DEURES O COM TENIR OCUPATS ELS INFANTS.

Deures, sí o no? Vet aquí el gran dilema actual. Com si l'educació depengués només d'això... He hagut de pensar-m'ho molt i molt, abans d'escriure aquest "post" (en diuen així, oi?).

A mi no em semblem malament si tenen la mesura justa a l'edat i capacitat de cadascú. Amb això vull dir que el nen/a ha de ser capaç de fer-los tot sol, de fer-se'n responsable i, per tant, els pares no se n'han d'ocupar. Eduquen l'autonomia, la capacitat d'esforç, la responsabilitat i l'autodomini. Au, ja ho he dit. El que passa sovint és que tenen un volum de deures no del tot adequat i ai! els pares s'hi han de posar. Malament anem. Malament perquè la feina que té l'infant és inadequada a l'edat i, evidentment, després de tot el dia a escola, està cansat. Però resulta que aquest cansament només el tenim en compte a l'hora de fer les tasques escolars: els hem d'anar darrere i això sí que és pesat... Ara bé, tenir-los cada dia fent una activitat extra-escolar, és a dir, sortint de l'escola, es veu que no és cansat i que el nen/a no ho nota tant com a l'hora de fer quatre problemes o una redacció de quinze línies.

I jo em pregunto, si treuen els deures deixarem els nens/es jugar tranquil·lament a casa o amb els amics? Els deixarem berenar asseguts a taula? Aprofitarem el temps per parlar amb ells, per jugar amb ells, per explicar-los un conte, per comentar com ens ha anat el dia i que la criatura vegi la nostra part més feble? Serem capaços de no fer-los anar corrent amunt i avall fent dilluns, anglès; dimarts, tennis; dimecres, matemàtica extra; dijous, alemany; divendres; dibuix; dissabte, partit i diumenge, teatre matinal i cinema a la tarda? Ens quedarem jugant

al parxís i ensenyant-lo que de vegades es guanya i d'altres es perd? Podrem llegir junts un recepta de cuina i cuinar amb ells? O ens és més fàcil que facin activitats fora que tenir-los a casa, cansats de tot el dia -ells i nosaltres- i omplir-nos de paciència per si hi ha algun episodi de rebequeria o plors?

Sabeu què passa? que he preguntat a diverses persones sobre aquest tema i quan parles de deures, posen el crit al cel o més amunt. Aleshores pregunto que farien amb el temps que ocupen els deures i...Endevineu la resposta? Bravoooo!!! Activitats extra-escolars. En que quedem? Estan o no cansats, quan surten de classe? I l'altra pregunta és, tu, adult, com estàs després d'un dia de treball? Cansat, oi? Ara imagina que algú que té potestat sobre tu et fes anar cada dia, sortint de la feina, a muntar a cavall, a fer japonès, a dibuixar -relaxa molt!- o a nedar? Ep!! no s'hi val a protestar, que cal aprofitar el temps a tope!!!

Ups! Em sembla que m'he posat en un embolic, amb tot això... Espero no haver ofès ningú. No és la meva intenció. 

GALETES I JOGUINES O ELS MISTERIS DELS APRENENTATGES.

Estic en plenes vacances i, la veritat, miro de pensar poc i descansar molt el cos, la ment i l'ànima. Ara, en un impàs entre el mar i la muntanya, he fet allò que m'agrada tan poc: posat la televisió. Cert és que alguns anuncis em diverteixen, però de tots és sabut -algun post ja us ho ha fet saber- que em molesten i molt els que utilitzen els nens com a moneda de canvi, com a tecla sensible que cal tocar per tal de vendre. Una estafa, ja us ho dic.

La tele era posada mentre donava un cop d'ull al suplement del diari i l'anunci m'ha fet alçar el cap i dir unes quantes paraulotes que ara no repetiré. Aquells qui em coneixeu bé us les podeu imaginar. Anem a veure, qui pot creure's que els nens aprendran anglès per menjar unes galetes? No sé si porten el nom d'animals en aquest idioma o les galetes parlen amb accent ben britànic, el que se del cert és que per menjar les galetes X ni els nens ni cap adult no aprendrà ni anglès ni cap altre idioma. Quedi clar que qualsevol idioma cal aprendre'l com més aviat millor, amb professor/a de manera constant i menjant el que un vulgui. Per cert, crec que les mateixes galetes feien que els nens i nenes fossin més creatius. Ostres! Valen per a tot, són un veritable "xollo"! 

Aprofitant que és estiu i els infants fan vacances, també surten un munt de joguines meravelloses que els fan més llestos, més creatius, més sociables i molt més guapos i morenos (als anuncis ho semblen, al menys...). Ai senyor!! I si els deixeu tranquils ben untats de crema solar, amb una pilota i uns quans nens que no es coneguin entre si? Ja ho veureu si es tornen morenos, creatius i sociables. Llestos? Si ho eren, ho continuaran sent i si no ho eren gaire, segur que han estat feliços. Ah! I si els voleu més llestos, sociables i creatius, no us oblideu de jugar amb ells, de parlar, de compartir lectures i temps, de mirar les formes dels núvols, de fer castells a la sorra, de comentar el diari, de passejar al vespre, d'explicar con éreu de petits, d'anar en bici o en patinet, de dir no quan toca i quan cal, de mirar una pel·lícula, de deixar que s'avorreixin, de deixar que juguin sols... Ho sento. Ja sé que po resultar pesat, però és el que toca quan decidim tenir fills. Som millors que qualsevol galeta!

Les galetes i les joguines són aliments i instruments. Res més i tot. No són màgia. No aprendran idiomes. No seran més creatius. No seran més sociables. L'aprenentatge, la creativitat, la sociabilitat  i tot allò que ens fa créixer necessiten un treball constant darrere i un esforç personal i col·lectiu. 

Au, ja està. Ja he quedat tranquil·la, que això de les galetes-docents em tenia ben amoïnada. Tinc un munt d'amics i companys que ensenyen idiomes i, la veritat, em preocupava la idea que una galeta els treiés el seu lloc de feina. Crec que podré continuar fent vacances sense que aquest tema em tregui el son. 

Acabeu de passar un bon estiu!!

56

Han passat cinc dies des del dia 1 de juny, el dia que n'hauries fet 56. Hi he pensat. Com sempre, però ja saps que el temps ens cau damunt i fins ara no he pogut escriure la carta que et faig cada any.
Com cada any torna a ser el teu aniversari i tu no hi ets. Com cada any, penso i sento que vas marxar massa aviat. I com cada any t'escric una carta perquè vegis, allà on siguis, que et recordo i no vull deixar de pensar en tu. 

Els records són terriblement fràgils i la memòria, més. Per això sóc aquí, ara, perquè el teu record no se'n vagi per l'aigüera de la memòria a mida que ens anem fent grans. Els records els guardem i els fem nostres i no sempre són fàcils de compartir sense deixar que se'ns escapi el plor. 
Jo tinc guardats el teus dins un recó privilegiat. Un lloc on hi viuen les fotos, les estones, les converses, els secrets i, sobretot, el teu riure sonor. Perquè durant molts anys, molts, la meva vida va estar lligada a tu amb el llaç d'una amistat sincera. Només la mort va poder desfer el llaç, però es va oblidar de desfer el nus i aquest nus m'uneix per sempre a tu, l'amiga de l'adolescència, la joventut i una mica de l'edat adulta. 
Allà on siguis, un petó gran. Molt gran. Sempre.

EL MEU CARRER

Ara el meu carrer ja no és el meu carrer.

El meu carrer tenia fang i els genolls vermells de mercromina, durant el llarg estiu que començava amb la foguera de Sant Joan. Buscàvem fusta per les cases: cadires trencades, tamborets amb dues potes, calaixos que no encaixaven... Tot s’hi valia per fer un foc que arribés al sostre i obrís la porta dels jocs al carrer. La vida començava aquella nit de llum, bengales i petards, amb els adults asseguts en cadires baixades de casa, xerrant a la llum de la lluna i de les flames i nens i nenes corrent, sense horari. Tant era l’edat. Junts rèiem i planificàvem tardes de bales de colors, de curses sense final, de xarranca, de pica

paret o de bicicletes velles que passaven de mà en mà i de pedal en pedal.

            La majoria estiuejàvem al carrer. Alguns, pocs, anaven uns dies a la platja. La vegada que em van convidar a anar amb ells al mar, vaig ser feliç. Viuria una aventura con les que llegia als llibres! Em va agradar, el mar, però de seguida vaig

trobar a faltar els meus amics del carrer, el meu món de fang i la cabana que fèiem a la meva habitació durant  les hores que el sol ens  encegava i no podíem sortir  de casa. Una cabana feta de tovalloles, llençols i cadires.  Era el lloc on berenàvem abans de tornar a jugar al cuit-amagar  als portals, sempre oberts, i entre los pocs cotxes que hi havia al meu carrer, que ja no és meu.

            Un dia a la setmana intercanviàvem llibres. Els dimecres. Sembla mentida, però molts ens vam aficionar a llegir gràcies al carrer. El carrer.... Aquest lloc que ara s’ha tornat inhòspit pels nens, que només veuen como un lloc de pas, va ser un espai ple de vida.

Ara al meu carrer hi ha nenes que calcen merceditas i porten un gran llaç al cap i nens repentinats amb una armilla conjuntada amb les sabates. No juguen amb bicicletes prestades ni senten el seu nom, a través de la finestra, anunciant l’hora de dinar.

El meu carrer, que ja no ho és, és la meva infantesa i els meus records s’amaguen sota les llambordes i els panots o en qualsevol portal. Surten rere meu cada cop que trepitjo el terra on vaig aprendre que jugar és viure feliç.  

WHATSAPP

Hi ha moments, molts, que agraeixo sincerament l'edat que tinc. I hi ha circumstàncies en les quals encara ho agraeixo més. No parlo d'experiència en la vida, ni tinc per costum dir allò de "ja te n'adonaràs amb l'edat" o bé "això ho entendràs quan siguis gran". No. 
Ahir diumenge vaig llegir una carta els lectors de La Vanguardia que m'ha animat a escriure aquest post. El tema dels gurps de Whatsapp de pares i mares. A mi m'agafa emb els fills ja grandets. Sort! Seria la mare rara que mai no fa comentaris de la mestra dels infants, la que en grups paral·lels seria posada de canto, per rareta i poc comunicativa. Ei! Que els whatsapps són ben efectius, que no hi estic en contra, que consti.
El que passa és que no deixen que els nens i nenes es facin resposables. Quin dia dieu que hi ha excursió? El nen no ho recorda i jo he perdut la nota on ho deia. De quin color han de dur la samarreta dijous? En XXXX diu que la prova de mates era molt difícil, quina barra la mestra posar-los un prova així... Ai, doncs la MMMM diu que li ha anat molt bé, que era facilíssim. Algú pot passar-me els deures de Llengua, que la FFFF s'ha deixat l'agenda a l'escola i està molt amoïnada. Gràcies! En GGGG diu que el professor els ha renyat perquè han agafat la pilota a un altre nen. És un exagerat. Són coses de nens... 
Això, evidentment, són exemples. Però imagino que la cosa deu anar mes o menys així. A veure, que si el nen ha oblidat la seva agenda i no sap quins deures ha de fer o s'ha deixat el llibre ha d'assumir que n'és el responsable i o bé s'espabila a trobar-los o va a l'escola sense fer els deures i potser un altre dia hi pensarà. Però si li treiem les castanyes del foc i, a més a més, el fet no implica cap conseqüència, el més probable és que el fet es repeteixi més d'un cop. Si el professor/a els renya per una malifeta cal parlar amb el nen i veure si el càstig s'adiu amb el fet i no creure, d'entrada que el pobret nen té la raó. Si considerem que el càstig és desmesurat cal parlar amb el professor. Que una prova no ha anat prou bé, el més normal és que no ha estudiat prou. Pot ser difícil. No ho dubto. Però i si mira de repassar els apunts i la prova per veure on hi ha el problema? Probablement no només el trobarem a la prova... 
El nen ha de ser responsable dels seus actes des de petit i en la mesura que li correspon per la seva edat. Nosaltres els hem d'ajudar a fer el camí. Però si només ens dediquem a aplanar-se'l mai no sabran enfrontar-se a una dificultat. 
I ara, com a docent, afegiré que m'estimo més no pensar el que es diu de nosaltres en aquests xats.
Deixem que els nens/es es facin grans, que visquin com a nens; que ensopeguin i els ajudem a aixecar-se però no els aixequem; que s'equivoquin i esmenin el seu error; que se sentin estimats i protegits, però no ebolicats, gairebé envasats al buit; que siguin responsables de les seves coses, no hi serem sempre per a vestir-los o cordar-los les sabates; que es facin forts; que competeixin amb ells mateixos per millorar, no amb els altres; que es facin valer i aprenguin ells a dir "no", no a fer-ho nosaltres per ells.  Ensenyem-los a superar les dificultats amb valentia. La sobreprotecció els farà febles. De les dificultats se n'aprèn i la vida n'és plena, de dificultats. I de bons moments  que també cal aprendre a valorar.

L'ÀTIC.

És un àtic que no té vistes ni al mar ni a la muntanya. Ni tan sols al pati interior de l'edifici. No té llum i la ventilació és minsa, només un petit forat al sostre deixa passar aire fresc. Tampoc no és a cap carrer, ni a cap ciutat. La Marta haurà de fer una finestra o un balcó per tal de renovar els mals aires que s'hi acumulen i amenacen d'incendiar-lo. Clar que, si es cremés del tot, tampoc no passaria res. Ella viuria tranquil·lament al pis de sota, que és el que li agrada. És blanc i lluminós, minimalista, que en diria ella.  Al de dalt hi passen fenòmens estranys que vol ignorar i no pot. 
La Marta seu al sofà blanc immaculat. Vol passar una estona al dia relaxada, tranquil·la. Deixar la ment en blanc, buidar el cap de tot pensament. És igual si el pensament és positiu o negatiu. Necessita foragitar-los tots i sentir la buidor més plena: no pensar en res. Millor s'estira a terra, sobre una flaçada, amb roba ben còmoda. Es prepara per deixar-se anar. Aleshores l'àtic s'omple de soroll i sent

clarament les veus que no la deixen en pau, que, com un martell repicant, li recorden tot el que ha de fer, el que farà, el que no ha passat ni passarà, la trucada pendent... Intenta ignorar l'àtic que li fa tant mal i respira fons. Puja l'escala i a dalt només hi ha foscor. Res. Ningú. Baixa i ho torna a intentar. Immediatament l'àtic torna a bullir, la calefacció encesa, el dinar de Nadal, les vacances d'estiu, un record oblidat, comprar taronges, l'excursió del fill petit, plou i hi ha roba estesa, la cita amb el metge, com es deia el gat de la Núria?, el llibre per acabar, la llista de la compra, una aniversari proper... Respira fons, Marta, deixa que facin soroll i no els facis cas. Ja callaran. Respira, respira. 

Però la Marta està cansada de l'àtic que no la deixa viure en pau. S'aixeca i obre l'ordinador. Busca la pàgina adient i hi escriu: REGALO UN ÀTIC. MOLTES POSSIBILITATS. IDEAL PERSONA SOLA. Hi posa un telèfon de contacte fictici convençuda que així els veïns de dalt deixaran de destorbar-la i podrà gaudir, per fi, de la tranquil·litat que tan desitja.