dimecres, 28 de gener de 2015

DINS LA FOSCOR

Mai no podré ser pintora, pare, va dir només obrir la porta de
casa. Mai.
            Era el primer dia com a alumna de l’Escola Superior de Belles Arts. Encara no havia passat mitja hora i ja sabia que havia errat el camí. Va deixar la carpeta i l’estoig sobre el llit i es va fer una cua descuidada als cabells.
—I bé, què ha passat?, va preguntar el pare. Un dia de classe no és suficient per saber que no t’agrada.
—Jo no he dit en cap moment que no m’agradi. Vull ser pintora. Sempre ho he volgut ser i vaig estudiar molt per treure bona nota i poder entrar a aquesta carrera, va dir la noia mossegant-se les pells de les ungles.
—Aleshores, què passa? No t’entenc Helena. Tens capacitat, un gran sentit de l’estètica i ets bona dibuixant. On és el problema?
L’Helena es va tirar sobre el sofà i va posar la “tele”. No tenia gana ni ganes de parlar. Només volia estar sola sense que el pare se n’anés del seu costat. Era tan absurd el motiu del seu abandó, però tant, que ben segur no l’entendrien. Ni a ella ni al motiu que l’havia impulsat a prendre la decisió de deixar de fer el que sempre havia desitjat. De les seves mans sempre en sortia el que volia i era capaç de dibuixar amb quatre línies i gran precisió el que tenia al cap.
—Rosa, vine, mira que diu la nena, que vol deixar la carrera.
La mare va aparèixer amb el davantal posat, els ulls molt oberts i la suor al front. S’eixugava les mans a un drap de cuina arrugat i vell.  La noia va fer un salt i es va posar davant seu. Mireu-me, va dir, què veieu? Ells se la miraven de dalt a baix, desconcertats. Era evident que no entenien res. La cara, va dir l’Helena, mireu-me la cara. Es van apropar per veure-la millor.
—I ara, què veieu? Podia notar l’alè de tabac del pare i l’olor de ceba de les mans de la mare.
—Rosa, va, comença tu.
—A veure, va dir la mare, els ulls blaus amb…lentilles noves. Les orelles… No t’hauràs fet un altre forat? Ah, no, tampoc no és això. Les dues pigues sota l’ull dret…
La paciència de l’Helena s’acabava. Sempre la perdia quan més la necessitava. Sempre, menys quan agafava pintura i pinzells i jugava amb ells i els feia anar per on volia. Era capaç de donar vida a un paper o a una tela amb poques pinzellades encertades, barrejant olis i materials diferents, aconseguint textures i formes amb facilitat. Fins i tot ja li havien demanat tres quadres per una exposició col·lectiva i s’havien venut a la primera, sense dificultat. Se’n sentia molt orgullosa i els pares, també.
—No em digueu que no ho veieu, va cridar la noia. No em digueu que no. No m’enganyeu. Salta a la vista. El nas! Mireu bé el meu nas!!
El pare i la mare se’l van mirar. La mare va començar a plorar. I el pare va dir què cony li passa al teu nas, Helena? Jo el veig com sempre: petit i bonic. Tu, Rosa, hi veus res de diferent al nas de la nena? La mare negava amb el cap mentre anava cap a la tauleta del telèfon.
—Tu ho has dit pare: petit i bonic. No puc ser pintora amb aquest nas.  La mare rebuscava entre les seves targetes i el pare es va deixar caure al sofà. S’aguantava el cap amb les mans.
—No em deixeu sola! Veniu, mireu el meu nas! La part més ben feta de la meva cara. El nas. La classe… Només entrar-hi ja ho he vist. Tots, tots tenien el nas gran o aixafat o tort. Tots menys jo.
Va seure a la catifa, les cames creuades. Va agafar un paper de la tauleta de la sala, un llapis i es va posar a dibuixar rostres amb nassos deformes.
─Mireu. Mireu-lo bé!, va dir cridant, segur que la inspiració entra pel nas, amb l’aire que respirem. A ells sempre els entrarà més inspiració que no pas a mi. Què no ho veieu? No em mireu així!, va dir traient-se les sabates i els mitjons i els va llençar amb força desmesurada contra la taula del menjador. Després va prémer i rebregar el seu nas amb força fins que les gotes de sang van caure sobre l’estora. Va mirar la samarreta i, en veure-la tacada de vermell, va començar a estirar-la fins que la va estripar.
─Mai, mai no podré pintar com els altres. Mai!!
Amb el llapis feia gargots sense sentit sobre els pantalons blancs i a la pell de les mans i els braços, fins deixar-ne marques vermelloses. El pare la va agafar per les mans amb força i el llapis va caure a terra. L’Helena, amb els peus descalços, el va trepitjar i en va sentir la punta de grafit, afilada com una navalla, que se li clavava a la planta del peu i un rajolí de sang feia un riu a terra. Sentia la veu llunyana del pare que li deia que el millor era que ara descansés, que després de dormir veuria les coses d’una altra manera, que eren els nervis del primer dia a la Universitat, que el que passava era que ella era molt bonica i, probablement, els altres alumnes no ho eren tant si tenien el nas gros i mal parit, que ella quedaria millor a les fotografies de les inauguracions de les mil exposicions que faria arreu del món.
Aquella veu coneguda sortia com d’un túnel fosc i, per ella, eren només paraules inconnexes, mots sense sentit. Només contava el dolor que tenia al peu i al nas, aquell nas que sentia ridícul i que continuava sagnant com si tingués vida. Les paraules ronques no la tranquil·litzaven i volia deslliurar-se de les mans que l’engrapaven. Va cridar.
─Deixa’m anar! Deixa’m!
I d’una empenta va tirar el pare al sofà. Es va treure els pantalons guixats i els va trencar d’una estrebada.  La seva roba bruta i trencada s’escampava per tot el menjador. Anava cap a la porta per donar-se un cop al nas i trencar-lo definitivament. Es va aturar en sentir la mare parlant per telèfon:

—Doctor Bofarull, la veu de la Rosa era trista i ofegada, sóc la mare de l’Helena Ros. Si us plau, ràpid, enviïn una ambulància. La meva filla ha tingut un nou brot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada