dissabte, 17 de desembre del 2011

Vigila, parenoel!

Ara que els balcons, tal i com ja vaig comentar, s'enfilen sense aturador pels balcons de la ciutat he de confessar que en vaig veure un que em va fer morir de riure. 
Anava jo en cotxe, despotricant a tort i a dret dels llums de nadal encegadors, de les boletes penjant dels arbres i de tot en conjunt -el paresnoel també en van rebre, d'improperis- quan la meva vista es va enfilar per la façana d'na casa de l'eixample (que ningú no em cregui una infractora ni una boja del volant: anava de copilot i em podia permetre el luxe de mirar on vulgués) i allà estava ell. Un parenoel en plan home aranya. No sé si s'havia aprimat des de l'any passat o els seus pantalons pertanyien a un col·lega seu més grassonet. El cas és que al pobre li queien els pantalons i els duia a l'alçada dels turmells. 
Jo, que sóc ben pensada de mena, vull creure que tenia un problema amb la talla. Se m'acuden altres motius per dur els pantalons baixats, però no són gaire adients per aquesta figura nadalenca. La possibilitat que fos un sàtir a punt d'entrar a una casa i fer-s'ho amb la mestressa o l'amo, n'és una. També podria ser que li hagués vingut un mal de panxa sobtat i, en aquest cas, millor no passar per sota.
En fi, que em vaig fer un panxó de riure amb aquest home del sac disfressat de vermell que es passeja alegrement per la nostra vida que, fins fa uns anys, només esperava els reis de l'orient.
Val a dir que em van venir moltes ganes de clavar-li una perdigonada al cul, però com ni sóc de pistoles ni tinc perdigons a mà només vaig tenir el plaer de veure-li el paner i això no tothom ho pot posar al seu currículum. 

dissabte, 10 de desembre del 2011

Bellesa infeliç


Ella havia nascut guapa. El que es diu guapa de veritat. Tan bonica que no sabia que fer-ne, de tanta bellesa. El homes la desitjaven, les dones l'envejaven i els gais volien ser com ella. Era, en definitiva, desgraciadament bella.
Es vestia de qualsevol manera per tal de no ser vista, que no se la miressin, però les cames llargues i el coll perfilat l'impedien passar desapercebuda. Mirava d'anar mal pentinada, despentinada més aviat, però els cabells negres sempre emmarcaven la pell daurada i els ulls de mar. Cansada de ser sempre el centre d'atenció va decidir ser-ho de veritat. Volia convertir-se en objecte de deisg allà on anés, trobar-se al mig de les reunions, ser la tassa del cafè, mostrar sense vergonya el seu cos, ballar damunt la taula, ser la baldufa sense corda. Ser vista i admirada. Conrear enveges i col·lecionar desitjos i amants. I al final del camí, quan ja hagués gaudit prou, buscar la felicitat en mans d'un home o una dona que l'estimés sense pensar que podia marxar qualsevol dia, d'algú que no tingués recança en sentir tots els ulls damunt la seva companyia.
Com qui es llença al mig del mar sense saber nedar, es va llençar a buscar aquella persona que l'havia de fer gaudir de a vida sense por al futur. I es va ofegar als  braços d'homes i de dones que li feien l'amor només per a lluir un trofeu preuat. El més preuat. Només per poder dir que l'havien abraçat i fer morir d'enveja qui no ho havia aconseguit.
No va ser feliç. No en sabia. Ningú no la va fer feliç. No van saber-ne.

dijous, 1 de desembre del 2011

JA HI TORNEM A SER.

Ja hi som. Ja tornem a veure els paresnoel de drap, probablement del "tot-a-un-euro" o similar, enfilant-se blacó amunt. Els llums, sovint horteres, il·luminant carrers i botigues. Que si estrelletes, que si boletes, que si mitjons, que si espelmes, que si mares-de-déus i nensjesusos...tot fet de bombetes de colors. Ah! i els indescriptibles flocs de neu de cotó a les finestres, mentre al carrer dubtem si posar-nos un jersei per no tenir fresca al vespre o quedar-no en màniga curta. 
I ben aviat el mític soparet de nadal amb els companys i els amics, que sembla que s'acabi el món. I els petons i les abraçades i el "bon nadal". La palmadeta a l'esquena mentre ens apunyalem, verbalment s'entén, a la primera de canvi. Petons a dojo, au vinga!, i per dintre pensem "que et bombin", que ens hem discutit tot l'any i no ens podem ni veure. Abraçades carregades d'ironia que malparlen quan gires cua.
Ens envaeixen les carretades de bones intencions que no tenen intenció de fer cap canvi. Intencions disfressades en forma de marató per recaptar diners, sempre, ho reconec, per a bones causes. Va, ara que és temps de ser bona persona, dóna diners i després oblida per què i per a què ho has fet. Ara és moment de netejar la consciència o de maquillar-la. Després tenim tot un any per putejar el veí, el company, el botiguer. Ara, no. Aquests dies tan i tan entranyables hem de ser bona gent. O si més no, aparentar-ho.
Guarnim-nos de festa, de color daurat i porporina, de felicitat. Emboliquem amb paper de regal les nostres misèries i regalem-les en forma d'amic invisible. Els reis ens duran allò que no necessitem perquè podem permetre'ns-ho i, esclar, com no n'hi ha per tothom, deixaran sense el més necessari aquells que no tenen les nostres possiblitats. Ai, no! que farem una donació d'una o dues joguines noves per els pobrets que no tenen res. Pobrissons nens, que tinguin il·lusió un dia a l'any. I també comprarem alguna cosa de menjar o potser la treurem del lot de nadal, per donar-la als que la resta de l'any s'alimenten a base de llegums que recullen al banc d'aliments -gran feina la que fan al banc d'aliments, admirable, sens dubte; des d'aquí la meva més sincera admiració per tots aquells que fan aquesta tasca durant tot l'any- i així podrem menjar els torrons i el salmó amb més tranquil·litat.
Ara si. Ja ho podem dir. Som a nadal: ho diuen les grans superfícies i els llums del carrer. I la nostra preuada targeta de crèdit, que ja comença a tremolar.