dimecres, 28 de gener del 2015

DINS LA FOSCOR

Mai no podré ser pintora, pare, va dir només obrir la porta de
casa. Mai.
            Era el primer dia com a alumna de l’Escola Superior de Belles Arts. Encara no havia passat mitja hora i ja sabia que havia errat el camí. Va deixar la carpeta i l’estoig sobre el llit i es va fer una cua descuidada als cabells.
—I bé, què ha passat?, va preguntar el pare. Un dia de classe no és suficient per saber que no t’agrada.
—Jo no he dit en cap moment que no m’agradi. Vull ser pintora. Sempre ho he volgut ser i vaig estudiar molt per treure bona nota i poder entrar a aquesta carrera, va dir la noia mossegant-se les pells de les ungles.
—Aleshores, què passa? No t’entenc Helena. Tens capacitat, un gran sentit de l’estètica i ets bona dibuixant. On és el problema?
L’Helena es va tirar sobre el sofà i va posar la “tele”. No tenia gana ni ganes de parlar. Només volia estar sola sense que el pare se n’anés del seu costat. Era tan absurd el motiu del seu abandó, però tant, que ben segur no l’entendrien. Ni a ella ni al motiu que l’havia impulsat a prendre la decisió de deixar de fer el que sempre havia desitjat. De les seves mans sempre en sortia el que volia i era capaç de dibuixar amb quatre línies i gran precisió el que tenia al cap.
—Rosa, vine, mira que diu la nena, que vol deixar la carrera.
La mare va aparèixer amb el davantal posat, els ulls molt oberts i la suor al front. S’eixugava les mans a un drap de cuina arrugat i vell.  La noia va fer un salt i es va posar davant seu. Mireu-me, va dir, què veieu? Ells se la miraven de dalt a baix, desconcertats. Era evident que no entenien res. La cara, va dir l’Helena, mireu-me la cara. Es van apropar per veure-la millor.
—I ara, què veieu? Podia notar l’alè de tabac del pare i l’olor de ceba de les mans de la mare.
—Rosa, va, comença tu.
—A veure, va dir la mare, els ulls blaus amb…lentilles noves. Les orelles… No t’hauràs fet un altre forat? Ah, no, tampoc no és això. Les dues pigues sota l’ull dret…
La paciència de l’Helena s’acabava. Sempre la perdia quan més la necessitava. Sempre, menys quan agafava pintura i pinzells i jugava amb ells i els feia anar per on volia. Era capaç de donar vida a un paper o a una tela amb poques pinzellades encertades, barrejant olis i materials diferents, aconseguint textures i formes amb facilitat. Fins i tot ja li havien demanat tres quadres per una exposició col·lectiva i s’havien venut a la primera, sense dificultat. Se’n sentia molt orgullosa i els pares, també.
—No em digueu que no ho veieu, va cridar la noia. No em digueu que no. No m’enganyeu. Salta a la vista. El nas! Mireu bé el meu nas!!
El pare i la mare se’l van mirar. La mare va començar a plorar. I el pare va dir què cony li passa al teu nas, Helena? Jo el veig com sempre: petit i bonic. Tu, Rosa, hi veus res de diferent al nas de la nena? La mare negava amb el cap mentre anava cap a la tauleta del telèfon.
—Tu ho has dit pare: petit i bonic. No puc ser pintora amb aquest nas.  La mare rebuscava entre les seves targetes i el pare es va deixar caure al sofà. S’aguantava el cap amb les mans.
—No em deixeu sola! Veniu, mireu el meu nas! La part més ben feta de la meva cara. El nas. La classe… Només entrar-hi ja ho he vist. Tots, tots tenien el nas gran o aixafat o tort. Tots menys jo.
Va seure a la catifa, les cames creuades. Va agafar un paper de la tauleta de la sala, un llapis i es va posar a dibuixar rostres amb nassos deformes.
─Mireu. Mireu-lo bé!, va dir cridant, segur que la inspiració entra pel nas, amb l’aire que respirem. A ells sempre els entrarà més inspiració que no pas a mi. Què no ho veieu? No em mireu així!, va dir traient-se les sabates i els mitjons i els va llençar amb força desmesurada contra la taula del menjador. Després va prémer i rebregar el seu nas amb força fins que les gotes de sang van caure sobre l’estora. Va mirar la samarreta i, en veure-la tacada de vermell, va començar a estirar-la fins que la va estripar.
─Mai, mai no podré pintar com els altres. Mai!!
Amb el llapis feia gargots sense sentit sobre els pantalons blancs i a la pell de les mans i els braços, fins deixar-ne marques vermelloses. El pare la va agafar per les mans amb força i el llapis va caure a terra. L’Helena, amb els peus descalços, el va trepitjar i en va sentir la punta de grafit, afilada com una navalla, que se li clavava a la planta del peu i un rajolí de sang feia un riu a terra. Sentia la veu llunyana del pare que li deia que el millor era que ara descansés, que després de dormir veuria les coses d’una altra manera, que eren els nervis del primer dia a la Universitat, que el que passava era que ella era molt bonica i, probablement, els altres alumnes no ho eren tant si tenien el nas gros i mal parit, que ella quedaria millor a les fotografies de les inauguracions de les mil exposicions que faria arreu del món.
Aquella veu coneguda sortia com d’un túnel fosc i, per ella, eren només paraules inconnexes, mots sense sentit. Només contava el dolor que tenia al peu i al nas, aquell nas que sentia ridícul i que continuava sagnant com si tingués vida. Les paraules ronques no la tranquil·litzaven i volia deslliurar-se de les mans que l’engrapaven. Va cridar.
─Deixa’m anar! Deixa’m!
I d’una empenta va tirar el pare al sofà. Es va treure els pantalons guixats i els va trencar d’una estrebada.  La seva roba bruta i trencada s’escampava per tot el menjador. Anava cap a la porta per donar-se un cop al nas i trencar-lo definitivament. Es va aturar en sentir la mare parlant per telèfon:

—Doctor Bofarull, la veu de la Rosa era trista i ofegada, sóc la mare de l’Helena Ros. Si us plau, ràpid, enviïn una ambulància. La meva filla ha tingut un nou brot.

dimecres, 21 de gener del 2015

FÀSTIC

T'asseus al sofà i et disposes a veure les notícies, just abans de sopar. Decideixes fer un petit aperitiu i agafes una cerveseta i uns tacos de formatge. Veus els titulars i t'aixeques d'una revolada pensant que aquest món no t'agrada com funciona, que alguna cosa falla. Moltes. Agafes paper i llapis i classifiques la societat en diferents grups. No. Res de classe baixa, mitjana i alta. No. No ho veus ben bé així.
A) Gent sense feina, la pobresa agafada a la pell. Ho han perdut tot o gairebé. Amb sort, el banc també els prendrà la casa i els xuclarà la sang, abocant-los a la misèria, a un pou d'on els serà difícil sortir. Persones com tots que només els queda recollir les molles que altres deixen. Persones que potser tenim al voltant i als quals la vergonya no els deixa mirar per la finestra.
B) Aquí hi poses aquells que tenen alguna entrada de diners. Diners que amb prou feines arriben per cobrir despeses bàsiques i que estan contents de no haver de demanar ajut. Gent a qui els està vetada la cultura de pagament perquè han de comprar bolquers. Quina sort, poder comprar bolquers!
C) Bé. Arribem a aquells que tenen un sou que els dona per permetre's algun cinema, una peça de roba de tant en tant i algun llibre. Gent amb sort, et dius. Poden tenir petits capricis i, potser, alguns dies de vacances sense fer malabarismes. També hi poses els autònoms, que treballen dia, nit i festius per fer calaix. Fins i tot algun es pot permetre tenir una assistenta que li faci la vida més fàcil, que li regala temps per oci. Comença a ser un luxe, et dius, això de tenir temps. I si l'assistenta es queda amb els nens, poden anar a fer un sopar al restaurant. Luxe, si senyor!
D) Penses que aquests s'assemblem força als del grup C, però amb més capacitat adquisitiva. Gent que viu tranquil, que pot comprar temps, llibres, teatre i alguna peça de roba de marca. 
E) Aquests guanyen pasta gansa, penses. Són però, rics amb la consciència que hi ha gent a A i a B. Persones que viuen bé i ho saben compartir amb qui ho necessita. No en fan ostentació. Gent honesta que treballen  en feines que els permeten tenir tot el que els cal sense haver de mirar de reüll el final de mes. Eduquen els fills en el valor de les coses i els ensenyen que ara són al grup E, però que també poden trobar-se al grup A, si les coses van maldades.
F) De FÀSTIC, fan els d'aquest grup. No saps com encabir aquí tots aquells que roben els diners dels altres grups i fan de la seva vida una gran estafa. Busques com plantejar-ho sense caure en comentaris barroers, però no se t'acut cap adjectiu bonic. Així que hi poses directament tots els que cobren diners sense fotre brot, diners que tu i molts heu pagat perquè reverteixin en una societat millor. Ells, vestit amb tots els luxes, muntats en cotxes que tu ni tan sols goses somiar, agafen allò que és de tot i s'ho emporten lluny, travessant fronteres. Salvaguarden el que han robat en caixes fortes de bancs silenciosos. S'emporten tot el que troben de valor en un exercici d'avarícia que només pot tenir qui ho té tot i en vol més i més i més... sense mesura. Es fan targetes de crèdit a la seva mida, targetes que no deixen rastre de les despeses desmesurades. Unes despeses que no pots ni arribar a somiar. O s'emporten els diners en nom de l'amor a la terra i deixen erma la terra que diuen estimar més que la propia vida. O tenen les penques d'insultar qui els demana explicacions. Sense pudor, sense vergonya.
Després penses que si fossis jutge els faries tornar fins l'última moneda i, un cop recuperat el capital robat, els jutjaries i els codemnaries en funció de la quantitat. T'adones que no saps quina mena de pena hauries d'aplicar perquè no tens ni idea de dret ni d'economia, però t'és ben igual. Ja n'aprendries i ho aplicaries sense pietat.
Abans de dormir, mentre et rentes les dents i veus la cara de cansat al mirall, et sents agraït de viure a cavall entre la Ci la D i estàs orgullòs d'haver guanyat honradament allò que tens i estàs agraït de no pertànyer ni desitjar per un segon ser a la F de Fàstic. 

dissabte, 3 de gener del 2015

MITJONS FORADATS

 Ningú no li va dir mai que a casa eren pobres. No li va caldre, no calia ser gaire intel·ligent per veure que tot el que l'envoltava era diferent al que hi havia a casa seva, que fins i tot li havien hagut de deixar el vestit de mariner de la primera comunió i li anava massa curt i massa ample, com una disfressa. Tots els altres nens anaven blancs immaculats, amb les ratlles blaves perfectament rectes i la seva roba tenia un to entre goguenc i gris. Es veia a la foto. Com una taca de cafè enmig les estovalles de diumenge. Així se sentia de petit, com una taca. Una taca amb els mitjons foradats dins les sabates, dos números més grans, que havia heretat d'un germà o un veí. Ves a saber...


Ara que els anys han passat sense pietat, s'adona de com en va ser, de feliç. Molt més, segur, que tots aquells nens que junts formaven unes estovalles blanques. A ell, que vivia a un piset com una capsa de sabates de nen petitó, no li quedava més remei que sortir a jugar al carrer, amb altres taques d'estovalles o llençols i amb mitjons foradats i samarretes mig esparracades. I mentre els nens de la foto de la comunió berenaven xocolata desfeta i passaven les hores fent costruccions amb peces de fusta polida i envernissada, ell havia fet amics amb tiraxines i bales de vidre i pedretes, amb braquillons i rodes abandonades, amb sorra empastifada d'aigua... Amics de mans brutes que encara conserva i que sempre l'han acompanyat.