Ha arribat el dia d'acabar una dècada. L'any vinent, festa grossa! En farem una, de ben segur.
I avui em pregunto com series. T'hauries deixat els cabells blancs? Tindries gaire canes o se't barrejarien amb els teus cabells color castany clar? Et tenyiries? Mira, penso que no. Molt natural, era el teu aspecte, com per anar posat color al curs de la naturalesa. Duries ulleres de vista cansada de corregir? Estic gairebé segura que no deixaries els texans com a roba important al teu armari. Duries camises de lli, ben fresques, a l'estiu i bufandes grans i gustoses a l'hivern. Somriuries amb la mirada, com sempre feies? El tocaries, encara, els cabells buscant-ne un ble per arrissar-lo? Descarto el tema maquillatge: no entrava en els teus paràmetres i, la veritat, ens fèiem bons tips de riure amb la gent que es pintava com una mona.
I el món. Des d'allà on ets segur que veus com canvia el món dia a dia, sense temps per assimilar-ho tot, que està força embolicat i resulta cada dia més complex. Tot ho dominen els verbs tenir, guanyar, menysprear, rebutjar el que és diferent... Un poema, ja veus. De fet, el contrari de tot el que t'agrada.
Sé del cert que el teu riure, sonor i encomanadís, no ha canviat perquè sovint el sento ressonar dins el meu cap. També sé del cert que estàs molt orgullosa de les dues meravelles que ens has deixat aquí i que fan que el món sigui millor amb la seva presència.
Un petó i una abraçada d'aquelles que t'emboliquen i et donen escalfor.
Sempre en el record. Sempre en la nostra vida.
Fotassa de Jordi Miró