dissabte, 19 de maig del 2012

Temps de retorn


Al D.N.I. hi deia uns cinquanta anys, la pell i el rostre era d'uns trenta i l'esperit, d'uns vint. Hi havia un decalaix important a les seves vides i pensaven aprofitar-ho. Volien tornar al passat amb l'experiència del present i amb el futur dins un vagó de tren. Les maletes farcides d'il·lusió i una jaqueta per si el fred dels records es ficava al moll de l'os.
Les nou dones sense uniforme marró a la vista es disposaven a viure unes hores que podien unir-les per sempre o separar-les definitivament. Durant dos dies i dues nits havien de compartir un temps i un espai que feia anys havien deixat a la cartera, amb els llibres i l'estoig i les llibretes.
Va ser la mort d'una companya que va obrir el bagul del desig de retrobar-se, de saber que encara eren vives i que els quedava molt per viure. Va ser una esquela al diari que va obrar la retrobada. Una trobada que es va anar fent gairebé imprescindible a les seves vides, tan diferents totes, fins a decidir passar juntes un cap de setmana.
Algú les hi va dir que era un grup rar, que no s'imaginava que es puguessin avenir, que era una relació estranya. I elles, quan hi pensaven, reien a cor que vols perquè sabien era justament aquella diversitat el que els agradava: les executives, la secretària, les professores, les administratives i l'arquitecta. I faltava la doctora i l'altra professora, que vivia lluny i no podia anar al viatge. Les de bones notes o excel·lents, les de notes normals o les dels suspensos permanents. Disparitat total de professions i d'intercanvi d'experiències. Arribar a la conclusió que "en todas partes cuecen habas", era un petit consol que feia passar una estona de rialles i confidències.
Vides semblants perquè havien caminat molt temps per la mateixa via i a l'hora ben diferents. Algunes vides plàcides, sense més entrebancs que els que porta el dia a dia; d'altres, complexes amb divorcis més o menys conflictius; morts massa properes i massa precoces; amants i amics; fills fàcils perquè elles són fàcils i fan la vida fàcil a qui tenen al voltant; dificultats econòmiques variades; compartir fruits secs, tapes i sabó de la dutxa; mirar fotos en blanc i negre que els recorda que els vint  anys només són d'esperit i ser capaces de riure's de les arrugues, dels quilos de més o de menys, de la roba que duien, de les excursions que havien fet...Crítiques sense maldat a companyes que les criticaven de forma malèvola, tristesa davant les imatges d'aquelles que ja no hi són, pinxos a totes hores i el pensament compartit que cal començar aviat un règim que faci passar els pinxos a millor vida, passejar de nit i de dia i parlar. Sobretot parlar i riure. Els anys juntes a l'escola els havien donat un tarannà semblant i, després d'anys sense saber unes de les altres, tenien la sensació que mai no s'havien separat, que el temps passat era ben present i havien de mirar-se bé per adonar-se que l'uniforme marró ja feia temps que no el duien.
Per això, quan van pujar al vagó d'anada se les veia tan pletòriques. I quan van pujar a vagó de tornada totes duien un punt de tristesa a la nineta dels ulls.

dijous, 10 de maig del 2012

Vida de nen?

Avui, a La Vanguardia, hi havia un reportatge alertant de la gran quantitat de nens i adolescents que pateixen fatiga crònica. Ben mirat no ens hauria de sorprendre gens ni mica. La sobrecàrrega d'activitats extra-escolars que porten a l'esquena és gairebé immoral. Cada dia de la setmana una cosa o altra els fa arribar a casa a l'hora de sopar. Esgotats, després de tot un dia d'escola i de les classes o esports de tota mena, han de posar-se a fer deures, quan potser hauria de ser a l'nrevès: fer els deures i, si queda temps i ganes, fer coses extres.
Però, no. Cal omplir el seu temps com sigui, no fos cas que s'avorrissin! Cal tenir-los ocupats hores i més hores, a veure si entre pintura, música, idiomes i esport ens toca  la rifa i és el millor dels millors en alguna d'aquestes especialitats. No, els nens, si saben jugar, no s'avorreixen. Primer problema: a jugar se n'aprèn jugant i si no tenen temps, no en podran aprendre. A jugar cal ensenyar-ne i això requereix un temps que la majoria no està disposat a donar. El joc, de tota la vida, ha estat i és l'activitat extra-escolar preferida de les criatures.
El nen no pot tenir totes les hores ocupades. Ha d'aprendre a estar tranquil, a de poder cantar, badar i perdre el temps. D'aquí neix la crativitat. Però tenir la  criatura a casa saltant i parlant mentre juga no sempre és divertit per l'adult. Mentre el nen és a classe d'anglès -cosa que no sol representar millora en aquest idioma vist el nivell del país que gasta el que no està escrit en acadèmies d'aquesta llengua- la mare o el pare poden fer un cafè amb els amics. Algú li ha preguntat al nen si no s'estimaria més jugar al parxís amb el pare mentre pren un cafè i el nen un pa amb xocolata?
Els adults tenim dret a planificar el nostre temps lliure, podem decidir què fem o deixem de fer. Que aixequi la mà l'adult que voldria un munt d'obligacions diàries en sortir de la feina. A qui de nosaltres ens agradaria que ens diguessin: dilluns, pintura; dimarts, judo; dimecres, japonès, dijous, macramé, divendres, flauta travessera i el cap de setmana titelles, cinema, passeig en bici i visitar el museu d'Art Contemporani? La majoria diria: i jo, quan descanso? quan llegeixo? quan m'assec al balcó a fer l'aperitiu? quan veig els meus amics? quan puc perdre el temps? quan passejo sense pressa? QUAN FAIG LA MEVA?
Tot ens queixem que els nens, avui en dia, no saben esperar. Volen solucions immediates. Ho sento. La culpa és només nostra que no els ensenyem el valor de la calma i de la vida més pausada.
No tinc clar que aquesta sobrecàrrega que tenen els nostres infants sigui pel seu bé i no pel nostre propi. Sembla que és millor que els guardin els altres que no pas els pares i les mares. Que arribin a casa a punt per dutxar i sopar i a dormir, que així no cal estar per ells. Que si són a casa no paren i volen parlar i volen que juguem amb ells, i volen la nostra atenció. Millor que tinguin les hores a tope i al final del dia, si tot va bé, ja els eplicarem un conte. Curtet, això si.
també volem que sigui grans lectors. Quan? em pregunto. A quina hora poden gaudir del plaer de la lectura si estan rebentats? Llegir requereix temps per gaudir, per  entendre. Les deu de la nit no és hora perquè un nen agafi un llibre. No.

Posem-nos en la pell de l'infant. ells també necessiten descansar. Més que no pas nosaltres.
Després, quan siguin grans, hauran d'aprendre allò que els va faltar de petits. Hauran d'aprendre que el temps cal distribuir-lo en funció de les necessitats del moment, que avorrir-se no és dolent per la salut, que de les estones sense fer res poden sortir grans idees, que cal tenir temps per pensar, per mirar endins, per veure un amic sense pressa, per llegir. I aprendre això quan un és gran és més difícil.

Potser serà tard i hauran deixat massa hores als poliesportius i a les acadèmies. Hores que ja no podran recuperar.

dilluns, 7 de maig del 2012

Viure en paral·lel.

No era "guai", no li interessaven les marques de roba, ni els grans cotxes, ni tenir per tenir, ni estar sempre estupenda i de cara a la galeria.
No tenia tatuatges, ni piercings.
No era competitiva ni esperava ser sempre la millor ni trepitjar qui fos per tal d'obtenir el que volia.
No sentia la necessitat de ser escoltada a cada moment ni de ser sempre el centre d'atenció.
No li calien reverències ni aduladors per anar per la vida.
No necessitava agradar tothom ni que tots l'afalaguessin, ni emmirallar-se en ningú, ni tenir el voltant ple de secrets dits en veu alta, ni ser portadora de paraules buides de sentit.
No volia aparentar allò que no era, ni explicar el que tenia o deixava de tenir, ni li importava el que deien o deixaven de dir d'ella.
No era diferent a les altres persones que l'envoltaven. No, no n'era. Eren els altres que la feien sentir diferent, viure diferent.
L'única diferència era que ella deia el que pensava i la prenien per estranya perquè, en el fons, l'envejaven. Sabien que podia ser feliç amb poc, que sabia ser feliç essent ella mateixa.
La seva distinció la feien els altres. I va aprendre que no era rara. Va aprendre a ser diferent gràcies als altres i mai no els ho podrà agrair prou.