. Ja ho crec que se’n va sortir. Ara ja té una família i tot. Que maco i valent, si senyor. Els senyors Romero van marxar de la ciutat, però el telèfon, el tinc. És que volien que em quedés a dormir i jo, a dormir a casa meva, amb el meu Toño. Toño és el meu marit, sap? I amb la Virtu, que és la meva germana i amb el Lito, el seu fill que l’he criat jo i és com si fos meu. Amb ells ben a prop. Vivim a la mateixa escala, sap? Els senyors Valls no em necessitaven tantes hores i jo, la veritat, necessito el sou sencer i no m’agrada anar d’una casa a l’altra. Ja sé que fent hores guanyaria més diners, però prefereixo la tranquil·litat. M’enten, oi? Era una explicació i prou.
L’Àngela se la mirava i se l’escoltava estorada. Quina màquina de parlar, pensava. S’explica bé, però. I anava prenent apunts mentalment d’allò que considerava més positiu.
-Ara, Sra. Genoveva, voldria fer-li unes preguntes.
-I tant! Faci, faci, va dir mentre observava el voltant, el mobiliari i la distribució amb discrecció. Aquesta sala deu ser més gran que el meu pis, va pensar amb un somriure.
-No li preguntaré si és casada, perquè ja m’ho ha dit, que el seu marit es diu Toni.
-Disculpi, senyora, Toni no, Toño. Toni és com de músic antic i jo sempre li dic Toño. I quan algú escriu Tony amb “y”, sembla que vulgui fer-se l’estranger. No, no...Toño, millor. És de Múrcia, sap? Toño és com de nen petit, més dolç. Enten què li dic, oi?
L’Àngela, per un moment, va pensar que la prenia per ximpleta de tants “m’enten?” i “oi?” i “sap?”. Ben aviat va saber que era la seva forma de parlar, com afirmant i confirmant cada cosa que deia.
-Molt bé, doncs, senyora Genoveva.
-Millor em diu Geno. Si no li fa res, és clar. Genoveva no m’ho diu ningú i sembla que parli amb una altra persona. Ah! I no em digui senyora, si us plau. Digui’m  Geno així, a seques.
Mentre la Geno parlava, l’Àngela va pensar que semblava no es podia deixar portar per aquell riu de paraules , que les regles del joc era ella i no la Geno qui les havia de posar.  Que semblava una curta de gambals, com sempre, i que ja era hora que algú se l’escoltés. Ni que fos la més que probable minyona.
-D’acord, li diré Geno. Se’m fa una mica estrany, però, si arribem a una entesa, m’hi acostumaré.
L’Àngela es va bellugar al sofà i es va adonar que tenia el cos en tensió, en alerta davant aquella dóna que dominava la situació millor que no pas ella. Va decidir que li faria la bateria de preguntes que tenia preparades i que ho faria amb valentia, sense donar temps a que li digués res que no li hagués preguntat.
-Molt bé, senyora Genoveva. Perdó, Geno. Nosaltres som gent de gustos senzills, gens complexes. Ens agrada menjar sa. Quines coses sap cuinar, vostè?
-Disculpi, senyora, la cuina no té secrets per mi. A més, si volen cuina senzilla, encara m’ho posa més fàcil. Els bullits de verdura els deixo sempre una mica cruixents. Ja sap, que facin “crec”, que no sembli herba aixafada. M’enten, oi? I la planxa és la meva preferida. Mai no s’hi ha de posar ni la carn ni el peix fins que la planxa no està ben calenta. I la sal, si en volen, al final de coure-la, que no es ressequi. Sap que vull dir, oi? Ara bé, si algun dia volen alguna cosa especial, m’ho diuen i jo els ho faig tan a gust. L’arròs em surt boníssim, però el dia que en faci, a taula quan jo digui, que no es passi, sap?
-Molt bé, Geno, veig que domina el tema.
I sense deixar-la continuar, l’Àngela va dir:
-Miri, jo treballo a casa. Faig traduccions de llibres i articles. I si faig la feina de casa, no em trec la meva feina de sobre. Necessito algú amb empenta, algú a qui no hagi d’estar constantment dient què ha de fer...
-Tranquil·la. senyora, Jo només pregunto quan algun aparell -d’aquests que fan coses tot sols i que cada dia en surt un de nou, sap?- no sé com funciona. Per la resta, m’apanyo bé. Són molts anys fent aquesta feina. I a més, la de casa meva, que no és per dir-ho, per la tinc com una patena, de neta i polida. I el Toño ja m’ajuda, ja, però sempre amb el camió amunt i avall –és camioner, sap?- arriba ben baldat, el pobre. I mai no té ganes de gresca. És  bo, però una miqueta ensopit. Jo li dic que és el cansament que porta a sobre, que no s’amoïni. Així em deixa fer la meva i sortir amb la Virtu a ballar cada setmana i tots contents. Ell es queda amb la cerveseta mirant la tele i jo, au, amb la Virtu, que ens ho passem d’allò més bé. Ja m’enten, oi? Així que per la feina de la casa no s’ha de preocupar gens ni mica.
-El meu marit gairebé mai no dina a casa...
-Disculpi, com es diu el senyor? Així li diu pel nom i ja no cal que digui “el meu marit”, m’enten, oi?
-Ferran. Es diu Ferran i no acostuma a venir a dinar. A migdia només caldrà que prepari el seu dinar i el meu, però abans de marxar, hauria de deixar el sopar enllestit...
-Jo encantada, senyora, però si li deixo alguna cosa feta a la planxa i després és com una sola de sabata, jo no en vull saber res, Ja sap, la planxa s’ha de fer al moment, que després no val res.
L’Àngela li va explicar que ella cada setmana feia els menús dels àpats, que dimarts hauria d’encarregar-se d’anar a comprar, que els banys s’havien de fer cada dia, sobretot el que ells utilitzaven, que els llençols es canviaven dos cops per setmana i les tovalloles a diari...En poc espai de temps li va dir tot el que calia fer cada setmana, cada dos dies i cada dia. Ho va fer gairebé sense respirar, d’una tirada. Quan la Genoveva volia interropre-la, l’Àngela alçava una mà en senyal de voler continuar parlant.
-Suposo que a l’agència ja l’han informat bé del sou, les pagues, els horaris...També li hauran dit que hi ha un mes de prova.
La Genoveva li va preguntar si no tenien nens, que a ella li agradaven tant, que gairebé havia criat en Lito, el noi de la Virtu i que ella tampoc no en tenia de fills i que ja se li havia passat l’arròs i ja m’enten què vull dir, oi?
-En realitat es diu Àngel, però sempre li hem dit Lito. Té dinou anys i ja treballa, no es pensi. Fa de missatger amb la seva moto, que li vam regalar el Toño i jo i ell, ja ho veu, tan feliç. I mira, ara li serveix per treballar i guanyar-se un sou. No ha volgut estudiar...Llàstima...és molt intel·ligent, però ja sap, coses de nois.
-Així, doncs, li ve de gust treballar amb nosaltres?, va preguntar l’Àngela i al moment es va penedir d’haver-ho dit. “Em posarà el cap com un timbal. No podré treballar. No puc donar-li peixet: em guanyarà, segur”, va pensar mentre sentia la Genoveva:
-I tant, senyora Planes. Ja veurà com n’anirà, de bé. Quan vol que comenci? Jo estic lliure com un ocell.
-Demà, doncs, li va bé? Perfecte. A les nou.

Al vespre, quan en Ferran va tornar de la feina, li va explicar com havia anat l’entrevista amb la Geno, que xerrava sense parar i ja mig se sabia la vida de tota la família i que l’havia atabalat una mica, però com que ja n’estava tipa de buscar minyona i aquesta duia bones referències i sabia que treballava bé, havia prés la decisió de quedar-se-la.
-En tot cas, Ferran, tenim un mes de coll, si no ens agrada.
-No sé, no sé, va respondre ell. Potser hauria d’haver-la entrevistat jo, que en tinc més experiència, en això de comunicar-me amb gent. Tú estàs sempre tancada aquí, envoltada de llibres i no en saps prou, de clissar la gent.
L’Ángela, va callar, com sempre. Preferia no discutir sobre la importància de la feina de cadascú. Però estava dolguda. I va dir que a la cuina tenia sopa de fideus i rotllets de salmó fumat amb formatge, que ella se n’anava al llit que tenia mal de cap, que li havia passat la gana i que bona nit. I es va quedar amb les ganes, com sempre, de dir-li que de totes les promeses que li havia fet, no n’havia vist ni una sola, que era gràcies als llibres que traduïa i al pares, que els havien comprat aquell pis tan bonic, que el sou els donava per tenir una minyona, que l’orgull havia impedit d’agafar la feina que els pares li oferien a l’empresa familiar, que l’havia ben enredada amb el seu parlar i amb els seus ulls verds com maragdes, que ja n’estava cansada del menyspreu cap a la seva persona i la seva feina i que la Genoveva segur, però segur que era molt més feliç que no pas ella mateixa. Però no ho va dir per no sentir-se humiliada i per no haver de donar la raó als seus pares, que tant els havien ajudat, quan li deien que en Ferran era un no-res, un mort de gana amb aires de grandesa i que vigilés molt, però que si s’hi volia casar, li donaven tot el suport, que ja era grandeta per saber què es feia.
Al cap de poc de ficar-se al llit, mentre barrejava els seus pensaments amb els llençols de flors liles, va sentir la porta de casa tancar-se d’un cop. Ja està, ja torna a fugir, va dir l’Àngela fent un crit. Au, ves...!

Faltaven cinc minuts per les nou quan el timbre de casa va sonar amb insistència. L’Àngela, encara endormiscada, l’havia sentit sense sentir-lo del tot. Van tornar a trucar. Ella va mirar el rellotge i va veure l’altra banda del llit sense desfer. D’una revolada es va posar una samarreta i un pantaló de pijama i va anar a obrir. Pel cap només li passaven dues coses: en Ferran altre cop no havia vingut a dormir i què pensaria la Genoveva quan la veiés amb aquell aspecte tan poc formal.
-Bon dia, Genoveva. Perdó, Geno. Passi, passi. Vol un cafè? Jo el necessito.
-Si, ja ho veig. Jo també. Fa mala cara. Què no es troba bé? Vol que li prepari alguna cosa especial? Ha passat mala nit?
Sense saber per quin estrany motiu, l’Àngela es va trobar explicant-li a aquella dóna rossa tenyida i simple, que feia unes hores encara no coneixia i que havia de netejar la casa, totes les seves frustracions, les misèries de la seva vida amb el marit que no havia dormit a casa i la muntanya de somnis sense complir. Les dues, assegudes davant dos cafès, a la cuina com unes amigues de sempre, com una amiga de les que no tenia. Li va dir si volia una cigarreta i ella que no, senyora Palau, que no fumo. Jo ho vaig deixar, però ja veu, hi he tornat.
-Senyora, la feina se m’endarrerirà, que ja fa dues hores que parlem i parlem i jo encara no he agafat l’aspiradora, ni he fet el llit, ni els banys, ni res de res i no voldria...
I l’Àngela, que no hi feia res, que li agraïa que se l’escoltés, que parlava poc amb la gent i que si ho explicava als pares, li diriem que ja t’ho vam advertir, filla meva, i no ens vas fer cas, que l’orgull l’impedia donar-los explicacions i  que portava un vida que no volia viure, que era com si una altra persona s’hagués ficat dins el seu cos i visqués d’aquella manera tan gris i trista.
La Genoveva sentia com parlava i i pensava que no envejava gens ni mica aquella dóna que ho tenia tot, que ella amb el marit, la germana i el nebot ja estava bé. Com a mínim, millor que la senyora, que se la veia tan trista. Que el seu Toño sempre dormia a casa i la Virtu era la seva amiga, a més de germana i el Lito com el seu fill, encara que no ho fos. I que ella, sortint de tant en tant, ja era feliç i que si quan anava a ballar s’arrambava una mica massa a algú, no passava res perquè ella a qui de veritat estimava, era al seu Toño, que dormia com un angelet quan ella tornava de festa. I es va sentir dir perdoni, senyora, el que li caldria és sortir una mica de gresca amb alguna amiga, que el senyor s’hagués de preocupar per vostè. Perdó, si em fico on no em demanen, però com s’ha sincerat amb mi d’aquesta manera...
-I amb qui?, va dir l’Àngela amb les llàgrimes caient galtes avall. No en tinc d’amigues que vulguin sortir així, perquè si. No en tinc. Les que tenia viuen lluny i gairebé no ens veiem si no venen elles aquí. Em penso que se n’han cansat.
La Genoveva se la mirava amb llàstima mentre sucava galetes al segon cafè amb una mica de llet del matí. I altre cop, com si fos una altra qui parlés, va sortir la veu que deia:
-No sé si sóc agosarada, però si vol i no li fa res, podria venir a ballar amb la Virtu i amb mi. Ai, disculpi... Potser no ho havia de dir això.
L’Àngela va estirar la mà i va agafar la d’aquella dóna que tenia davant i que semblava disposada, no només a escoltar-la, si no a cambiar-li la vida, a girar-li com un mitjó. Gràcies, Geno, moltes gràcies. M’ho pensaré, va dir sense gaire convenciment, però sabedora que era el primer cop en anys que algú li proposava alguna cosa diferent i que, per què no?, podria ser divertida. Abans d’anar a l’estudi a a treballar una estona i deixar treballar la Genoveva, va dir:
-Avisi’m, quan surti amb la Virtu.
Ho va dir sense pensar gaire, de cop, com una decisió meditada de temps. I es va sorprendre d’aquell to de veu, tan segur, que li va sortir de dintre i que no sabia que existís.

La vida va continuar la seva rutina, el fàstic de cada dia igual i pitjor, les nits sola o mal acompanyada o la soledat en companyia, que és tant i tan trista. Cada dia que passava pensava en la possibilitat de sortir amb la Genoveva, a ballar, però no sabia si li ho havia dit per dir i tampoc si ho arribaria a fer mai. Però quan hi pensava, ho feia amb un somriure.
Va ser al cap de dues setmanes. Treballava en una traducció que li resultava especialment feixuga quan va sentir que picaven a la porta de l’estudi.
-Passi, passi, Geno. I va deixar les ulleres damunt la taula.
-Li dic perquè m’ho va demanar, no es pensi que me n’oblido. Que avui sortim, la Virtu i jo. Anem a ballar al “Bolero”, com gairebé sempre i que si li ve de gust, que ja sap que pot venir amb nosaltres i que encantades. Que abans anirem a menjar alguna cosa, senzilla, no es pensi, que fem poca despesa, nosaltres. Després, de ballaruga fins tard, que és divendres i demà no cal matinar tant. Què li sembla?
Va dir que encantada. Va preguntar on menjarien, que també hi aniria i la Genoveva li va dir que al ”Tapitas” i que l’esperaven a les nou. Que que bé i que que contenta estic.

A les nou l’Àngela era a la porta del “Tapitas” i va veure les dues germanes assegudes una davant de l’altra, parlant  i rient, ben arreglades, a punt per sortir de festa. S’hi va apropar i van fer les presentacions: Virtu, la senyora Palau, senyora Palau, la Virtu. Va dir que, si havien de compartir taula i ball, millor seria que li diguessin Àngela, que senyora Palau era molt formal i a més era el cognom del marit i que ja veus tu quin mèrit. En acabar de sopar començava la festa i estava nerviosa, com si fes una malifeta. Ni tan sols havia deixat una nota a en Ferran explicant-li els plans d’aquella nit. Ho hauria trobat horrorós i a més, ell no donava cap explicació. Només un cop de porta quan sortia.
Al “Bolero”, les dues germanes, eren les reines. Les coneixia tothom i presentaven l’Àngela com una amiga. L’Àngela se sentia volar en un ambient nou, sorollós i anònim. Reia amb els acudits de la Virtu, quan li explicava com era tal o qual home dels que coneixia. Va demanar un gin-tònic i, mentre esperava que li servissin la beguda, la sang se li va gelar. Al final de la barra, pintat amb una llum blavosa, hi havia en Ferran magrejant una noia jove. Molt jove. Les mans corrien amunt i avall del cos de la jove, que es deixava fer amb entusiasme moderat. Va agafar el gin-tònic i amb la seguretat que dona la raó, va anar on era el seu marit. Li va llençar la beguda al damunt i li va dir ets un porc. Ell va agafar la noia pel braç i d’una estrebada se la va endur del local sense dir res.
            -La nit és llarga noies, va fer en trobar-se de nou amb la Geno i la Virtu. I la meva vida també ho és.

Quan va tornar a casa,  el sol començava a sortir i el llit era buit. No li va importar gens i es va trobar pensant en el plaer que representava tenir un llit ample per ella sola. I que, a partir d’ara, quan algú es posés entre els seus llençols, seria perquè ella ho havia decidit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada