dissabte, 28 d’abril del 2012

Des-evolució


Primer
Una rascada.

Segon
Una ganivetada.

Tercer
Un tret al cor.

Primer
La pell adolescent encara és fina i les rascades fan mal. Couen.

Segon
Dolorosa i deixa marca. Semblava que el futur es feia present fins que el ganivet va entrar, profund, just al costat del cor. Després de tèmer per la vida, se'n va sortir.

Tercer
Els cos esventrat. Pots morir. Encara és a la Unitat de Cures Intensives. Ningú no sap quan ni com es recuperarà.

Primer
Es vas curar a base de tiretes amb la cara del Mikey Mouse. Ara una tireta, ara una altra. A estones alguna bena, si la rascada sagnava més del compte. Gases estèrils i mercromina. Taca vermella damunt la pell. Un tatuatge que marxa tard o d’hora.

Segon
Curar una ganivetada no és cosa fàcil. La ferida oberta desinfectada amb aigua, sabó i alcohol. Una mica de conyac per suportar el dolor, com a les pelis de l’oest. Sembla que no tanca. Sembla que s’infecti. Li calen punts de sutura de xocolata i seda.

Tercer
El tret, directe. I no per esperat, menys dolorós. Les entranyes esguerrades i el cor partit en dos. Com es cura això? No hi ha tiretes tan grosses i els glops de conyac no fan l’efecte esperat. Les crosses li caldran quan ja estigui millor, per no perdre estabilitat. Però, i ara? Com guarir-lo d’aquest mal? Com evitar-li el dolor persistent? Matí, tarda i nit. A l’hospital. A l’U.C.I el mantindran sedat fins que millori. O es pensin que has millorat. De tant en tant riu i fa broma i és tot mentida. 

Primer
De la rascada a la pell jove no en queda res. Potser una taca lleugerament més blanca. I pot mirar-se-la amb un somriure. I recordar el passat observant la cicatriu gairebé invisible, parlar de l'incident i de qui li va fer mal. Ho fa sense rancúnia, amb humor i tranquil·litat. Passar pel tema sense sentir dolor i mirar-se la ferida, si és que la troba, que ja no sap ni on és.

Segon
La cicatriu de la ganivetada no ha marxat. Però és només això: una cicatriu, una marca d'amor traïdor. Ja no sent res quan l'acaricia. Sap que hi és i sap on és, però ja no fa nosa. Va trigar molt a ser una ferida tancada i quan encara era sagnant, ell corria món per no notat el mal. Els punts de sutura es descosien sovint i la sang brollava de nou. Altre cop gases i desinfectant i la xocolata en forma de trufa per apaaivagar l'ànima adolorida. Potser per això  el trau era tan gran. La pell difícil de cicatritzar, va deixar una línia al pit, allà on les costelles són més toves. 

Tercer
El seu cor és a l'U.C.I  i la seva vida també. Se sent molt sol, no té gaire visites, no se sent fort per rebre'n. Un tret és un tret. De res no val veure'l a venir, saber que acabarà impactant en el teu cos. De res serveix intentar esquivar-lo. Va quedar desfeta, la seva ànima. Quan la bala és un "adéu, no sé quan ni tampoc si tornaré" esquinça la vida de qui reb el tret. La seva U.C.I. és el dia a dia intentant sobreviure amb la bala dins el cos, que es ressent en qualsevol moviment. Com guarir-lo? Com cosir la desfeta de la seva vida, tan estable fins fa uns mesos? Fa un gran esforç per viure, per anar amunt i avall, apreta les benes, neteja les ferides amb sèrum, es manté dret amb el guix que duu a les cames i fa veure que tot va millor. Però sé que en la solitud de casa, en treure's la camisa, veu les benes tacades de sang. I el dolor resulta insuportable.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Mentida.

El primer cop que va dir una mentida, no va passar res. El segon dia, tampoc. El dia que va di una mentida i se la va creure, la seva vida va canviar. Aquell dia va saber que ja no podria deixar de mentir mai més i va començar a inventar la seva pròpia vida, tan avorrida i mediocre fins aquell moment que va marcar el punt d'inflexió cap una altra plena, interessant i fictícia.
La mentida tenia gust de maduixa amb sucre, un pèl àcida i molt dolça, la incertesa de caminar sempre sobre una navalla afilada o per la vora d'un penya-segat i el feia sentir superior a tot, gairebé l'amo del món.
Elaborar una mentida requeria temps i molta memòria. Era com fer una casa, un gratacels amb mentides, una sobre l'altra, sabedor que els fonaments eren de fang. Un cop elaborada calia creure-se-la i recordar-ne els detalls abans d'explicar-la als altres. Inventar-se una vida nova era molt difícil i captivador. Era tal el desig de ser un altre que es va fer escriptor per poder-ne inventar moltes de vides diferents. Podia ser moltes persones, era capaç de modelar paisatges i estances, de dissenyar roba i pentinats, de posar ànima a les pedres, de donar vida i de matar. Convençut que déu no ho faria millor, l'escriptor es va tornar boig. Una vida real que no sabia que ho era.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Carta a la lluna.

No podia deixar de mirar-te, taronja a la posta de sol i enteranyinada pels núvols que s'encaparraven a tapar-se. Més tard, et vas fer blanca i em miraves insolent, sabedora que ets tu qui marca les emocions. 
Després, com una moneda entrant a la guardiola, t'amagaves entre els núvols i els vesties de plata i lluentons, com preparats per la festa de la nit de cap d'any. Els embellies i quan eren més bonics, tornaves a sortir de l'amagatall. Els deixaves com la Ventafocs a les dotze de la nit. Quan tu volies, que sempre fas les coses quan vols. 
Podries, si us plau, per un temps, oblidar-te de mi, deixar que jo sola dirigeixi la meva vida? No trobo els fils invisibles que m'enganxen a tu. Només per tallar-los, no per fer-te cap mal, que potser me'l faria a mi mateixa.
I es que quan creixes, creixo. Quan minves, m'esvaeixo. Quan ets plena, em sento pletòrica i quan no hi ets, tinc un nus a la boca del meu empetitit estómac. Bruixa, que ets una bruixa de llum blanca que em domina sense compassió, qua fa de la meva, ja de per si, feble voluntat una joguina a les seves mans. Perquè tens mans, n'estic segura. Igual que tens cara, tens dits que em fan anar com plastilina a les mans d'un infant.
Punyetera, font de poesia i admiració. Bellesa que no tindré mai, que passa el temps i ets igual de bonica. Ni et surten arrugues, ni et cauen els pits. Que no et calen cremes ni maquillatge per semblar més jove. Atemporal, ets, punyetera. Mai ningú  m'admirarà com t'admiren a tu, ni em farà un verset tonto, ni es passarà hores mirant-me. Que surts gairebé cada nit sense cansar-te. Mira que m'agrada, la nit i no la puc gaudir a diari com fas tu. No et calen vestits ni sabates per lluir i estar espectacular. És igual com et posis: agrades i embogeixes tothom. Homes i dones, no hi ha sexe per admirar-te. 
Quan sembles un fanal penjat del cel, quan et disfresses de tall de meló o quan jugues a amagar-te i et deixem fer, tot i sabent que hi ets, a tots ens agrada mirar el cel i endevinar-te.
Però a alguns ens agradaria poder fer la nostra sense la teva influència i que deixessin de dir-nos llunàtics d'una vegada. Mirar dins nostre i esbrinar sense que manessis, prendre decisions solets, que no ens fessis anar com a titelles. Ser capaços de sentir i fer al marge de la teva, ho sento, no sempre bona influència. Podries intentar dixar-me tranquil·la una temporadeta? Més que res per saber que se sent lluny de la teva protecció.
...............................................................................................
D'acord, tu guanyes. Ets millor i eterna.