PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

Que ningú no és imprescindible ho sabem tots i és ben real. Passa que, massa sovint, tots creiem que ho som. Estem convençuts que la nostra presència pesa més que la nostra absència, que quan no hi som tots ens troben a faltar i que el món deixarà de girar sobre el seu eix si desapareixem. Fals. El món gira amb nosaltres i sense. Si ens fonem, se'ns troba a faltar un temps. Després se'ns busca un recanvi o es deixa el forat amb la nostra silueta que, a poc a poc, només serà un record.

Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta. 

Hi ha persones que, quan hi són, et fan sentir un mur a les espatlles i mires a terra per no creuar la seva mirada inquisidora amb la teva esporuguida. És creuen amb el poder d'amargar-te la vida. Amb poder absolut sobre tu. Convençuts que el sol gira al seu voltant i només les il·lumina a ells/es, fan tot el possible per crear un eclipsi al teu voltant. Aquesta gent és la que aconsegueix que celebris la seva absència amb l'esquena recta i la mirada al front, que t'adonis que la vida, sense ells al voltant, és infinitament més acollidora, que estàs envoltat de colors vius, que l'aire passa sense topar amb cap paret, que saps que fas el correcte sense judicis injusts, que t'ajuden a creure i a confiar en tu i que, sense que res canviï, ho perceps de forma diferent.

Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.

P.D. No interpreteu absència com a sinònim de mort. L'absència, quan parlem de mort, sol ser un record. Que cadascú en faci la seva interpretació. Segur que trobareu al vostre voltant algun cas que tregui cap a aquesta lleugera "menjada de coco". De tant en tant em passa això, li dono voltes al absurd. No hi busqueu segones intencions i no us hi busqueu, que no us hi trobareu, aquí.

L'HOME DEL SEMÀFOR

Com cada dia la Gina s'aturava a la mateixa hora i al mateix semàfor. Ho feia ben arrambada als contenidors per esperar a qui anava amb ella a la feina. Només eren uns minuts de res, els justs per saber a quin moment exacte havia de girar el cap i veure arribar aquell home. Sense la coincidència d'hora i semàfor, mai no s'hauria fixat en ell.

Mai. Segur. Era baixet i una mica rodanxó i duia bigoti. El bigoti és el primer que li va cridar l'atenció. Ample i formant una mena de d'escombra que li queia damunt el llavi superior, com  una cortina espessa. I negre, molt negre. Esperava que el senyal es posés verd per passar a l'altra vorera i mentre esperava passava el dit pes sota el bigoti, per sobre el llavi, com pentinant-lo. Un gest repetitiu, una mena de tic. Sempre els mateixos gestos. Sempre vestit gairebé igual. Uns mocassins d'aspecte barat, negres, de gust dubtós i, sovint, sobre mitjons blancs. Horror!, pensava la Gina. Mitjons blancs...A qui se li acut? Els pantalons sempre marrons, color cafè amb llet i un abric blau amb cremallera i grans butxaques sota el qual s'hi podia endevinar una camisa que molts cops semblava de quadres. No era un  home per fixar-s'hi. No era el tipus d'home en que ella s'hi hauria fixat. Mitjons blancs... Sabates barates... I el bigoti, aquell bigoti que li ocupava mitja cara. No. No era el seu tipus.

L'home travessava el carrer, un bon ciutadà, sempre en verd, sense

pressa, com si la vida li fos tan fàcil com travessar un pas zebra, lliure de cotxes. Sense saber-se observat per ningú durant uns instants, se'l veia tranquil. Un cop a l'altra vorera pujava els esglaons del que, probablement, era el seu lloc de feina. La Gina el veia saludant  a tort i a dret tothom qui trobava. El veia anar al fons, posar-se davant una màquina i tornar a sortir de l'edifici. Quina barra, va pensar ella. Entra, fitxa i torna a sortir. Segur que ara va esmorzar i, au, ja tornaré.

Dia rere dia, de dilluns a divendres, el veia fer la seva rutina i la seva curiositat augmentava. Volia saber quina vida portava l'home dels bigotis, que feia quan sortia de treballar, si tenia amics, si tenia família, si li agradava jugar al parxís, si feia sudokus o era més de mots encreuats, on anava de vacances, si tenia gos o gat o un lloro, si sabia plorar, si llegia o passejava o mirava la tele, si algú l'havia estimat mai. Si algun dia ella feia tard accelerava per arribar a temps i si algun dia no el veia pensava que qui el cuidaria si estava malalt.

I van arribar les vacances i la Gina ja no anava a treballar. Els primers dies hi pensava. Farà vacances ara o s'estima més fer-les a l'hivern? Potser no li agrada el sol o el mar. Potser... A poc a poc l'home dels mitjons blancs li va marxar del cap i ella va marxar de vacances al mar, amb les seves amigues de l'ànima. L'aigua salada, el sol i les xancletes van esborrar els seus minuts al semàfor. 

La cervesa era freda. Molt freda, que fa estiu. Però a la Gina se li va congelar a la gola quan, en mig de les rialles amb les amigues va sentir una veu al seu darrere.

-Hola. Tu ets la noia que em mira cada dia des del cotxe, mastegant xiclet, davant el semàfor, oi? Em dic Miquel.