diumenge, 29 de desembre del 2013

Anuncis

No hi tinc gaire afició a la tele, jo. Per sort. Me la miro de tan en tant, si. Fa temps els anuncis em semblaven imatges amb certa estètica -alguns-, d'un mal gust espantós -la majoria-.
Anem al gra. Hi ha una pila d'anuncis on hi surten nens. Recordo, per qui no ho tingui clar, que, juntament amb les persones grans, són els éssers més vulnerables. També són els que ens produeixen més tendresa. Són persones intel·ligents. Autèntiques esponges amb gran capacitat d'absorció. Miren, observen i imiten el que tenen al voltant. Ens entenen quan els parlem. Són capaços de copsar allò que els adults ja no veiem. Pregunto: per quin absurd motiu les persones que es dediquen a fer anuncis els posen unes veus espantoses? Veus que no són de nens, que semblen d'algú que tira a ximplet i que a mi, que de nens hi entenc força, em posen els pèls de punta i d'una mala gaita que val més que no expliqui? Quin és el motiu pel qual els fem passar per rucs quan probablement ens donen mil voltes a la majoria de nosaltres? Per què fan que un món tan ric com el seu sembli simple i absurd?
Suposo i digueu-me malpensada, que es tracta que siguin ells, els nens, que es fixin en una veu cridanera que surt de la pantalla o de la ràdio, girin el cap i vegin la figura d'un nen com ell que sembla que s'ho passa d'allò més bé amb una figureta que surt d'una xocolatina en forma d'ou. A més a més, pel que es veu a l'anunci, el nen amb veu de trompeta té la gran sort que la mare juga amb ell i la joguina de plàstic que li ha sortit de l'ou. De l'ou de xocolata, vull dir. El que no expliquen és que la mini joguina es desmunta en un tres i no res. Clar el petit que veu aquella imatge idíl·lica d'un congènere jugant amb la mare mentre berenen ous de xocolata, vol anar de pet a comprar-ne. A veure si hi ha sort i algú comparteix el joc amb ell. Santa inocència...
Ments tèrboles les que manipulen la infància per a treure'n profit. Prometo fixar-me més amb els anuncis on hi ha infants i, si és del vostre interès, fer-ne més entrades. Al menys em servirà per descarregar la ràbia que em produeixen.
Suposo que ara hauria de dir allò de Bon any 2014. Doncs això: BON ANY a tothom, sobretot a tots els qui estimo. I als nens del món, deixem-los créixer amb alegria i tranquil·litat. Ja tindran temps de ser grans. 

divendres, 22 de novembre del 2013

La denúncia

Des de la finestreta de l’autobús vaig veure la cara del pare i no era precisament d’alegria de tornar-me a veure. Se’l veia enfadat. Més pel fet d’haver hagut de sortir de la feina que no pas perquè a mi em retornessin de l’excursió a la neu. Ja no podria gaudir d’una setmana sense la meva presència incòmoda. Parlava per telèfon mentre em buscava amb la mirada, les celles arrufades i un gest de desgrat a la boca. No em va somriure, quan em va localitzar dins el vehicle.
            No et clavo un bolet perquè hi ha massa gent mirant-nos, va ser tot el que va dir quan em va tenir al seu costat. I ja no va tornar a parlar fins que vam ser dins el seu cotxe.
-Ara vull que em donis una explicació de la teva actitud i de tot el que has fet. I espero que sigui fiable i coherent, perquè ja passa de taca d’oli. L’Anna t’ha posat un denúncia per lesions i per haver-la insultat.
            -Hola, pare. Com va tot?, vaig dir jo sabedor que allò el trauria de polleguera i que encara el posaria més neguitós.
La seva mirada dura i irada em va fer venir ganes de riure. Estava aconseguint el que volia: posar-lo nerviós. Molt nerviós.
-Ja n’hi ha prou, va dir. Parla.
Va respirar fons intentant calmar-se. Ens coneixíem prou bé i ens teníem ben apamats i tots dos sabíem que si entràvem en aquella espiral d’ironia acabaríem barallats.
            Vols saber la veritat?, vaig dir. Mira, en contra de la teva voluntat vaig agafar un snowboard –una altra mirada del pare clavant-se com una navalla al meu coll-. En una baixada vaig perdre el control amb tan mala sort que vaig anar a parar just a les cames d’aquella.
-Es diu Anna, va dir intentat aguantar el tipus. I va ser la meva parella durant un temps, com bé saps.
-Puc continuar? O em penses interrompre a cada paraula? –esbufec del pare -. Continua, va dir gairebé cridant. Jo ja l’havia vist abans, però ella a mi no. Tafanera com és segur que m’hauria saludat amb el seu somriure tan encantador...
-Pots estalviar-te sarcasmes, va dir el pare.
-En el moment de la topada vaig dir “la puta”, com a expressió, no com a insult. No sé pas que devia entendre ella.
-Diu que li vas dir “puta” .
-No ho vaig dir, però si ella ho va entendre per alguna cosa deu ser.
-Jordi, fes el favor de parar aquest to. Hi ha una denúncia pel mig, no és broma ni estic per bestieses.
            Durant un parell de minuts vam estar callats, mirant-nos de tant en tant de cua  d’ull.

            -Mira, pare, si m’ha denunciat per aquesta paraula és que vol tornar a prendre’t els calers. No ho vaig dir, però potser ho hauria hagut de dir. No es diuen putes les que estan amb algú pels seus diners? És o no és un puta?

divendres, 8 de novembre del 2013

Un dia difícil.

Es va llevar al matí. Més o menys com sempre. Per anar a la feina.
Només obrir els ulls va recordar que la nit anterior no havia estat precissament la millor de la seva vida. S'havia ficat al llit amb el regust d'una discussió que l'havia fet plorar fins que la son se la va endur de la mà. A la gola encara hi notava el cabdell de llana aspra que necessitava vomitar per deslliurar-se de l'angoixa. Que anés sortint, a poc a poc, el fil emmaranyat que gairebé no la deixava respirar. Agafar-ne un extem i fer-lo sortir per la boca, lentament, fins a sentir el pit deslliurat de tristesa, cabdellar-lo i llençar-lo a la primera paperera que trobés de camí al cotxe. Les llàgrimes de la nit no havien aconseguit asserenar-la i sentia que volia plorar més. Estava segura que amb el plor marxaria el fil de llana. Però no podia plorar. No podia i no era el moment. A la feina, entre papers, trucades telefòniques i converses amb companys, poder li passaria i en sortir per la porta del despatx ho veuria tot més clar. 
La ràdio del cotxe comentava notícies del dia anterior i de primera hora del matí. El cap se li desemboirà una mica. Només una mica. Fins que una icona del panell de control del cotxe li anunciava que la tempertura del motor s'enfilava. El cor se li va accelerar. De cop la temperatura es va normalitzar i el llum es va apagar. Va respirar fons pensant que no era res quan va veure que s'encenia de nou. Arribo a la feina, aparco i truco al taller, va pensar mentre els batecs del cor es feien tan intensos que ja veia el seu cos a terra, enmig d'un demai i el múscul vermell desbocat com un cavall. 
Males cares a la feina. Els caps no estaven d'humor i ella tampoc. Va fer l'esforç d'aparentar que la seva vida, com sempre, era una bassa d'oli. L'hora d'esmorzar es va fondre en converses amb el taller i l'asseguradora, que havia d'enviar la grua per portar el vehicle al taller. Demanar permís per sortir quan arribés la grua se li feia la muntanya més alta del món. Armada de valor, ho va fer. Amb el millor somriure i la pitjor cara al seu davant. D'acord, li van dir sense ni mirar-la. Sense aixecar els ulls del teclat de l'ordinador.
La resta del dia va transcórrer amb certa normalitat. Només amb certa. La feina s'acumulava sense respir. El cotxe ja era al taller i no deixava de pensar quant li costaria la broma i el desequilibri de les depeses mensuals. El seu ordinador va deixar de funcionar sense motiu aparent. Divendres tarda. Va recordar que el servei tècnic no treballava, en divendres tarda. Fantàstic, es va dir a punt de plorar mirant per la finestra. Uns núvols negres, semblants al que ella sentia al cervell i a l'ànima, cobrien el cel. La pluja, intensa, no es va fer esperar. Gotes grosses s'encastaven al vidre que tenia al costat de la taula. I el cotxe al taller, va pensar mentre el cabdell de llana s'anava fent gran dins el seu pit. Va demanar si algú tenia una plaça vacant al cotxe, algú que l'apropés a casa perquè, evidentment, el paraigua era al maleter i el maleter, al taller. Una companya generosa, amable i cordial li va oferir un lloc. Aquell recorregut va ser la millor estona del dia. Una conversa tranquil·la, alguna rialla i alguna confidència. Saps? va dir, quan arribi a casa trucaré el meu amic i parlarem d'ahir a la nit. Ho aclarirem mentre sopem i tot tornarà a la normalitat. No haurà passat res.I el cotxe, ja em diran quan el puc anar a buscar, que és el menys important ara mateix.
Es van aturar al semàfor i va baixar de l'automòbil donant les gràcies i desitjant-li un bon cap de setmana. Au, reina, passat'ho bé i descansa, li va dir. I la companya li va contestar que vagi bé la trucada i la cita i que a veure si ho arregleu.
En arribar a casa va deixar la bossa i es va disposar a fer la trucada pendent. Va remenar la bossa, les butxaques de la jaqueta. Va buidar el contingut de la bossa a  la taula de la cuina: claus, mocadors de paper, una llibreta, un llapis, una bossa amb medicines, un paquet de caramels de menta, l'estoig amb les ulleres de sol... El mòbil no hi era. No tenia cap telèfon. A l'agenda de paper que corria per casa només hi havia números antics: ni un sol número de mòbil de cap amic o conegut actual. Res. Estava aïllada i la bola de llana creixia i creixia. Potser el destí s'havia capficat a fer-la descansar de valent aquell cap de setmana. Veient que la bola no es desfeia, que els esdeveniments s'havien conxorxat per a canviar el seu destí més proper, es va dutxar, va menjar fruita i iogur, va prendre's una pastilla per tal de dormir com un tronc i es va ficar al llit.
Potser dormir, no veure ningú ni parlar-hi seria la solució a un cap de setmana que no semblava especialment favorable a cap mena de relació. Dilluns, amb tota probabilitat, seria un dia millor.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Un matí de dissabte.

M’assec al banc de fusta del carrer i espero que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no m’havia assegut a un banc d’aquests nous que ens ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan veus passar la vida i et sents només un espectador. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dóna baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sé el nom. I continuen la seva feina i la dóna arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sento la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que tinc a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que em recorda que vaig anar tard a dormir i que el cap em fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sento que la seva veu em fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el meu cervell després de la nit d’ahir. Maleeixo haver-me llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veig, però el sento com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys jo. Després hi compraré un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. M’arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment em sento reconfortada. Tanco els ulls i ensumo fins que l’aroma entra al meu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca hi penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veig sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i jo continuo asseguda al banc tan sola com vaig sentir-me anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, seré incapaç de marxar a casa tot i saber que és el que hauria de fer.

dijous, 26 de setembre del 2013

"Lo siguiente".

A veure si m'explico bé. A veure si seré capaç de fer-me entendre. Darrerament, de fet ja fa cert temps, he observat que algunes persones s'expressen d'una manera poc clara. Per mi, vull dir, que ningú no s'ofengui. Sento gent que diu coses com ara: "Simpàtic, no. Lo siguiente". O pintjor encara: "LO següent". "Dolent, no. Lo siguiente". 
I jo em pregunto: què caram és "lo siguiente"? A què "sigue"?  Què vol dir "lo siguiente" a ser simpàtic, guapo, dolent o brut? No hi ha cap paraula, en la llengua que s'estigui parlant, que es pugui encabir en la frase corresponent? No sé, un superlatiu, una locució, un sinónim...
Pensant, pensant i sense esforçar-me gaire -tinc poca capacitat d'esforç- he recordat que hi ha uns llibres anoments diccionari on s'hi pot trobar un munt de mots que solucionen munt de situacions. Hi ha paraules i paraules. Milers. I amb definicions i tot! Una passada. També tenim les enciclopèdies, que poden ser general o temàtiques. Potser això és demanar massa. I els diccionaris de sinònim i antònims que en ajuden a dir el mateix amb paraules diferents. Com si fos un joc. Ostres! I els de locucions i frases fetes, que són una meravella i sempre donen un cop de mà. Jo no entenc per què la gent no se'ls mira. A mi m'encanten -digeu-me sonada- i se me n'anirien les hores buscant paraules. Una em porta a una altra i a una altra... i al final dic prou que m'he de posar a fer altres feines. 
Passo gran part de les meves hores de docència intentant que els meus alumnes tinguin un vocabulari ampli, que parlin amb la major correcció sintàctica i fonètica. Juro que m'hi trenco les banyes, que és el meu cavall de batalla. La veritat, em fa molta mandra haver de preguntar a un adult què vol dir "lo siguiente" a simpàtic, car, bo o dolent. Pot ser simpatiquíssim o encantador? Pot ser molt car o costar un ull? Pot ser extraordinari o fantàstic? Pot ser fastigós o vomitiu?
Demanaria, si us plau i de tot cor, que no feu servir "lo siguiente" o "LO següent" quan sigueu a un radi on us pugui sentir. No responc de mi. 
Una paraula té la força que té i la que li vulguem donar. N'hi ha tantes per a fer servir. Utilitzem-les. Ens entendrem millor.

dissabte, 14 de setembre del 2013

La voluntat

La genètica és capriciosa, amic meu. Tot o gairebé tot es decideix en el moment en el qual s'ajunten l'òvul i l'espermatozou. Dic gairebé perquè és després i al llarg del temps que algunes coses les anem modelant. O ens les fan modelar, que aquest és un altre tema. Si neixes amb ulls marrons i ho vols canviar, l'únic que pots fer es posar-te unes lentilles de colors.  Si la natura no t'ha donat un físic perfecte, has d'anar a parar a les mans d'un cirurgià plastic. Tu quedaràs content i el compte corrent de cirurgià, més.
Però la voluntat, ai, amic! La voluntat és cosa del dia a dia i qui neix tenint-ne no és del tot conscient de l'esforç que li suposa fer-se-la seva a qui no en té. Voluntat és vestir-se quan ja vas en pijama i anar a comprar sal perquè el sopar no quedi soso. És anar a veure una pel·licula que no et ve de gust perquè un amic vol anar-hi i t'ho demana. Voluntat no és llevar-se al matí quan sona el despertador. Això és obligació i rigor. Igual com ho és fes la feina de cada dia amb professionalitat màxima: obligació, rigor i responsabilitat. La voluntat va per altres camins, ens fa triar i, per tant, renunciar. Per qui no en té gaire, d'aquesta qualitat, la vida és una lluita constant entre voler i poder, entre el que és prescindible i allò que no n'és. Poder, pots fer moltes coses i és quan les vols fer que entra en joc la voluntat. 
Amic meu, aquesta paraula que sovint et sembla maleïda fa que el món avanci una mica cada dia. Potser no de la manera que t'agradaria que ho fes, però el fa avançar. I a tu també. Marca't una fita i lluita per ella. La voluntat anirà creixent a mesura que en vegis els fruits.

dissabte, 7 de setembre del 2013

L'M de vidre

Només veure-la sabia que havia de ser meva. Deixi que m'expliqui, senyor comissari:
Va ser en un bar de la ciutat. Un bar on hi havia anat molts cops, però mai no m'havia fixat en la seva presència. Veure-la va ser adonar-me que en ella hi havia la meva vida sencera. Era l'M. Com el meu Món. Com uns Mitjons de llana a l'hivern. Tot ho era l'M: Monstres d'infantesa, Marietes, Malaties, Miralls de rebedor que et reflexen al Matí, Matins d'estiu o de tardor, Malsons, Mantes de sofà, Marcs de fotos, Mocadors de coll, Monedes perdudes a la bossa, Microscopis, Muntanyes altes i nevades, Melons sucosos amb pernil, Morts infinits, Molles de pa calent, Mans, Mil Motius, Marrecs jugant al parc, Misteris, Molins de vent, Martinis amb gel, Matolls, Merders diaris, Molsa de pessebre... No sé... Era Meravellosa i la volia per Mi. Si us Plau, senyor comissari, deixi-me-la endur. Mai no he pres res a ningú. però en aquesta M  he vist tot el Meu Món. Vaig pagar el cafè. Va ser un rampell. Pesava. Pensava que ningú no em veia. Vaig obrir la bossa i la vaig guardar dins. Anava cap a la porta quan el cambrer em va dir que no podia sortir de l'establiment. I després... En pocs Minuts ja era aquí, explicant-li a vostè que no sóc cap lladre, que només volia veure per sempre el Meu Mon dins una lletra M de vidre quasi transparent. 

dimecres, 24 de juliol del 2013

Primer premi nanorelats FGC

Guanyadors categoria Twitter coincide "Un tren d'historias": 1er Premi per CC:

divendres, 12 de juliol del 2013

Vacances de mestre.


Si, ja han arribat les vacances escolars. Les "famoses" vacances dels mestres i dels fills. Anem a pams. 

Primer pam:
Els mestres tenim dos mesos de "vacances", no tres com s'escampa a crits pel món. Una part d'aquest temps majoria la fem servir per formació laboral o personal. Formació que molt sovint surt de les nostres butxaques. Com és sabut el sou del mestre dóna per molt: vacances paradisíaques, oci, formació, menjar cada dia fora de casa... Una passada, ja veieu. Què si són merescudes? Si, com les de tothom. Què si són més llargues que les de la resta? Si, es veritat. El que la gent no veu o no vol veure és que, a part de la jornada laboral cada dia tenim feina a casa. Un munt de feina diària que fem amb gust perquè és el que hem triat a la vida: correccions i informes i preparacions i el mal de cap de pensar cada dia i a tot hora en els infants que tenim a la classe. El que no tira i el que tira molt, el silenciós i el xerraire, l'impulsiu i l'aturat, l'agressiu i i el pacífic: a cada classe hi ha de tot, és un petit món que cal gestionar amb paciència i estimació. Qui vol ocupar-se'n? A tots aquells que critiqueu la nostra feina i les nostres vacances us pregunto, si és un xollo tan fantàstic, com és que no us hi vàreu dedicar? Com és que vàreu triar un despatx,  una consulta, un vehicle o una botiga? Animeu-vos!! Potser queden places a la Universitat i complireu el somni de la vostra vida: tenir dos mesos de vacances!
Segon pam:
Hi ha una cosa que em costa entendre. Per què no es critica els presentadors mediàtics que fan més d'un mes? Els futbolistes que treballen poques hores i guanyen una pasta inhumana? A veure que penso una mica...Ah! ja ho tinc! Aquests no destroben la vida quotidiana de les famílies! És més, paguem gustosos la quota de soci del nostre club preferit i esl impostos amb el quals cobren els presentadors mediàtics. Punt.
Tercer pam:
Aquest és el més difícil d'exposar. Sé que és complicat la conciliació laboral i la familiar. Ho sé per experiència i per sentit comú. Però també sé que hi ha pares que els nens els fan certa nosa a casa. És temps de jugar amb ells: no a tots els agrada; temps de converses després de sopar: fan program preferit a la tele; volem fer migdiada: ells no en solen voler, s'avorreixen i fan soroll. En definitiva, els pares a qui els nens no els deixen fer la seva vida acostumen a ser els que més es quiexen. Tots volem descansar. Busquem la manera de fer-ho fàcil i agradable a tots. Són vacances, el temps és més llarg i n'hi ha per tot. Que ningú no s'ofengui, si us plau. Una bona amiga, mare de tres fills em va dir "segur que l'escola la van inventar els pares per treure's els fills de sobre durant una estona". No van calcular que també hi havia vacances.
Repeteixo i acabo: qui vulgui dedicar-se a la docència amb totes les consequències ja ho sap. A la Universitat les portes són obertes!

dimarts, 9 de juliol del 2013

Professionals de fer mal.


Van pel món amb la tranquil·litat de creure que són algú. I el que és pitjor, creuen que són millors que tu. 
Allunya-te'n, que no et vegin o que et vegin poc. Malfia de la seva veu pausada, del seu to de veu pla, gairebé sord. No facis cas de les seves abraçades: sovint van del bracet d'un cop de puny quan menys l'esperes. Ves amb compte amb aquells que et criden amb veu melosa i quan t'han ben ensabonat, PAM!!, clatellot, fuetada i patada al cul.
Hi qui en diu gent tòxica. Jo crec que són, més aviat, gent intoxicada. Enverinats per un ego desmesurat, per una vida poc plena, insatisfets, poruucs i insegurs, es veuen amb la necessitat de fer la vida impossible a aquells que tenen al voltant per tal de confirmar a cada minut el seu poder. Un poder que pot ser de qualsevol tipus tot i que ells creuen que és el més important del món. Els intoxicats poden trobar-se a quallsevol forat: un veí, un que consideraves amic, un germà, un company de feina, el botiguer del teu carrer i, evidentment, els polítics. Aquest cas és el més conegut i manit de tots. Millor el deixo per una altra ocasió, que dóna per molt. 
Tot això é només per dir que em d'nar amb els ulls ben oberts i la guàrdia alta, que no ens agafin desprevinguts i el cop sigui més fort que no pas si estem amatents al nostre voltant. Això si, un cop els tenim identificats i hem rebut algun castanyot, que no ens amarguin la vida. Només en tenim una i segurament més plena, divertida i agradable que no pas la seva.

*Perdoneu la foto: no és bonica, però la frase mola!

dijous, 16 de maig del 2013

Millor en vida.

Quan la mort es fa present ens omplen de flors i de bones paraules. Tots, o gairebé tots, som mervellosos quan morim. Som bones persones: és evident, ja no farem mal a ningú. Som simpàtics, amables, enginyosos. Tothom és capaç de trobar una anècdota divertida i entranyable del difunt. Tots ens sentims capaços de valorar la seva vida i som els millors amics de qui ha marxat per no tornar. Fins i tot aquells que en malparlaven es converteixen per un dia en éssers compungits i adolorits. Segurament és la mala conciència d'haver-li fet passar malament, d'haver-lo fet patir sense sentit. 
Moriré, com morim tots, més tard o més d'hora. Esperem que sigui més tard que d'hora, laveritat. No tinc cap intenció de deixar aquest món, ara per ara. Però avui he pres la decisió -digueu-me esgarriacries- de deixar ben escrit QUI vull que hi sigui i qui no. També, a partir d'ara, diré t'estimo més sovint, faré saber, a qui s'ho mereixi, que és bona persona, que el tallat de cabell li queda molt bé, que té un somriure preciós o que la vida és milllor al seu costat. Quedi claar que serà qui s'ho valgui realment. No tots són excel·lents persones en vida. En vida hem de fer saber als amics, que ho són; als amors, que ho són; als fills, que són el millor regal; als companys, que ho són. 
És en vida que cal regalar flors, així, perquè si, que cal fer una abraçada sense que sigui el teu aniversari, que un petó ho cura gairebé tot, que una paraula amable pot ser balsàmica, que et diguin que tal o qual cosa t'afavoreix et pot pujar l'autoestima, que et facin saber que ets algú t'omple l'ànima. 
En vida és que necessites sentir-te viu. Després, quina importància tenen els gestos i les paraules?
EN VIDA, AMICS. EN VIDA.

dijous, 14 de febrer del 2013

Una "peli" dolenta.

Em sento com un extra de pel·lícula. Un extra dels que passen pel carrer i se'ls veu només 
d'esquena, no us penseu. D'aquelles pel·lícules on hi ha molts protagonistes i antagonistes; moltes trames i subtrames; moltes vides encreuades i  gent per tot arreu. D'aquelles on no s'entèn res de res i no es veu la solució dels conflictes en cap moment. De fet, és una pel·licula inacabada. Probablement perquè no hi ha un bon director i no crec que se'n faci una segona part. No sé si m'explico. Sabeu aquelles "pel·lis" on s'hi vol encabir tots els géneres i no n'hi ha cap que resulti prou versemblant com per que t'enganxi? Doncs d'aquelles. Hi surten tota mena de corruptes i de tots colors, trames d'espionatge on tots diuen "yo no he sido", bosses i maletes de diners que van i venen, insults i males paraules, un sheriff que no sap on va ni què fer, centres de flors amb micròfons amagats, gent que es baralla per la pasta... De fet l'únic que queda clar és que tots es mouen per la pasta. Els extres, com ara jo, no pintem res. Què volieu esperar d'un extra? Els que tenen més poder manen i deixen clar que són ells qui duu la veu cantant. Però a les subtrames es pot veure que els co-protagosnistes volen fer exactament el mateix i ho fan en la mesura que poden. Els que intenten alçar la veu se'ls carreguen un a un. Una pena, perquè podien  haver salvat la cinta. La crítica en diu ben poca cosa, cada diari la mira des d'un punt de vista diferent i només queda la idea que tu te'n vulguis fer.  Que ningú no pensi que m'han pagat per fer d'extra. A vosaltres, tampoc. És més, ens està costant uns quants euros a tots. Si, si, els diners que passegen pels despatxos i que viatgen en maletes i sobres, són nostres! Ui! Ja us he explicat el final de la   "pel·li"! Ho sento, si us l'he aixafat. El cas és que cada dia penso que tan de bo només haguéssim de pagar el preu d'una entrada de cinema. Ah! Me n'oblidava! No tornen els diners de l'entrada. No sé com ho veieu, vosaltres. Jo em sento estafada i timada i amb la terrible sensació de pagar els plats que han trencat els altres. 

diumenge, 27 de gener del 2013

L'esquerda.

Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo.

Mario Benedeetti

De vegades a la paret de casa hi apareix una esquerda. El primer que pensem és que la casa ens caurà a sobre. Després de mirar-la bé ens adonem que té solució i busquem el millor operari perquè ens l'arregli. Tot i així, encara tenim por que el nostre preuat habitatge s'acabi ensorrant. 
Ve l'operari i l'arregla. Hi posa el millor ciment, procurant reomplir bé aquella línia que ens treu el son. ara s'ha d'assecar, ens diu. Mirem la paret i la taca humida en assenyala en silenci el lloc on hi ha l'esquerda.
Poc després pintem la paret. Millor encara. Aprofitem per canviar-ne el color. Un canvi radical per oblidar. Encara no. Encara som capaços de recordar el lloc exacte de la línia del malson.
A la paret hi posem un prestatge amb un gerro ben bonic. Sempre hi haurà flors fresques, al gerro. Hi pengem un quadre. Un quadre d'autor, l'ocasió s'ho val. Si, si, un bon quadre. Ah! També hi posem un llum. Com millora la paret...!
Al cap dels anys mirarem l'envà i pensarem que cal tornar a donar-liuna mà de pintura. Buscarem l'esquerda i ja no podrem dir exactament on era. Només recordarem que aquella línia va ser un malson i que ens va deixar unes quantes nits sense dormir.

Aquest breu relat va dedicat a una persona especial i, de passada, a tothom. Perquè al llarg de la vida tots hem trobat alguna "esquerda" que hem hagut d'arreglar i que ens ha tret el son

dissabte, 12 de gener del 2013

Refer la vida.

Veure sortir la Marta del lavabo amb els ulls vermells i la cara congestionada pel plor era un fet estrany  que va sorprendre gairebé tothom. Un atac d'al·lèrgia, va dir ella amb el somriure trist. Tots sabien què volia dir allò. Però la Marta mai no havia plorat ni havia patit "atacs d'al·lergia". 
Els rumors es van escampar amb rapidesa i n'hi havia de tota mena. Cap ni un no era cert. Senzillament havia tocat fons. L'alegria i empenta que mostrava sempre eren tan mentida com els rumors que anaven i venien per l'oficina. La Marta sabia, però, a qui li havia d'explicar tot, qui era l'única persona capaç de guardar un secret, d'escoltar-la sense jutjar-la, d'opinar sense imposar. La buscaria i li diria que ja n'estava ben cansada de fer sempre tot el que li deien i que ara també ho havia fet però que els de dalt mai no en tenien prou i que mai no trobaven la feina de ningú prou ben feta. Que la darrera feina que li  havien encarregat se l'havia pres amb molt entussiasme, sempre preguntant si tot anava bé, si podia fer això o allò altre i que tots semblaven contents. Va passar que la memòria s'ha de cuidar i que a algú de dalt se li havien oblidat unes quantes coses ja pactades. Que aquest algú semblava tenir mania persecutòria i pensava que ella el volia suplantar, que ansiava formar part d'un dels de dalt i que res més lluny de la realitat. Li havia de dir el que la persona de confiança ja sabia d'ella. Que mai no ha aspirat a res més que a ser feliç i que ser dels de dalt no formava part de la seva manera de ser-ho. Que tenia sort de tenir una vida prou plena, que no li agradaven els conflictes i que no volia formar part de cap dels que hi havia al seu voltant.
I mentre pensava en tot li venien més ganes de plorar perquè havia estat tractada de manera injusta i que no s'ho mereixia. Potser són els de dalt que tenen la infelicitat dins els cos i dins l'ànina, es deia eixugant-se una llàgrima. Fan mal de forma gratuïta perquè no saben fer el bé. Pensava que allò no ho havia d'explicar, que li feia mal  només de recordar-ho, però que si s´ho guardava dins acabaria fent-li un forat al pit i potser moriria. 
Es va tancar a un despatx, el més apartat de la resta d'oficines i va començar a escriure tots els seus dolors. Només n'havia escrit quatre línies amb lletra tremolosa que va estripar el paper i va decidir que la seva vida valia molt més que aquells disgustos, que tenia coses meravelloses per fer, uns amics que l'estimaven i un nòvio que era un sol. Que eren els de dalt qui havien de visitar un metge. Que ella només volia viure.