diumenge, 27 de gener del 2013

L'esquerda.

Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo.

Mario Benedeetti

De vegades a la paret de casa hi apareix una esquerda. El primer que pensem és que la casa ens caurà a sobre. Després de mirar-la bé ens adonem que té solució i busquem el millor operari perquè ens l'arregli. Tot i així, encara tenim por que el nostre preuat habitatge s'acabi ensorrant. 
Ve l'operari i l'arregla. Hi posa el millor ciment, procurant reomplir bé aquella línia que ens treu el son. ara s'ha d'assecar, ens diu. Mirem la paret i la taca humida en assenyala en silenci el lloc on hi ha l'esquerda.
Poc després pintem la paret. Millor encara. Aprofitem per canviar-ne el color. Un canvi radical per oblidar. Encara no. Encara som capaços de recordar el lloc exacte de la línia del malson.
A la paret hi posem un prestatge amb un gerro ben bonic. Sempre hi haurà flors fresques, al gerro. Hi pengem un quadre. Un quadre d'autor, l'ocasió s'ho val. Si, si, un bon quadre. Ah! També hi posem un llum. Com millora la paret...!
Al cap dels anys mirarem l'envà i pensarem que cal tornar a donar-liuna mà de pintura. Buscarem l'esquerda i ja no podrem dir exactament on era. Només recordarem que aquella línia va ser un malson i que ens va deixar unes quantes nits sense dormir.

Aquest breu relat va dedicat a una persona especial i, de passada, a tothom. Perquè al llarg de la vida tots hem trobat alguna "esquerda" que hem hagut d'arreglar i que ens ha tret el son

dissabte, 12 de gener del 2013

Refer la vida.

Veure sortir la Marta del lavabo amb els ulls vermells i la cara congestionada pel plor era un fet estrany  que va sorprendre gairebé tothom. Un atac d'al·lèrgia, va dir ella amb el somriure trist. Tots sabien què volia dir allò. Però la Marta mai no havia plorat ni havia patit "atacs d'al·lergia". 
Els rumors es van escampar amb rapidesa i n'hi havia de tota mena. Cap ni un no era cert. Senzillament havia tocat fons. L'alegria i empenta que mostrava sempre eren tan mentida com els rumors que anaven i venien per l'oficina. La Marta sabia, però, a qui li havia d'explicar tot, qui era l'única persona capaç de guardar un secret, d'escoltar-la sense jutjar-la, d'opinar sense imposar. La buscaria i li diria que ja n'estava ben cansada de fer sempre tot el que li deien i que ara també ho havia fet però que els de dalt mai no en tenien prou i que mai no trobaven la feina de ningú prou ben feta. Que la darrera feina que li  havien encarregat se l'havia pres amb molt entussiasme, sempre preguntant si tot anava bé, si podia fer això o allò altre i que tots semblaven contents. Va passar que la memòria s'ha de cuidar i que a algú de dalt se li havien oblidat unes quantes coses ja pactades. Que aquest algú semblava tenir mania persecutòria i pensava que ella el volia suplantar, que ansiava formar part d'un dels de dalt i que res més lluny de la realitat. Li havia de dir el que la persona de confiança ja sabia d'ella. Que mai no ha aspirat a res més que a ser feliç i que ser dels de dalt no formava part de la seva manera de ser-ho. Que tenia sort de tenir una vida prou plena, que no li agradaven els conflictes i que no volia formar part de cap dels que hi havia al seu voltant.
I mentre pensava en tot li venien més ganes de plorar perquè havia estat tractada de manera injusta i que no s'ho mereixia. Potser són els de dalt que tenen la infelicitat dins els cos i dins l'ànina, es deia eixugant-se una llàgrima. Fan mal de forma gratuïta perquè no saben fer el bé. Pensava que allò no ho havia d'explicar, que li feia mal  només de recordar-ho, però que si s´ho guardava dins acabaria fent-li un forat al pit i potser moriria. 
Es va tancar a un despatx, el més apartat de la resta d'oficines i va començar a escriure tots els seus dolors. Només n'havia escrit quatre línies amb lletra tremolosa que va estripar el paper i va decidir que la seva vida valia molt més que aquells disgustos, que tenia coses meravelloses per fer, uns amics que l'estimaven i un nòvio que era un sol. Que eren els de dalt qui havien de visitar un metge. Que ella només volia viure.