diumenge, 26 de febrer del 2012

Vinga, gandulota!

Vols fer el favor de deixar de mirar el món com si fos el primer cop que el veus? Vols fer el favor de baixar de la parra o de la lluna o d'allà on siguis en qualsevol moment i posar-te a fer allò que més desitges? Vols fer el fotut favor de deixar de buscar excuses per agafar, de nou, aquella presa que vas deixar a mitges? Vols  fer el favor de no mirar la vida esperant que et porti allò que has d'anar a buscar tu soleta?
Mireu-la, amb els ulls endormiscats, espataerrada i mig avorrida, incapaç de moure el cul, de lluitar pel que vol aconseguir.
Què espera? Què li portin el millor àpat i un bon llibre a les branques on s'ha instal·lat? Ho té tot als seus peus. Només li cal baixar la mirada i engrapar-ho. Té força, dots per lluitar, bellesa. Podria ser la reina, si ho volgués i s'estima més la vida ociosa sobre l'arbre. Inabastable i, si es descuida, vulnerable.
Potser no gosa baixar perquè té por. Potser la van ferir fa temps i les cicatrius no tanquen fàcilment. Potser té sentiments que els altres desconeixen. Potser no vol que ningú no se la miri. Potser no creu en ella perquè l'han menystingut. Potser s'estima més viure mirant el cel que tocar de peus a terra. Potser pensa que ningú no l'espera. Potser està convençuda que aquell no és ni el seu món ni el seu temps. Potser se sent segura enfilada i perduda en si mateixa. Potser està cansada que els altres la jutgin. Potser no li importa què pensin. Potser, si.
Potser és massa fàcil jutjar sense judici.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Irracional.

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure’s, convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar el terra i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l’olor?.
            Quan la porta del carrer s’obrí al seu darrera, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena a tot el seu sentiment d’abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell l’abraçà i li va fer petons i li va dir gràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes, com si fos un acudit el que acabava de sentir.
            Ell va parar taula per esmorzar sense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca!, exclamà la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb el suc de taronja sobre les tovalles grises. T’agrada?, va dir ell. I ella li pessigà el maluc. És clar, ximple! Sembla que siguem al restaurant. M’encanta començar el dissabte així. 
           Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres tovalles? Com saber si tot estava bé al seu voltant?
            En acabar d’esmorzar, es dutxà. Va obrir l’armari i amb el dit índex resseguí la renglera de camises que hi penjaven, indiferents als seus dubtes. Eren les seves camises i no l’ajudaven gens a ser triades. En va comptar vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes davant seu. I així, palplantat davant l’armari, el va trobar la Sara. Ella es mirà la roba i, al moment, en va assenyalar una beix amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir, amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l’habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va espavila, sortirem a passeig, fa un dia preciós. Ell va mirar per la finestra i va veure un núvol petit enmig del cel, gairebé un decorat de teatre d’escola i va pensar que potser seria millor que agafessin un paraigua petit, per si de cas.





diumenge, 5 de febrer del 2012

Adéu?


te’n vas anar deixant sobre la taula
el paquet de dunhill oblidat
el paquet verd com els teus ulls
lletres daurades com els teus cabells
                                   I mig buit
te’l vas deixat com qui no-res
i no me l’has tornat a demanar
potser no vols la meva companyia
ni sentir allò que no t’ha d’agradar
                                   No vull fumar
te'n queden quatre dins la capsa
per si tornes el dia menys pensat
que no vull que el seu fum s’esfumi
ni que marxis mai del seu costat
                                   Si vols tornar