dijous, 24 de setembre del 2015

UNA DIVERSIÓ COM QUALSEVOL ALTRA

Disculpeu que torni a parlar del transport públic. No s'ha convertit en cap obsessió. Aquest cop és per donar-li les gràcies de tot cor. No patiu. Ni he caigut i m'han ajudat ni res per l'estil. He de donar-li les gràcies perquè és una font inacabable de personatges en busca de ser protagonistes d'un relat i avui m'he promès col·leccionar-los i fer-los meus i donar-los una vida que, amb tota probabilitat, serà diferent a la real. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Només cal observar i escoltar.
Gràcies per haver-me posat al davant una dóna gran que s'ha santiguat per protegir-se de qualsevol eventual accident i, immediatament després, ha tret de la bossa de mà un sobre de la Seguretat Social amb receptes per guarir la ciutat sencera durant una epidèmia. 
He vist una parella d'adolescents, ella amb una melena sense final i "calçalons" (aquesta mena de pantalons de la mida d'unes calces, per entendre'ns) i ell amb la cara com un plat de paella, de tants grans com tenia. Parlaven de coses de la classe fins que ella ha dit ensenyant-li el seu smartphone "ara el Xavi m'ha deixat com una porca". De tant en la noia-melena s'estirava els "calçalons" perquè les calcetes se li veien per tot arreu i intentava recolocar-les sense gaire èxit. 
Ha pujat una senyora vestida pels enemics. M'explico. Foulard de topets blaus sobre fons groc, camisa de floretes vermelles i pantalons verd fosc. Socors! Pentinada de perruqueria, el tustava el clatell de manera repetitiva. Suposo que era per comprovar que li havien deixat el cabell a la mida que volia. És a dir, molt curt. 
Una parella jove i inquietant ha pujat a la segona parada. Ella ben vestida i repentinada amb un monyo. Seriosa. Potser trista. Ell ha pujat parlant pel telèfon, ha viatjat parlant per telèfon i ha baixat sense deixar de fer-ho. La veu del noi era metàl·lica i no ha somrigut en cap moment. La noia no ha badat boca.  Amb un gest de cap ha fet seure la noia al costat de la finestreta i ell, al del passadís. No s'han mirat en cap moment i la mirada del noi m'ha fet por. No per com em mirava, que no s'ha fixat en mi. Per com mirava sempre endavant i gairebé sense parpellejar. Freda la veu i freda la mirada. En baixar ha fet passar la noia davant seu, sense dir res. 
Un noi alt i gros s'ha quedat dret, recolzat a la finestra. No devia voler seure. Quan ha pujat una senyora amb un cotxet i una nena s'ha dedicat a comentar-li que la nena era massa gran per anar amb cotxet. Ho feia sense retrets, amb bones paraules. Li deia a la nena "ja ets gran i pots anar a peu". De bon rotlle. La senyora li ha preguntat si tenia fills i aquí gairebé se m'escapa el riure. No senyora, li diu, tinc una germana de quinze anys. La senyora ha lligat el cotxet i ha anat a seure amb la nena sense dir res més. Només se m'acut que aquell noi tenia ganes de conversa i no esperava aquella pregunta. Ha baixat a la següent parada. 
Tot plegat m'he descobert a mi mateixa amb un somriure cada cop més ample. Gairebé una rialla. I, ara que hi penso, amb aquell somriure sense amagar, que m'arribava d'orella a orella, potser algú ha pensat de mi que era ben estranya. Potser algú ha arribat a casa i ha dit que al autobús hi havia una boja que reia sola, de no res. Potser algú s'ha inventat una vida per la noia que no parava de somriure tota sola una tarda del primer dia de tardor. Potser algú, pensant en mi, s'ha dit "mira que n'hi ha de gent rara, a l'autobús".

dissabte, 19 de setembre del 2015

ANÈCDOTA AL BUS

No sé si és per l'educació que he rebut, per la meva professió o perquè les coses canvien a pitjor i jo vaig lenta en aquest canvi, però hi ha escenes de la vida real que em rebel·len sense remei.
Un matí de dissabte qualsevol, després fer alguns encàrrecs pendents, agafo l'autobús a la primera parada. Som poca gent i tots tenim seient allà on ens ve més de gust. Puja una dona amb una nena d'uns set anys i un nen d'uns cinc. He dit dona, no pas senyora perquè de senyora no en té res. Com és ben sabut, de porc i de senyor se'n ve de mena. Doncs això, que pugen tots tres. La nena s'asseu al seient de darrere el conductor; la mare i el nen, als llocs reservats per a embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Hi ha prou lloc, a la resta del vehicle, però passo per alt aquest fet perquè no hi ha entre els passatgers ningú que ho necessiti. Vinga, no t'alteris, em dic controlant la respiració. 
La mare no ha deixat el mòbil ni un sol moment i, ara, ja assegudeta, es posa a mirar-lo. Ei, que no passa res, si no tens dues feres per controlar en un lloc públic. El bus es posa en marxa. La nena s'aixeca del seu lloc. Salta pel mig i es balanceja al respaller d'un seient. Respira, no t'alteris. La mare ni se la mira. Es veu que al telèfon hi havia alguna cosa prou urgent com per no fixar-se que, en una frenada, la filla se li pot obrir el cap. El nen també s'aixeca, i mentre la seva germana fa el ximple al mig del autobús, ell remena els cinturons que serveixen per subjectar cotxets i cadires de rodes. El sacseja i intenta obrir-los. La mare el mira amb un ull -l'altre és a la pantalla- i li diu "apreta el botó vermell i l'obriràs". Toma ya! I es queda tan fresca. Evidentment, tot això amanit pels crits dels nens i la mare. Aleshores clic-clac-clic-clac-clic-clac...el botonet vemell a tota màquina. Respira... Respira... que no surti la bèstia que portes dins...No li diguis res...
En una aturada a un semàfor el conductor treu el cap i li diu:
-Señora, digale a los niños que se sienten, por favor. Si hay algun frenazo pueden hacerse daño. Molt sensat, el conductor. I educat. Que devia estar rabiant per dins, l'home. Aleshores és quan jo he al·lucinat del tot. La dona va i, sense deixar el mòbil, diu als seus fills.
-Voleu fer el favor de seure, que ja us ho he dit, que pareu quiets. Mira que us diu el conductor.
No. No ho diu als nens. Li ho diu a vostè, que no se'n fa càrrec. Els nens han anat al seu lloc. No perquè la mare ho digui. No. Ho ha fet perquè algú amb autoritat - paraula desconeguda per a ells, segurament- i seny ho ha dit. Perquè el xofer ha assumit la responsabilitat que li pertoca a la mare que els va parir.
A partir d'aquell moment s'ha fet la pau a l'autobús i la mare ha continuat mirant la pantalla mentre els nens bellugaven, inquiets, les cametes que ara no tocaven el terra. 
I jo he continuat respirant, ara més tranquil·la, mentre pensava allò que l'educació ha de començar a casa perquè els docents no hàgim de recompondre constantment els puzzles de peces esmicolades.
Amen.

dimecres, 2 de setembre del 2015

DRAMA?

Primer dia de feina. Agafo els cotxe, que des de feia una mes no havia tocat. S'engega sense problemes. Tot i la mandra de tornar, em sento afortunada perquè tinc el meu cotxe en forma i em portarà fins el meu lloc de treball. Tinc un treball, per tant. Molt afortunada, si senyor! Engego la ràdio i la primera cigarreta del dia. Baixo la finestreta, que m'agrada fumar però no vull fum dins el cotxe. Em sento força contenta. De moment, tot està sortint segons el previst. Guai! A mig camí pujo el volum per sentir bé les notícies. Ja us les podeu imaginar. No hi ha gaire novetats respecte el dia d'ahir. Arriben els esports. Decideixo baixar el volum. Ho sento. No són del meu interès. No, no el baixo perquè no puc creure els que estic sentint. Surt la paraula DRAMA. No puc dir noms perquè desconec com es diuen la majoria de futbolistes. Puc explicar el context. Resulta que DRAMA és que no sé qui no ha pogut fitxar no sé quin jugador. I DRAMA és que a no sé quin altre no li han augmentat la fitxa. Perdóóóóó??? Senyor presentador, coneix realment el significat de la paraula DRAMA. 
Si ho vol, li puc explicar lleugerament. DRAMA és que el nostre mar estigui convertint-se en un cementiri i que ningú no faci res per aturar aquesta situació. DRAMA és que hi hagi gent que trafica amb la vida de la gent que fuig del seu país en guerra amb la finalitat de lucrar-se tan ràpid com pugui, sense pensar en res més que en els diners que els trauran. DRAMA és que posin gent als camions, més enxovats que els porcs que van a l'escorxador i els deixin morir ofegats a una carretera qualsevol. 
DRAMA és que hi hagi nens i homes i dones que encara moren de fam i malaties que al primer món ni ens plantegem. DRAMA són les guerres que hi ha en ple segle XXI i que la comunitat internacional vol ignorar. DRAMA és l'expoli que fem del tercer món mirant-los als ulls, com una burla.
I, senyor presentador, no cal anar tan lluny per saber què és un DRAMA. La violència de gènere que s'enduu les dones com si fos allò tan normal; la gent que a diari es queda sense casa; el que tenen casa i no tenen per menjar; els que no arriben a final de mes; els que no poden comprar els llibres de l'escola dels seus fills ni el material escolar dels basars perquè si ho fan, no mengen; la gent malalta que no pot comprar tot el que necessita per guarir-se... I això passa al nostre país, potser a la casa del costat o al carrer de sota. Vol que continui, senyor presentador? Vol que li expliqui més clarament què és un DRAMA? 
Un cop més reitero la necessitat de fer servir la paraula adequada en cada cas. Per no fer mal, ho dic. Perquè ningú no se senti molest. 
Ah! I disculpeu la meva incultura futbolística. Potser sí que és un DRAMA no cobrar més del que els jugadors ja cobren i jo no me n'he assabentat. Disculpeu de nou.

P.D: Un altre dia prometo dedicar-me al futbol. I no agradarà tothom. Aviso.