diumenge, 9 d’octubre de 2011

La cultura de l'esforç comença pels peus.

Tots sabem, o hauríem de saber, que educar demana temps i paciència. També sabem que sovint falten les dues coses. Una llàstima, la veritat, perquè sense aquestes dues premises és difícil fer madurar els nens. Nens que tots, és evident, volem feliços.
I on vull anar a parar amb aquest preàmbul? Als peus! Si, si, als peus. D'acord que quan són petits, posem pel cas fins els cinc anys, cordar-se les sabates és complicat i amb el "velcro" acabem amb el drama dels cordons i facilitem la feina a mestres d'escola i de guarderia. Mentrestant els nens creixen amb la idea que tot en aquesta vida és tan senzill com cordar-se unes sabates fent "ris-ras", però tant se val! ja n'aprendran quan sigui hora. I els dies i els anys van passant i l'hora d'aprendre a fer el llaç a les sabates no arriba mai. I quan tenen una edat que dius "ja s'hi val" i apareixen als seus peus (que potser ja calcen un trenta-vuit)ve la frase: "au corda't les sabates". I el "com que no en saps? Ja tens deu anys i no saps fer el nus als cordons? I, clar, com no tenim ni temps ni paciència, la criatura va sempre amb el llaç sense fer i amb un adult als seus peus sempre a punt per donar-li un cop de mà, que pobret no en sap, que és massa difícil.
No. El que és difícil és passar-se un cap de setmana ajudant el nen un cop i un altre, ensenyant-li com passa el cordó d'una banda a l'altra, deixant que s'enfadi cinquanta vegades perquè no li surt bé i després tornar a començar de nou fins que, ves per on!, la llaçada queda feta damunt el nus. I si es desfà, sabrà com tornar-hi i després com fer-s'ho perquè quedi forta i no es desfaci la resta del dia. Si amb un cap de setmana no n'hi ha prou, es torna a provar. Al final s'aconsegueix, de veritat.
El que em pregunto és com ens ho feiem nosaltres, que vam créixer sense "velcro", els nostres pares i els nostres mestres per sobreviure a un món de sabates amb cordons? Realment som fruit d'un miracle i els nens d'ara són fruit de la manca de temps i de paciència. Això si, potser falsament feliços i abocats a no saber reaccionar davant una dificultat.

2 comentaris:

  1. Jo vinc d'una família de 7 germans i t'asseguro que ningú no es va recordar d'ensenyar-me a cordar les vambes. Com que era la més petita i totes les altres anaven a la seva i els meus pares prou feina tenien... Ningú no hi va pensar! En vaig aprendre sola i aquest autoaprenentage va fer que ara tingui una peculiar forma de cordar les vambes. No hi ha ningú que no es quedi amb la boca oberta quan fent uns moviments que ningú no entén deixo la vamba relligada i a prova de bombes!!! Abans érem d'una altra pasta!

    ResponElimina
  2. Nosaltres érem d'una altra pasta i el món,també. Sobra molta tonteria. No els estem ajudant gaire a créixer, la veritat. Així anem, noia!!

    ResponElimina