dijous, 6 de març de 2014

Mirades creuades

A la piscina, la Consol prenia el sol al costat del seu home des de feia trenta anys. S’hi va casar contenta i enamorada, però ara no sabia si se l’estimava, si volia seguir al seu costat o si ja li anava bé continuar amb ell. L’únic cert era que no havien pogut tenir  fills. La Consol havia convençut  en Jaume que ell era estèril. Ho havia fet perquè no marxés del seu costat, quan encara n’estava, d’ell. Perquè no la deixés sola si sabia que ella era l’erma i que al seu ventre mai no s’hi faria  la vida.
            La Consol pensava sovint en l’engany on vivia en Jaume i ara, mentre es passava la mà per la panxa, damunt el vestit de bany, també hi pensava, perquè pel voltant de la piscina hi passejava una dona embarassada. Molt embarassada. Deu ser a punt de parir, va pensar  la Consol amb enveja, mentre la mirava darrere les ulleres de sol, per no ser vista. Observava cadascun dels moviments, el caminar pesant, l’esquena corbada, les mans passejant pel ventre inflat o recolzades als malucs. Si s’hi fixava bé podia veure com es movia la criatura dins els seu llit d’aigua, peus, mans i cap bellugant-se formant bonys a la pell de la mare. No podia deixar de mirar-s’ho, la Consol. El Jaume se’n va adonar i li va fer un petó al cabell. A ell també li meravellava aquell miracle que mai no podria viure. Va girar la cara per no veure aquella dona que aviat tindria el que ells no van aconseguir. Mirés on mirés topava amb la Júlia i el seu embaràs. La Consol la seguia amb la mirada mentre acaronava el seu ventre amb suavitat, tal com li veia fer a la Júlia.
            La Júlia lluïa, orgullosa, el seu embaràs de vuit mesos. Ho feia amb naturalitat, mostrant la pell tibant per sobre les calces del bikini. Sense vergonya, alegre i serena, es balancejava per tot el recinte: al voltant de l’aigua, asseguda remullant-se els peus, dreta a la barra del bar fent un mos o prenent un suc de fruita. Se la veia feliç i mostrava la pell torrada pel sol d’agost, color cafè amb gel aigualit. Sabia que hom se la mirava i molts li preguntaven pel seu evident estat. La visió dels nens petits banyant-se amb el pare o la mare la feia somriure i pensava que en un futur molt proper, ella també banyaria la seva nena i jugarien juntes a l’aigua de la piscina o del mar. Li faria petons salats, la tiraria enlaire i l’entomaria just abans no s’enfonsés del tot. L’agafaria de les mans i li ensenyaria a picar de peus, ben fort, amb esquitxos. Li compraria uns peus d’ànec vermells i unes ulleres perquè no li piquessin els ulls, que potser serien verds i sensibles com els del pare. I en sortir de l’aigua l’embolicaria amb un barnús de ratlles de colors perquè no agafés fred i l’estiraria a una gandula per poder amanyagar-la bé. Li compraria galetes i un gelat d’una bola de llimona o de maduixa o de xocolata, per berenar. Al vespre, quan l’escalfor del sol seria més lleugera li posaria un vestit de ratlles vermelles amb les sandàlies del mateix color, li faria dues cues darrere les orelles i sortirien tots tres a passejar pel port. Somiava amb la seva filla, en el primer dia d’escola, en les primeres notes, en com viuria la primera nit que li demanés sortir, en el primer amor i el primer desamor, en la primera discussió, en els primers constipats i en com viuria la primera tempesta amb llamps i trons... Pensava en la vida que farien juntes quan el va veure sortir de l’aigua. Era un home de cabell negre, fort i somrient i duia a coll un nen enfundat en un flotador que li tapava tot el cos, com una mena d’armilla que s’agafava com un bolquer. El nen tenia el cap sobre les espatlles del pare, que el portava on era la mare. El nen era ros i blanc de pell. Devia tenir un tres anys. La mare, la Clara, el va agafar amb dolcesa i la Júlia no podia deixar de mirar l’escena d’aquella mare, de com mirava el nen de com li parlava a l’orella i li cantava cançons. Li va cridar l’atenció que, tan bon punt va agafar el nen, el va estirar a la gandula, li va treure aquell estrany flotador i li  va posar bolquers i la Júlia va trobar que el nen era molt gran per dur-ne i que devia ser un nen mimat. Ella no volia fer de la seva filla una nena malcriada.
            Es va penedir del seu pensament quan va veure que el cap del nen queia de costat, que no s’aguantava dret, que no movia les cames i que quan la mare li posava una joguina a la mà, li queia a terra. El nen tenia la mirada trista. Va seure el nen i ell es va aguantar uns instants i la mare, com en un joc, el va agafar. Ho feia un cop i un altre. Potser algun dia ho aconseguiria. Van posar el nen dins un cotxet més gran que els dels nadons, ben cordat, per aguantar el cos dret.
            L’angoixa de la Júlia creixia dins el pit perquè mai no s’havia plantejat que una cosa com aquella pogués passar-li a ella i a la seva filla. Va mirar com s’allunyaven tots tres, com si tot fos normal a la seva vida. El que la Júlia no sabia era que aquella mare que cantava cançons a l’oïda d’un nen invàlid observava els altres nens, el que entraven i sortien de la piscina, els que es llençaven de cap a l’aigua, els que caminaven fent saltirons al costat dels pares, els que llençaven la pilota quan volien, no quan els queia, els que podien menjar agafant els coberts amb les mans, sense ajuda, els que jugaven a fet i amagar, els que abraçaven els pares i els amics, els que s’eixugaven el nas, els que es cordaven les sabates...Tots. Se’ls mirava tots, també amagada darrere unes ulleres de sol, per no ser vista, perquè ningú no veiés la tristesa als seus ulls, sabedora com era que el seu nen tan ros i bonic mai no podria fer el mateix que tots aquells nens que corrien al voltant de la piscina.
            A la nit, després de sopar, la Consol i el Jaume tenien per costum baixar al bar de l’hotel a fer una copa per matar el temps i l’avorriment que passaven junts. La Júlia hi era i parlava i reia amb la seva parella i la seva  panxa, amb la il·lusió de qui ho espera tot de la vida. La Clara va arribar al bar. Anava amb el seu marit i el cotxet del nen  trist, que va somriure quan la mare va ballar amb ell assegut a la seva cadira amb rodes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada