diumenge, 4 de març del 2018

MIRALL

La persona que va veure a l'altra banda del mirall era tan igual a
ella que per un moment va dubtar a quin costat del mirall es trobava realment. Va somriure a la imatge, li va dir bon dia i va desaparèixer del mirall un cop va tancar el llum del bany. Durant uns minuts li va semblar que havia vist la seva mirada diferent, més fosca. Res, es va dir, al matí, mig adormida, no es veuen les coses amb claredat. Tot i així, la inquietud i el desassossec es van instal·lar en el seu cos durant tot el dia.
Al vespre sentia certa por d'entrar a la cambra de bany. Ho va fer amb tremolor de cames i no va gosar encendre el llum. Es va rentar les mans a les fosques, vigilada per un fantasma que sabia que no existia. 
I al dia següent, de nou, es trobà amb ella mateixa a l'altra banda del mirall i li va preguntar quina vida duia allà darrere, si era feliç, si hi tenia amics, família, una llibreta amb un llapis amb la punta afilada a punt per escriure, un llibre i cafè acabat de moldre. I la imatge repetia les seves paraules, però no li responia els dubtes. Diga'm, ets més feliç que jo? Li va girar l'esquena i tampoc no va respondre. Va veure-la marxar vestida de llarg i perdre's per un carrer que mai no havia vist. Un carrer ple de llum. Un carrer sense final. Tot plegat li va recordar un anunci de colònia, d'aquells que omplen les televisions i els cinemes quan s'apropa Nadal. Molt bé. No em dius adéu. Demà ens veurem les cares, tu i jo, perquè has de saber que a la nit no penso obrir el llum i sense llum no existeixes, no ets ningú, i et quedaràs en penombra fins que jo vulgui tornar-te a veure. I, si canvio el mirall, marxaràs per sempre? Tan de bó! Penso que no m'agrada gaire el teu món. 
Al matí, ben aviat, va pensar que potser encara no s'hauria llevat i va encendre el llum. Era allà, havia matinat tant com ella, la molt bruixa! Com pot ser que siguem tan iguals, li va dir. Però els seus llavis no repetien el que ella li deia. Semblava enfadada. Potser havia tingut una mala nit, allà tan sola enmig del carrer que ara ja no tenia tanta llum. Ai, noia, jo també vaig sortit anit i mira, també faig mala cara. Parla, si vols. La imatge es va tornar a girar d'esquena. El vestit llarg s'havia escurçat i caminava descalça. S'endinsava en un túnel fosc. Ei! Torna o vés en compte! Ei!!! Mira'm! Diga'm adéu al menys. Saps que et dic? Que no vull tornar-te a veure més. De lluny en va sentir la rialla. Una rialla que no va girar la cara i va continuar rient fins que la tenebra les la va endur. 
Va anar a la cuina i va agafar la mà del morter disposada a saber que s'amagava a l'altra banda. Només volia saber si allà seria més feliç, tan com havia imaginat que es vivia damunt un núvol. Volia trobar-se amb la seva imatge i saber quina de les dues era realment ella, només per compartir una mica de la vida de cadascuna.
D'un cop sec va trencar el mirall i els vidres es van escampar per tot arreu reflectint la cambra en petits bocins. No va fer cas dels set anys de desgràcia que, deien, hi havia quan un mirall es trencava. Darrere, la foscor, el túnel llarg. Ningú. Ella no era allà. El seu món era davant. La vida, fora.