dissabte, 19 de setembre de 2015

ANÈCDOTA AL BUS

No sé si és per l'educació que he rebut, per la meva professió o perquè les coses canvien a pitjor i jo vaig lenta en aquest canvi, però hi ha escenes de la vida real que em rebel·len sense remei.
Un matí de dissabte qualsevol, després fer alguns encàrrecs pendents, agafo l'autobús a la primera parada. Som poca gent i tots tenim seient allà on ens ve més de gust. Puja una dona amb una nena d'uns set anys i un nen d'uns cinc. He dit dona, no pas senyora perquè de senyora no en té res. Com és ben sabut, de porc i de senyor se'n ve de mena. Doncs això, que pugen tots tres. La nena s'asseu al seient de darrere el conductor; la mare i el nen, als llocs reservats per a embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Hi ha prou lloc, a la resta del vehicle, però passo per alt aquest fet perquè no hi ha entre els passatgers ningú que ho necessiti. Vinga, no t'alteris, em dic controlant la respiració. 
La mare no ha deixat el mòbil ni un sol moment i, ara, ja assegudeta, es posa a mirar-lo. Ei, que no passa res, si no tens dues feres per controlar en un lloc públic. El bus es posa en marxa. La nena s'aixeca del seu lloc. Salta pel mig i es balanceja al respaller d'un seient. Respira, no t'alteris. La mare ni se la mira. Es veu que al telèfon hi havia alguna cosa prou urgent com per no fixar-se que, en una frenada, la filla se li pot obrir el cap. El nen també s'aixeca, i mentre la seva germana fa el ximple al mig del autobús, ell remena els cinturons que serveixen per subjectar cotxets i cadires de rodes. El sacseja i intenta obrir-los. La mare el mira amb un ull -l'altre és a la pantalla- i li diu "apreta el botó vermell i l'obriràs". Toma ya! I es queda tan fresca. Evidentment, tot això amanit pels crits dels nens i la mare. Aleshores clic-clac-clic-clac-clic-clac...el botonet vemell a tota màquina. Respira... Respira... que no surti la bèstia que portes dins...No li diguis res...
En una aturada a un semàfor el conductor treu el cap i li diu:
-Señora, digale a los niños que se sienten, por favor. Si hay algun frenazo pueden hacerse daño. Molt sensat, el conductor. I educat. Que devia estar rabiant per dins, l'home. Aleshores és quan jo he al·lucinat del tot. La dona va i, sense deixar el mòbil, diu als seus fills.
-Voleu fer el favor de seure, que ja us ho he dit, que pareu quiets. Mira que us diu el conductor.
No. No ho diu als nens. Li ho diu a vostè, que no se'n fa càrrec. Els nens han anat al seu lloc. No perquè la mare ho digui. No. Ho ha fet perquè algú amb autoritat - paraula desconeguda per a ells, segurament- i seny ho ha dit. Perquè el xofer ha assumit la responsabilitat que li pertoca a la mare que els va parir.
A partir d'aquell moment s'ha fet la pau a l'autobús i la mare ha continuat mirant la pantalla mentre els nens bellugaven, inquiets, les cametes que ara no tocaven el terra. 
I jo he continuat respirant, ara més tranquil·la, mentre pensava allò que l'educació ha de començar a casa perquè els docents no hàgim de recompondre constantment els puzzles de peces esmicolades.
Amen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada