Si has caigut al pou, al fons de tot del pou on tot és fosc, només et queda esgarrapar les parets per intentar sortir-ne. Gratar la pedra i el fang fins que et sagnin els dits i els palmelles de les mans. Deixar l'empremta de les ungles allà dins i cridar. Cridar ben fort fins que algú et senti i et llenci una corda que potser es trenqui i aquell algú et digui ara torno amb una corda més forta. I no torni mai més. Hauràs de seguir cridant, plorant i xisclant fins que passi algú altre amb la corda gruixuda. Agafa-t'hi ben fort, tan fort com et deixin les forces i l'ànima i escala fins allà on hi ha la llum que veies tan i tan llunyana. Un cop a dalt tanca els ulls perquè la claror se't farà insuportable. Tanca els ulls i respira l'aire fresc. Els pulmons et faran mal, acostumats com estaven a l'aire tèrbol i podrit del pou. Respira a poc a poc, glopets d'aire serè.
Després, més tard, molt més tard, quan tot comenci a ser al seu lloc vomita als peus de qui t'ha humiliat, de qui t'ha anat endinsant al clot fosc d'un tros de vida no viscuda, de qui t'ha clavat petites ganivetades que semblaven indolores, de qui ha posat pedres a les teves sabates, de qui no t'ha permés ser qui ets, de qui t'ha considerat diferent i t'ha fet el buit, de qui no ha estat capaç d'entendre que la teva sensibilitat va per un carrer més fosc i que el seu... Vomita als seus peus. Després mira'ls als ulls i somriu i els diu que has après a dir dues paraules noves: PROU i NO. Si en tens ganes també els pots explicar on és el pou, com és i que, si ho volen, s'hi fiquin ells, que els portaràs un corda gruixuda per ajudar-los a sortir, que el pou és tan humit que se t'arruga la pell, que no hi toca el sol i que molt sovint sents que no hi ha res més enllà.
Hauràs de ser molt valent perquè et miraran com qui veu un fantasma. Tu, com si res, fes la teva. Amb el temps seràs més feliç i ells, menys perquè hauran perdut part de la vida enviant gent al pou i veient com són capaços de sortir-ne per vomitar-los als peus les seves misèries.
Després, més tard, molt més tard, quan tot comenci a ser al seu lloc vomita als peus de qui t'ha humiliat, de qui t'ha anat endinsant al clot fosc d'un tros de vida no viscuda, de qui t'ha clavat petites ganivetades que semblaven indolores, de qui ha posat pedres a les teves sabates, de qui no t'ha permés ser qui ets, de qui t'ha considerat diferent i t'ha fet el buit, de qui no ha estat capaç d'entendre que la teva sensibilitat va per un carrer més fosc i que el seu... Vomita als seus peus. Després mira'ls als ulls i somriu i els diu que has après a dir dues paraules noves: PROU i NO. Si en tens ganes també els pots explicar on és el pou, com és i que, si ho volen, s'hi fiquin ells, que els portaràs un corda gruixuda per ajudar-los a sortir, que el pou és tan humit que se t'arruga la pell, que no hi toca el sol i que molt sovint sents que no hi ha res més enllà.
Hauràs de ser molt valent perquè et miraran com qui veu un fantasma. Tu, com si res, fes la teva. Amb el temps seràs més feliç i ells, menys perquè hauran perdut part de la vida enviant gent al pou i veient com són capaços de sortir-ne per vomitar-los als peus les seves misèries.