diumenge, 23 de setembre del 2012

Passa el temps...


Cada diumenge recordava el pas del temps. El recordava quan sentia el seu fill llevar-se per esmorzar i passar de llarg la porta de la habitació. Les passes, com empremptes, anaven del passadís fins la cuina i el sentia traginar plats, coberts, pots de cereals i sorolls de portes que s'obrien i es tancaven i pensava com n'eren de sorollosos els adolescents. 

El nen que fa quatre dies els despertava cada diumenge al matí escolant-se entre els llençols ara passava per la porta sense dir un "bon dia". Ara enyorava els seus peus silenciosos, l'olor bareja de suor i sabó, els jocs entre els llençols, l'ai que et menjo el peu, ai que et menjo la panxa i el riure escandalós i sens aturador d'un nen que s'estava fent gran. El nen que fa poc demanava un conte inventat a primera hora del dia festiu més festiu de tots, aquella hora matinera quan encara no tenia els ulls oberts del tot ni el cervell prou clar. Un cervell que es despertava de cop per inventar una història que no sabia com havia d'acabar i que anava creixent a mesura que l'explicava. Matins matiners en els quals feia veure que encara dormia quan el notava ficar-se  entre les arrugues del llençol per acabar fent un ensurt que el petit estava esperant amb candeletes perquè era el preliminar a la guerra de pessigolles. 
El nen que encara ho era, però que es pensava que ja no ja devia jeure al sofà amb l'esmorzar fet i algun capítol d'alguna sèrie que havia vist centenars de vegades. El sentia riure com si fos la  primera vegada que veia una escena del tot coneguda. 
Va entrar al menjador i el va trobar estirat al sofà, amb l'esmorzar sobre la panxa i amb la tele engegada. Mirava, però, uns dibuixos animats per a nens petits i semblava que li agradaven d'allò més. Els peus que havia calçat tants i tants cops eren com llesques de pa de pagès d'aquelles més grans, les cames escanyolides que havien dut pantalons curts s'anaven cobrint de pèl amb rapidesa, calia comprar pijames nous perquè ja ensenyava el melic que fa uns anys l'havia alimentat des de la seva panxa i la cullera que tenia a les mans semblava de jugar a nines al costa del dits del seu fill.
Se li va apropar i li va fer un petó al front. Bon dia. Bon dia, mare, va dir sense deixar de mirar la pantalla ni deixar de riure. Però quan va despentinar els cabells que encara no s'havia pentinat i que probablement no es pentinaria en tot el dia, el nen va fer un salt, el bol de l'esmorzar ja buit va caure a terra i va fer una abraçada a la seva mare. El nen s'estava fent gran, però encara era un nen. I no ho sabia.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Game over o la solitud d'un noi.


Jo l’observava sense que ell ho sabés. Em mirava fixament, amb una barreja entre amor i odi. Estàvem sols a la sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques, pintades de nou, els prestatges m’envoltaven, plens de llibres i discs. En un racó hi havia l’equip de música que cantava cançons d’Estopa. I jo, com sempre, dreta, al costat de la televisió,  esperava el moment de posar-me en acció.
            Era un nen de només dotze anys, madurat a força de solitud i des que tenia nou anys m’havia desitjat. Molt alt per la seva edat, prim, vestit tant a l’hivern com a l’estiu amb texans i samarreta negra de màniga curta. Els cabells rinxolats, sempre despentinats. Quan va posar-se al meu davant em va acaronar. Sé que el dia que vaig aparèixer a casa seva va ser feliç i això m’agradava, perquè, al cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.
            Com cada tarda, en tornar d’escola, no hi havia ningú a casa. Només jo: la seva amiga fidel. Va tirar la cartera a terra, sense ni mirar-se-la i es va seure a terra, davant meu, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em mirava amb displicència pre-adolescent, mentre s’acabava el panet amb xocolata que havia agafat per berenar. També es mirava l’ordinador, el meu etern rival. La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula gran de fusta clara i massissa. Era com si em mirés burleta, sabedora que, ara, l’aparell amb internet era el preferit del nen. Finalment va decidir seure davant l’ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va llençar a terra la bufanda de quadres que hi havia al damunt. Les molles del panet van caure a terra i amb el peu les va enretirar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i el va engegar. De reüll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat de la televisió
            Darrerament semblava distant amb mi. Gairebé no em feia cas i preferia aquella màquina que tan li servia per jugar com per treballar. Ja sé que el darrer dia que vam jugar junts vaig guanyar jo i es va enfadar amb mi.
Em va insultar i va llençar a terra el comandament, el braç que m’unia a ell, mentre jurava que jo era només una màquina fastigosa capaç d’amargar-li una plàcida tarda de joc. Sóc incapaç de sentir-me trista, no sé pensar, no sé fer res més que jugar amb ell i els seus amics, però estic programada per guanyar i això ell no ho entén. O no ho vol entendre.