Algú de la secció de compres va suggerir que el Nadal s'apropava, que faltava menys d'un mes i que calia organitzar el sopar de cada any i preparar l'Amic Invisible. Enmig de la feinada de quadrar el final d'any, la proposta va ser acollida amb alegria i tots van deixar per un moment la feina respectiva i es van apropar a la taula de la Joana. Ho van fer entre aplaudiments i visca la teva memòria prodigiosa i sort de tu que estàs en tot. En un tres i no res es van organitzar. En Pau s'encarregaria de buscar restaurant, que tot i només ser vuit persones, tindria feina a trobar un lloc amb el pressupost pactat. La Maria i en Lluís farien el sorteig de l'Amic invisible. Toca qui toca i no s'hi val a protestar. Tothom va estar-hi d'acord. En Pep es va oferir per comprar unes espelmes d'aquelles petites per guarnir la taula i va demanr incloure el preu de les espelmes al pressupost del sopar. Algú va comentar que no s'havia d'incrementar gaire, que n'hi ha que estan escurats, tu. La resta de companys es van posar al servei del que calgués fer en un moment donat. Molt bé, i quin dia? Va bé el quinze? És divendres, al dia següent no cal matinar, va dir en Víctor. Jo tinc un altre sopar nadalenc; jo, entrades pel teatre; a mi em toquen els nens... No podem anar gaire més enllà, que ja seran les festes, vosaltres mateixos... Dissabte setze? T'he dit que tinc els nens. Ok. Divendres vint-i-dos? Uff, jo començo a fer el sopar del vint-i-quatre; jo he quedat; jo tinc un altre sopar nadalenc... El del pont de desembre, impossible. Només ens queda aquesta setmana, com va? Tots es van posar d'acord, tot i que semblava més aviat un sopar de tardor, a finals de novembre. La Laia va dir que d'acord, que ja anul·laria una anada al cinema i que esperava que la pel·lícula continués en cartellera uns dies més. Au, doncs, fins demà, que s'ha fet tard i és hora de plegar.
A primera hora del matí en Pep va comentar que potser caldria dir-ho a la gent de la secció de vendes, que ell hi tenia un amic molt amic i que estarien encantats de fer-ho conjunts, que al cap i a la fi era un sopar d'empresa. No et confonguis, va dir la Joana. El sopar d'empresa el paga l'empresa i aquí cadascú paga el seu i que ella a la secció de vendes hi tenia el seu ex i no tenia cap ganes de sopar amb ell, però que s'adaptaria al que digués la majoria. Els ho diem doncs? Van votar i va sortir que si, que compres i vendes farien els sopar junts. Els ho vaig a dir, va fer en Pep. En tornar va explicar que la idea els havia semblat molt superbé, però que no volien participar a l'Amic Invisible. Fantàstic, va fer la Laia. Uns amb regalet i els altres, no. Molt bonic. Això passa per embolicar-nos més del compte.
En aquell moment va entrar corrent la Maria del departament de vendes. Semblava molt contenta. Anava pel passadís dient que ho havia dit als dels departament de comptabilitat i tots estaven molt il·lusionats de sopar junts. Que alguns no participarien a l'amic invisible, però que estaven encantats. Tots la van fondre amb la mirada. I ella va dir que havien de pensar que allà hi havia la seva amigamésamigadelmón i que voleu que us digui, no hi ha res de dolent a dir-los-ho. La cosa es complica, va dir en Lluís. I molt. A veure fem recompte. Quants som a sopar i quants a l'Amic dels pebrots? Això, va fer en Víctor. He d'avisar el restaurant que serem...quants????!!! No crec que ens hi puguin encabir, a 36. Fes un altre sorteig d'Amics cada cop més invisibles. Mireu, jo ja passo, va dir una veu. A mi em ve de gust si ho fem els de la secció. No vull una multitud amb qui no tinc cap contacte. Mentre en Lluís plegava paperets amb els noms dels participants al regalet absurd de cada any. Algú va dir amb la boca petita que si ja eren tanta colla caldria també avisar la secció de neteja, la d'informàtica i els caps de l'empresa. En Lluís va llençar els papers amb els noms i noms i sort van anar a parar a la paperera. Bàsquet!, va dir mentre s'allunyava del grup que intentava organitzar una cosa que era caòtica de socarrel. Amb mi no hi compteu, que plegui paperets un altre i quan decidiu què fem, m'aviseu i decideixo què faig. Tinc feina.
Al voltant de la taula de la Joana s'amuntegava la gent i cadascú hi deia la seva. Uns se'n van desmarcar, en Víctor cridava que calia saber quants per resevar taules, la Berta demanava pau i tranquil·litat a crits, els papers de la Joana s'escampaven per terra com una catifa blanca amb lletres petites, en Quim deia que volia amic invisible o visible, però que li feia il·lu tenir un regal i fer-ne un altre, la Laia remugava que allò no estava fet per ella, en Víctor insistia en el nombre de gent i en la reserva. Algú va suggerir portar un regal i que li toqui a qui li toqui i punt, ni invisible ni visible, tants caps, tants barrets. La Carlota plorava perquè a la secció d'informàtica hi havia la Sílvia i que feia temps que ni se saludaven, que se n'havia anat amb el seu marit i que vés que hi hem de fer sopant juntes. Doncs us poseu una a una punta i l'altra, a l'altra. Que no, que jo passo, que no en tinc ganes. I la jornada va acabar sense posar-se d'acord.
La primera cosa que va fer en Víctor només posar els peus a la feina va ser dir que a la cantonada de casa seva hi havia un restaurant xinès enorme i amb Karaoke on hi cabrien anés qui hi anés i que ell ja no tenia ganes de buscar restaurant ni de res. Van quedar que es trobarien aquell mateix divendres al restaurant xinès a dos quarts de deu i que portarien un regal toquielquetoqui i que punt, que ja n'hi havia prou. No van avisar ningú, la cosa va funcionar amb el boca a boca, de secció en secció de manera que cadascú ho deia a qui li convenia.
Divendres a la nit, a les onze, en Víctor i la Joana sopaven sols al restaurant xinès i es van jurar que l'any següent cap dels dos esmentaria que el nadal s'estava apropant. Té, va dir ell, et teu regal. Era una guia de restaurants de la ciutat. Té, va dir ella, el teu regal. Era un punt de llibre de fusta amb la imatge del Petit Príncep gravada. Sort que tots dos voliem regal. Sort que tots dos som gent formal. Sort que ens tenim de companys.
Van comprar una ampolla de vi i una barra de torró de xocolata al super paquistanès de la cantonada de casa la Joana i van pujar al seu pis a acabar el millor sopar de nadal de la seva vida.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte de Nadal s'ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada