Disculpeu que torni a parlar del transport públic. No s'ha convertit en cap obsessió. Aquest cop és per donar-li les gràcies de tot cor. No patiu. Ni he caigut i m'han ajudat ni res per l'estil. He de donar-li les gràcies perquè és una font inacabable de personatges en busca de ser protagonistes d'un relat i avui m'he promès col·leccionar-los i fer-los meus i donar-los una vida que, amb tota probabilitat, serà diferent a la real. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Només cal observar i escoltar.
Gràcies per haver-me posat al davant una dóna gran que s'ha santiguat per protegir-se de qualsevol eventual accident i, immediatament després, ha tret de la bossa de mà un sobre de la Seguretat Social amb receptes per guarir la ciutat sencera durant una epidèmia.
He vist una parella d'adolescents, ella amb una melena sense final i "calçalons" (aquesta mena de pantalons de la mida d'unes calces, per entendre'ns) i ell amb la cara com un plat de paella, de tants grans com tenia. Parlaven de coses de la classe fins que ella ha dit ensenyant-li el seu smartphone "ara el Xavi m'ha deixat com una porca". De tant en la noia-melena s'estirava els "calçalons" perquè les calcetes se li veien per tot arreu i intentava recolocar-les sense gaire èxit.
Ha pujat una senyora vestida pels enemics. M'explico. Foulard de topets blaus sobre fons groc, camisa de floretes vermelles i pantalons verd fosc. Socors! Pentinada de perruqueria, el tustava el clatell de manera repetitiva. Suposo que era per comprovar que li havien deixat el cabell a la mida que volia. És a dir, molt curt.
Una parella jove i inquietant ha pujat a la segona parada. Ella ben vestida i repentinada amb un monyo. Seriosa. Potser trista. Ell ha pujat parlant pel telèfon, ha viatjat parlant per telèfon i ha baixat sense deixar de fer-ho. La veu del noi era metàl·lica i no ha somrigut en cap moment. La noia no ha badat boca. Amb un gest de cap ha fet seure la noia al costat de la finestreta i ell, al del passadís. No s'han mirat en cap moment i la mirada del noi m'ha fet por. No per com em mirava, que no s'ha fixat en mi. Per com mirava sempre endavant i gairebé sense parpellejar. Freda la veu i freda la mirada. En baixar ha fet passar la noia davant seu, sense dir res.
Un noi alt i gros s'ha quedat dret, recolzat a la finestra. No devia voler seure. Quan ha pujat una senyora amb un cotxet i una nena s'ha dedicat a comentar-li que la nena era massa gran per anar amb cotxet. Ho feia sense retrets, amb bones paraules. Li deia a la nena "ja ets gran i pots anar a peu". De bon rotlle. La senyora li ha preguntat si tenia fills i aquí gairebé se m'escapa el riure. No senyora, li diu, tinc una germana de quinze anys. La senyora ha lligat el cotxet i ha anat a seure amb la nena sense dir res més. Només se m'acut que aquell noi tenia ganes de conversa i no esperava aquella pregunta. Ha baixat a la següent parada.
Tot plegat m'he descobert a mi mateixa amb un somriure cada cop més ample. Gairebé una rialla. I, ara que hi penso, amb aquell somriure sense amagar, que m'arribava d'orella a orella, potser algú ha pensat de mi que era ben estranya. Potser algú ha arribat a casa i ha dit que al autobús hi havia una boja que reia sola, de no res. Potser algú s'ha inventat una vida per la noia que no parava de somriure tota sola una tarda del primer dia de tardor. Potser algú, pensant en mi, s'ha dit "mira que n'hi ha de gent rara, a l'autobús".
He vist una parella d'adolescents, ella amb una melena sense final i "calçalons" (aquesta mena de pantalons de la mida d'unes calces, per entendre'ns) i ell amb la cara com un plat de paella, de tants grans com tenia. Parlaven de coses de la classe fins que ella ha dit ensenyant-li el seu smartphone "ara el Xavi m'ha deixat com una porca". De tant en la noia-melena s'estirava els "calçalons" perquè les calcetes se li veien per tot arreu i intentava recolocar-les sense gaire èxit.
Ha pujat una senyora vestida pels enemics. M'explico. Foulard de topets blaus sobre fons groc, camisa de floretes vermelles i pantalons verd fosc. Socors! Pentinada de perruqueria, el tustava el clatell de manera repetitiva. Suposo que era per comprovar que li havien deixat el cabell a la mida que volia. És a dir, molt curt.
Una parella jove i inquietant ha pujat a la segona parada. Ella ben vestida i repentinada amb un monyo. Seriosa. Potser trista. Ell ha pujat parlant pel telèfon, ha viatjat parlant per telèfon i ha baixat sense deixar de fer-ho. La veu del noi era metàl·lica i no ha somrigut en cap moment. La noia no ha badat boca. Amb un gest de cap ha fet seure la noia al costat de la finestreta i ell, al del passadís. No s'han mirat en cap moment i la mirada del noi m'ha fet por. No per com em mirava, que no s'ha fixat en mi. Per com mirava sempre endavant i gairebé sense parpellejar. Freda la veu i freda la mirada. En baixar ha fet passar la noia davant seu, sense dir res.
Un noi alt i gros s'ha quedat dret, recolzat a la finestra. No devia voler seure. Quan ha pujat una senyora amb un cotxet i una nena s'ha dedicat a comentar-li que la nena era massa gran per anar amb cotxet. Ho feia sense retrets, amb bones paraules. Li deia a la nena "ja ets gran i pots anar a peu". De bon rotlle. La senyora li ha preguntat si tenia fills i aquí gairebé se m'escapa el riure. No senyora, li diu, tinc una germana de quinze anys. La senyora ha lligat el cotxet i ha anat a seure amb la nena sense dir res més. Només se m'acut que aquell noi tenia ganes de conversa i no esperava aquella pregunta. Ha baixat a la següent parada.
Tot plegat m'he descobert a mi mateixa amb un somriure cada cop més ample. Gairebé una rialla. I, ara que hi penso, amb aquell somriure sense amagar, que m'arribava d'orella a orella, potser algú ha pensat de mi que era ben estranya. Potser algú ha arribat a casa i ha dit que al autobús hi havia una boja que reia sola, de no res. Potser algú s'ha inventat una vida per la noia que no parava de somriure tota sola una tarda del primer dia de tardor. Potser algú, pensant en mi, s'ha dit "mira que n'hi ha de gent rara, a l'autobús".