dimecres, 19 de març de 2014

I tu, escrius?


Escriu cada dia una mica. Potser només una frase. Potser un paràgraf. Una mica o molt, però a diari.
Ho fa per necessitat. Un acte egoïsta, ja veieu. Com qui fa un peeling de l'ànima, una sauna o ball de saló. Hi ha qui s'estima més anar de botigues com a teràpia. Li sembla bé. De tant en tant també ho fa i és divertit. Però a ell li agrada la solitud en companyia de la ploma, el llapis, la llibreta i l'ordinador. Raret? Hi ha qui ho pensa i a ell li es ben igual.
Escriu perquè viure vides alienes i inexistents és, de vegades, millor que la realitat del carrer. Vides i personatges que sovint el dominen i volen fer la seva. Persones de qui es creu amo i senyor i que en realitat demanen a crits fer el que volen i li diuen des del full "ah, doncs no haver-me posat en aquell embolic". No us penseu, costa fer-los entrar en raó. Gent que no existeix pels altres i que formen part del seu cercle íntim. Gent a qui els posa casa, feina, família, amics, amors i desamors, alegries i vida pròpia.
Escriu perquè li agrada mentir. Mentides inofensives que no fan mal. I si fereixen, en tot cas, ho fan a algú que no existeix. O a ella mateixa. Ningú real no pren mal, ni mor, ni és abandonat, ni es desespera. Ningú que no sigui ficció. Mentides que només causen dolor a la sensibilitat i en moments puntuals. Res que no es pugui solucionar deixant de llegir. O potser si. Qui no s'ha sentit reflectit en un protagonista, en una acció o en una relació? Qui no ha desitjat que aquell llibre no acabés mai? Qui no n'ha deixat algun a mitges perquè li resultava insuportable -per dolent o per massa punyent- el que estava llegint?
Escriu perquè inventar la vida és apassionant. Perquè massa sovint la vida real no li és prou vida i s'estima més fer-ne una de nova i regalar-la a algú que només existeix sobre el paper. Perquè la vida real, la del dia a dia l'engavanya, la sent com un jersei massa estret, un d'aquells que et priva de moviments lliures, que t'estreny fins gairebé ofegar-te.
Escriu per viure el que no viu, per riure el que no riu i per plorar el que no plora. Ni es recorda del temps que fa que no plora. Perquè no pot, no perquè no vol o no ho desitja o no ho necessita. No pot plorar perquè el dia a dia se li empassa les llàgrimes que hauria de treure pels ulls i pel nas i pels porus tancats que l'obliguen a respirar fons a cada moment.
Escriu per diversió, per necessitat, per alegrar-se el dia o per entristir-se'l, per no morir i per viure com vol, per relacionar-se amb gent que no coneix i que ni tan sols existeix, per inventar-se amics com el que tenia de petit i que ningú més no veia.
Per tot això escriu i li agrada estar sol i deixar que la vida que no vol passi volant darrere les cortines de la finestra que dóna al carrer.

Per això. Per res més. Us sembla poc?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada