dimecres, 11 de febrer de 2015

TROBADA D'AMICS

Falten llenties. I xoriç i cansalada. Serem quinze. Ostres!! Vi i refrescos. Gairebé no n’hi ha. Quin pal… Quinze. I en Roger, que no el suporto, i és l’unic que no falla cap any  a “llentiada”. On deu ser la cassola gran? D’un any per l’altre, sempre tan guardada. Estic cansat d’aquesta història i no se com acabar-la. Es veu que els encanta retrobar-se i jo ja n’estic tip. Millor vaig ara a comprar, que al matí em farà més mandra. Maleït davantal! Sempre igual: el nus, que es fa un embolic. La cassola? Ah, si, ja sé. Pesa molt, tant com les  “llentiades”. Les claus de casa, que no me les torni a deixar i hagi d’anar a casa la mare a buscar-ne la còpia i aguantar altre cop que sóc un desastre  i que un dia perdré el cap. El cap… fa molt temps que no sé on el tinc, però es clar, la mare no ho sap. No. Ara plou. I he de sortir per pebrots. Serem quinze i no tinc menjar per tots. Una trucadeta. Només una, i es podria anular, però no tinc collons de lluitar contra l’absurda il·lusió dels altres. Com pot ser? Si cada any acabem mig barallats. I el Roger fent gracietes…no puc. Quin trànsit! Es nota que som divendres i la gent té ganes d’arribar a casa! I amb pluja… Sort que no he d’agafar el cotxe. Per cert, hauria d’anar a rentar-lo, fa pena. Potser amb aquest aiguat es neteja. La Laura vindrà amb el seu cotxe nou i ens tocarà baixar a mirar-lo i dir que bonic i quina olor de nou fa i ella explicarà que és l’últim model de no sé quina marca caríssima que cap de la resta podrem tenir mai. Aquests cistells amb rodetes del súper són un bon invent pels qui mai no portem la moneda per posar al foradet dels carros. Llentia pardina. Per què li deuen dir pardina? És igual. Cap al cistellet de rodes. Au. Una cosa menys. De tota manera s’omple amb quatre coses que hi posis. Coca-cola, tònica i cinc ampolles de vi de Navarra, que li agrada molt a la Maria, al Toni i al Carles, que són els que més tolero. Almenys amb ells ens veiem de tant en tant. Llàstima que la Maria tingui parella. Sempre he volgut tirar-li els trastos… I com sempre, no he gosat. I així estic.  Més sol que un mussol, picant d’aquí i d’allà…Picant !!! tampoc no tinc res, per picar. A veure: ametlles, olives, festucs. Prou. Res més, que estic molt escurat. Es clar que ells no ho saben. Ni ho han de saber. I què, si ho saben? D’acord. A la Universitat era jo qui sempre movia més pasta. Però ara les coses han canviat i ja no visc del papa i la mama. I estic més escurat que una carcanada. Que cada mes l’acabo en nombres vermells. Hauria de mirar de no gastar tant en “pijadetes” i moderar-me una mica. Les ulleres de sol em van costar una pasta inhumana. Un caprici massa car pel meu sou. I jo que em pensava que com a advocat em guanyaria bé la vida… seran els altres. El que és jo… Si hagués fet cas al pare ara treballaria per ell i les coses serien diferents. Però no. I a més laboralista, que encara el fotia més. Mira, agafaré un paté i unes torradetes. Jo si que estic ben torrat… una altra “llentiada”.  Quina mandra! Cinc persones a la cua de la caixa tres. I una amb el carro que es desborda!! Com l’Oriol, que cada dia està més gras i vinga a demanar més xoriç a les llenties. Ell si que es desborda. A veure quines postres llardoses portarà demà. Bé! Obren una altra caixa. Aquesta caixera s’ha passat. Amb la pintura que duu a la cara es pot pintar el rebedor de casa meva, que no li aniria gens malament. Un dia d’aquests m’hi poso. Segur que algú s’hi fixa, demà, en la taca d’humitat del rebedor. La Marta, segur. No dirà res. És massa discreta. I avorrida. No trobo la targeta client. És igual. No sé on és. Potser és amb el cap que vaig perdre. La caixera em mira com si fos boig. No sóc boig, només és que no tinc cap, senyora, em venen ganes de dir-li. Plou encara i aquesta merda de bosses de plàstic se m’estan clavant a les mans, de tant com pesen. Pesen tant com la “llentiada” de demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada