diumenge, 29 de novembre del 2015

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

D'entrada he de dir que no m'agraden els dies de tal o qual cosa, ni les setmanes d'això o d'allò. Però potser perquè aquest mal s'està escampant massa, com una pandèmia sense vacuna ni remei, he decidit fer aquest post. Per a totes les dones que pateixen un amor que no ho és, per les que creien que el gripau es convertiria en príncep blau i per les que ha mort sense saber que no havien viscut. Va per endavant el meu rebuig a la creença, sovint massa escampada, que "això passa, sobretot, a les classes socials més humils". No. El que passa és que amb diners és molt més senzill tapar les vergonyes.
El principi.
On va trobar Ella el gripau, tant és. Era tan bo, carinyós i dolç... Ho era tant que la va convèncer perquè deixés la feina i cuidés les futures criatures i la casa. Mireu si n'era de bo que li donava un sobre amb els diners per la compra setmanal i la llista del que havia de comprar. Sobretot allò que li agradava a Ell. Era tan amable que un dia va posar la rentadora i, llàstima!, el lleixiu va fer malbé les faldilles més curtes i aquella brusa de seda que tant li agradava a ella. I li va saber tan i tan greu el que havia fet i ella plorava tan amargament que li va prometre que anirien a comprar un pantalons nous i un jersei ample de color rosa. Mentre li prometia li feia molts petons i li descordava la brusa i ella deia No, ara no en tinc ganes. I ell li descordava els pantalons mentre l'afalagava amb paraules mig dolces mig obscenes. Ella deia No mentre ell es baixava els pantalons, l'agafava pels canells i feia tot el que a Ella no li venia de gust. Ella va plorar tota l'estona que va durar aquell acte sense cap alegria. Ell va dir corda't la roba, que sembles una meuca i ha estat bé, oi? i va, que sortirem a comprar pantalons decents perquè no semblis una puteta barata. Ho deia somrient,mentre li acaronava el clatell amb certa força.
Al carrer es van creuar amb una coneguda d'Ella que li va preguntar si es trobava bé, que feia mala cara. El va respondre que es trobava perfectament i que tenien pressa. Després va dir que la gent és massa tafanera i que es dediquessin a arreglar les seves vides, que ells dos estaven la mar de bé, oi bonica? 
Més tard.
Ell va dir que vindrien uns amics a fer una partida de cartes, que seria llarga i que millor que Ella anés a dormir després de fer-los el sopar. Ella va dir que feia molt bona temperatura, que convidaria les seves amigues, només a tres, que es posarien a la terrassa i no molestarien gens ni mica, que li veia de gust fer una cerveseta amb elles. Ni parlar-ne riuen massa fort les teves amigues i a tu la cervesa se't posa malament i sembles una borratxa a la que en prens dues, que els seus amics no tenien per què aguantar l'espectacle de quatre boges begudes rient de no res i tafanejant de tot i que no volia ni veure aquelles bruixes mai més de la vida ni que ella les veiés, que després estava uns dies protestant de tot. Carinyo, jo ho faig per a tu, perquè després ens discutim i portes la contrària, que t'omplen el cap de pardals i dius unes bestieses. A més despertareu els nens amb les vostres rialles histèriques. Ella va dir que ells parlaven molt fort mentre jugaven a cartes i que també podien despertar els nens. I quan encara no havia acabat la seva frase va rebre una empenta que la va encastar a la porta de la cuina i li va fer un petit trau a la cella. Perdona, bonica, és que em fas perdre els estreps. Va, anem al metge que et cusin això i els direm que havies fregat i has relliscat amb mala sort. Són coses que passen, amor meu. Si no em contradius tot anirà bé, que som molt feliços tu i jo, oi que si, va fer mentre li donava la bossa. Anem ràpid, que has d'anar a buscar els nens a l'escola i si no ens atenen aviat se't farà tard. Quan el metge va preguntar què havia passat ella va descriure el terra fregat, la relliscada i el cop. Ho va fer amb el cap cot i el braç d'Ell agafant-li les espatlles, com ho faria un bon gripau però amb la tensió amenaçadora del colze sobre l'esquena. Quan el doctor va preguntar si realment havia anat així ella va notar més pressió sobre la columna vertebral, va alçar el cap i amb la mirada trista va dir "segur". I li van cosir el trau i li van posar un apòsit per tapar la vergonya i el dolor. Però seguien allà, sota la gasa estèril, cosits. Aviat s'hi faria un crosta i quedarien per sempre sota la pell. En sortir del metge Ell va dir vés a buscar els nens i demà per sopar amb els amics esforça't una mica, que sempre repeteixes el mateix menjar i s'avorriran. I de les amigues, oblida-te'n, que ja tens prou feina amb els nens i la casa. Em sents?
La vida d'Ella era cada dia menys vida, una mena de teatre o el uns gaudeixen i uns altres pateixen. A ella li havia tocat patir i s'ho mirava tot a travès del vel que cobria la seva existència. Un vel de roba de cortina, cada cop més espessa. Ara una patada a l'esquena, ara un pessic a l'ànima, després un "ets una inútil", més tard una mirada de menyspreu, un saber-se un no-res. 
Ella ja no era ningú. Era una esclava, la minyona sense sou, el dret de pernada, una vida en un camí estret sense sortida. Ella ja no tenia amigues. La seva mare era la mare d'Ell. Ella era un blau a l'ulls, uns cabell estirats per una mà de ferro, una mà trencada, un parrac.
El final.
Un matí, Ella va caure pel balcó del setè pis on vivien.  Algú els va sentir discutir i els veïns surten per la tele explicant que les baralles eren freqüents. Mai no van fer res per ajudar-la. Els policies treuen a Ell per la porta, emmanillat i amb la cara tapada, com fan els covards. És el principal sospitós. El cos d'Ella és a terra, tapat. Ell ni tan sols se la mira. No valia la pena. 
Ella, mentre queia, pensava que la mort seria la seva vida.

dijous, 19 de novembre del 2015

LA POR

Em costa parlar sense caure en tòpics, sense anar a llocs comuns. Tot està dit i viscut. Tot està vist i escoltat des de mil punts de vista. I no sé com encetar això perquè no sé ni tan sols com dir-ho sense caure en el parany de la notícia mateixa.
Se'ns enganxa la por al cos. Com una segona pell de metralla i bales i foc i dolor. Ens haurem d'acostumar a viure amb por i jo no vull. 
Tampoc no vull que que els meus fills i les generacions properes hi visquin. Em nego a deixar-me guiar per la seva mà de mort i angoixa i diré el que diuen les iaies: "amb por no sortiríem mai de casa". Ben cert i ben dit. 
Molt em temo que el que ens toca o tocarà viure no ho hauríem imaginat ni en el pitjor dels malsons. Tots tenim el nostre nom en el seu punt de mira, la nostra ciutat i el nostre rostre que encara desconeixen. 
Sabem que el món és, ara mateix i des de fa temps, un pou de patiment. Sabem que hi ha fam i guerres, que les lluites racials, ètniques i religioses són un mal a extirpar arreu de món. En som conscient, però queda tant lluny que ens deixa dormir tranquils al nostre llit de matalàs car, còmode i bo. Però, ai! ara el mal és aquí i el llit es trona, de cop, dur i ens llevem amb mal al cos. L'explosió al cor d'Europa, a la ciutat de la llum, sempre plena de vida ha escampat la mort. I sentim que ha esclatat a casa nostra, perquè a París ens sentim com a casa. Els dolor és més intens com més ens toca i ara ens ha tocat. Per això hem de fer forta la memòria i no deixar que l'oblit s'enganxi sobre la pell de metralla i foc. No oblidar-ho ens protegirà de la por, que hem de guardar a un armari de cristall per recordar que hi és, però també que allà s'ha de quedar per poder continuar vivint i per saber que mai més no hauria de tornar a passar.
No.  No vull tenir por ni vull que aquells qui estimo en tinguin.

dijous, 24 de setembre del 2015

UNA DIVERSIÓ COM QUALSEVOL ALTRA

Disculpeu que torni a parlar del transport públic. No s'ha convertit en cap obsessió. Aquest cop és per donar-li les gràcies de tot cor. No patiu. Ni he caigut i m'han ajudat ni res per l'estil. He de donar-li les gràcies perquè és una font inacabable de personatges en busca de ser protagonistes d'un relat i avui m'he promès col·leccionar-los i fer-los meus i donar-los una vida que, amb tota probabilitat, serà diferent a la real. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Només cal observar i escoltar.
Gràcies per haver-me posat al davant una dóna gran que s'ha santiguat per protegir-se de qualsevol eventual accident i, immediatament després, ha tret de la bossa de mà un sobre de la Seguretat Social amb receptes per guarir la ciutat sencera durant una epidèmia. 
He vist una parella d'adolescents, ella amb una melena sense final i "calçalons" (aquesta mena de pantalons de la mida d'unes calces, per entendre'ns) i ell amb la cara com un plat de paella, de tants grans com tenia. Parlaven de coses de la classe fins que ella ha dit ensenyant-li el seu smartphone "ara el Xavi m'ha deixat com una porca". De tant en la noia-melena s'estirava els "calçalons" perquè les calcetes se li veien per tot arreu i intentava recolocar-les sense gaire èxit. 
Ha pujat una senyora vestida pels enemics. M'explico. Foulard de topets blaus sobre fons groc, camisa de floretes vermelles i pantalons verd fosc. Socors! Pentinada de perruqueria, el tustava el clatell de manera repetitiva. Suposo que era per comprovar que li havien deixat el cabell a la mida que volia. És a dir, molt curt. 
Una parella jove i inquietant ha pujat a la segona parada. Ella ben vestida i repentinada amb un monyo. Seriosa. Potser trista. Ell ha pujat parlant pel telèfon, ha viatjat parlant per telèfon i ha baixat sense deixar de fer-ho. La veu del noi era metàl·lica i no ha somrigut en cap moment. La noia no ha badat boca.  Amb un gest de cap ha fet seure la noia al costat de la finestreta i ell, al del passadís. No s'han mirat en cap moment i la mirada del noi m'ha fet por. No per com em mirava, que no s'ha fixat en mi. Per com mirava sempre endavant i gairebé sense parpellejar. Freda la veu i freda la mirada. En baixar ha fet passar la noia davant seu, sense dir res. 
Un noi alt i gros s'ha quedat dret, recolzat a la finestra. No devia voler seure. Quan ha pujat una senyora amb un cotxet i una nena s'ha dedicat a comentar-li que la nena era massa gran per anar amb cotxet. Ho feia sense retrets, amb bones paraules. Li deia a la nena "ja ets gran i pots anar a peu". De bon rotlle. La senyora li ha preguntat si tenia fills i aquí gairebé se m'escapa el riure. No senyora, li diu, tinc una germana de quinze anys. La senyora ha lligat el cotxet i ha anat a seure amb la nena sense dir res més. Només se m'acut que aquell noi tenia ganes de conversa i no esperava aquella pregunta. Ha baixat a la següent parada. 
Tot plegat m'he descobert a mi mateixa amb un somriure cada cop més ample. Gairebé una rialla. I, ara que hi penso, amb aquell somriure sense amagar, que m'arribava d'orella a orella, potser algú ha pensat de mi que era ben estranya. Potser algú ha arribat a casa i ha dit que al autobús hi havia una boja que reia sola, de no res. Potser algú s'ha inventat una vida per la noia que no parava de somriure tota sola una tarda del primer dia de tardor. Potser algú, pensant en mi, s'ha dit "mira que n'hi ha de gent rara, a l'autobús".

dissabte, 19 de setembre del 2015

ANÈCDOTA AL BUS

No sé si és per l'educació que he rebut, per la meva professió o perquè les coses canvien a pitjor i jo vaig lenta en aquest canvi, però hi ha escenes de la vida real que em rebel·len sense remei.
Un matí de dissabte qualsevol, després fer alguns encàrrecs pendents, agafo l'autobús a la primera parada. Som poca gent i tots tenim seient allà on ens ve més de gust. Puja una dona amb una nena d'uns set anys i un nen d'uns cinc. He dit dona, no pas senyora perquè de senyora no en té res. Com és ben sabut, de porc i de senyor se'n ve de mena. Doncs això, que pugen tots tres. La nena s'asseu al seient de darrere el conductor; la mare i el nen, als llocs reservats per a embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Hi ha prou lloc, a la resta del vehicle, però passo per alt aquest fet perquè no hi ha entre els passatgers ningú que ho necessiti. Vinga, no t'alteris, em dic controlant la respiració. 
La mare no ha deixat el mòbil ni un sol moment i, ara, ja assegudeta, es posa a mirar-lo. Ei, que no passa res, si no tens dues feres per controlar en un lloc públic. El bus es posa en marxa. La nena s'aixeca del seu lloc. Salta pel mig i es balanceja al respaller d'un seient. Respira, no t'alteris. La mare ni se la mira. Es veu que al telèfon hi havia alguna cosa prou urgent com per no fixar-se que, en una frenada, la filla se li pot obrir el cap. El nen també s'aixeca, i mentre la seva germana fa el ximple al mig del autobús, ell remena els cinturons que serveixen per subjectar cotxets i cadires de rodes. El sacseja i intenta obrir-los. La mare el mira amb un ull -l'altre és a la pantalla- i li diu "apreta el botó vermell i l'obriràs". Toma ya! I es queda tan fresca. Evidentment, tot això amanit pels crits dels nens i la mare. Aleshores clic-clac-clic-clac-clic-clac...el botonet vemell a tota màquina. Respira... Respira... que no surti la bèstia que portes dins...No li diguis res...
En una aturada a un semàfor el conductor treu el cap i li diu:
-Señora, digale a los niños que se sienten, por favor. Si hay algun frenazo pueden hacerse daño. Molt sensat, el conductor. I educat. Que devia estar rabiant per dins, l'home. Aleshores és quan jo he al·lucinat del tot. La dona va i, sense deixar el mòbil, diu als seus fills.
-Voleu fer el favor de seure, que ja us ho he dit, que pareu quiets. Mira que us diu el conductor.
No. No ho diu als nens. Li ho diu a vostè, que no se'n fa càrrec. Els nens han anat al seu lloc. No perquè la mare ho digui. No. Ho ha fet perquè algú amb autoritat - paraula desconeguda per a ells, segurament- i seny ho ha dit. Perquè el xofer ha assumit la responsabilitat que li pertoca a la mare que els va parir.
A partir d'aquell moment s'ha fet la pau a l'autobús i la mare ha continuat mirant la pantalla mentre els nens bellugaven, inquiets, les cametes que ara no tocaven el terra. 
I jo he continuat respirant, ara més tranquil·la, mentre pensava allò que l'educació ha de començar a casa perquè els docents no hàgim de recompondre constantment els puzzles de peces esmicolades.
Amen.

dimecres, 2 de setembre del 2015

DRAMA?

Primer dia de feina. Agafo els cotxe, que des de feia una mes no havia tocat. S'engega sense problemes. Tot i la mandra de tornar, em sento afortunada perquè tinc el meu cotxe en forma i em portarà fins el meu lloc de treball. Tinc un treball, per tant. Molt afortunada, si senyor! Engego la ràdio i la primera cigarreta del dia. Baixo la finestreta, que m'agrada fumar però no vull fum dins el cotxe. Em sento força contenta. De moment, tot està sortint segons el previst. Guai! A mig camí pujo el volum per sentir bé les notícies. Ja us les podeu imaginar. No hi ha gaire novetats respecte el dia d'ahir. Arriben els esports. Decideixo baixar el volum. Ho sento. No són del meu interès. No, no el baixo perquè no puc creure els que estic sentint. Surt la paraula DRAMA. No puc dir noms perquè desconec com es diuen la majoria de futbolistes. Puc explicar el context. Resulta que DRAMA és que no sé qui no ha pogut fitxar no sé quin jugador. I DRAMA és que a no sé quin altre no li han augmentat la fitxa. Perdóóóóó??? Senyor presentador, coneix realment el significat de la paraula DRAMA. 
Si ho vol, li puc explicar lleugerament. DRAMA és que el nostre mar estigui convertint-se en un cementiri i que ningú no faci res per aturar aquesta situació. DRAMA és que hi hagi gent que trafica amb la vida de la gent que fuig del seu país en guerra amb la finalitat de lucrar-se tan ràpid com pugui, sense pensar en res més que en els diners que els trauran. DRAMA és que posin gent als camions, més enxovats que els porcs que van a l'escorxador i els deixin morir ofegats a una carretera qualsevol. 
DRAMA és que hi hagi nens i homes i dones que encara moren de fam i malaties que al primer món ni ens plantegem. DRAMA són les guerres que hi ha en ple segle XXI i que la comunitat internacional vol ignorar. DRAMA és l'expoli que fem del tercer món mirant-los als ulls, com una burla.
I, senyor presentador, no cal anar tan lluny per saber què és un DRAMA. La violència de gènere que s'enduu les dones com si fos allò tan normal; la gent que a diari es queda sense casa; el que tenen casa i no tenen per menjar; els que no arriben a final de mes; els que no poden comprar els llibres de l'escola dels seus fills ni el material escolar dels basars perquè si ho fan, no mengen; la gent malalta que no pot comprar tot el que necessita per guarir-se... I això passa al nostre país, potser a la casa del costat o al carrer de sota. Vol que continui, senyor presentador? Vol que li expliqui més clarament què és un DRAMA? 
Un cop més reitero la necessitat de fer servir la paraula adequada en cada cas. Per no fer mal, ho dic. Perquè ningú no se senti molest. 
Ah! I disculpeu la meva incultura futbolística. Potser sí que és un DRAMA no cobrar més del que els jugadors ja cobren i jo no me n'he assabentat. Disculpeu de nou.

P.D: Un altre dia prometo dedicar-me al futbol. I no agradarà tothom. Aviso.

diumenge, 30 d’agost del 2015

RE-TORNADA

No tinc clar que viure corrent d'una banda a l'altra sigui normal. I això que tinc una feina que m'agrada! Com deu ser tornar a la quotidianitat per a aquells a qui la seva feina és només un tràmit que cal fer per guanyar-se la vida... Tot i havent posat la premisa que tinc un treball apassionant (veure com els infants es fan grans, ajudar-los en aquesta tasca difícil i acompanyar-los sempre) reconec que les vacances són meravelloses. Allò de tenir temps per a tot, viure sense pressa, sense despertador, gaudir les hores com si fossin infinites, el dia i la nit, la nit i el dia, les tertúlies sense la pressió d'haver-se de llevar a dos quarts de set, amics i família, les partides de cartes fins que el cor et diu prou o els ulls se't tanquen, els cafès llargs amb molt gel, les mils hores de lectura a la fresca, sota un arbre, al jardí de casa o
al sol de la platja o la piscina, seurae a una terrassa i veure passar la gent i el temps... No té preu saber gaudir tots aquests plaers que sovint ens són negats quan arriba setembre i entrem a allò que alguns en diuen "la normalitat". Qui ho diu que això que farem ara és normal? És normal només tenir una estona per llegir abans d'anar a dormir? O dinar a corre-cuita? O córrer des del matí fins els vespre sense parar i adonar-te de sobte que tenies hora al metge i t'ha passat per alt ? 
En fi, que això sembla que s'acaba i és hora de re-tornar al passat i deixar que el bon regust de l'estiu duri uns quants dies o uns quants mesos. Intentarem viure amb una mica de calma dins el garbuix de cada dia. Amb permís de la realitat quotidiana, of course.

dijous, 11 de juny del 2015

DE BON MATÍ

S’asseu al banc de fusta del carrer i espera que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no s’havia assegut a un banc d’aquests nous que els ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan es veu passar la vida i se sent només un espectadora. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dona baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sap el nom. I continuen la seva feina i la dona arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sent la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que té a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que li recorda que va anar a dormir tard i que el cap li fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sent que la seva veu li fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el seu cervell després de la nit d’ahir. Maleeix haver-se llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veu, però el sent com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys ella. Després hi comprarà un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. Li arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment se sent reconfortada. Tanca els ulls i ensuma fins que l’aroma entra al seu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca en penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veu sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i ella continua asseguda al banc, tan sola com es va sentir anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, serà incapaç de marxar a casa tot i saber que això és el que hauria de fer.

dilluns, 1 de juny del 2015

55

I bé, avui en fas 55. Bonica xifra, oi? M'hauria agradat poder-los celebrar amb una festassa. La Paula cantant com en sap, donat-ho tot com sempre. Més que mai. Sé que t'agrada sentir-la cantar i dir ben baixet allò de "només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls". La Clara ballant swing i tu, apuntant-te al ball i a la canço. Què et semblaria una festa a la platja? Descalça sota la lluna plena. Ja t'hi veig.
Acabem d'arribar de París i després de desfer les maletes, m'he posat a escriure, com cada any, el record del teu aniversari. París estava tan meravellós com sempre i els amics amb qui hem compartit l'estada t'haurien encantat. Acollidors, gentils i amb els valors que tu tens i has volgut transmetre a les noies: solidaritat, humilitat, alegria, buscar la felicitat en les petites coses quotidianes i el valor de la família. Ha estat un veritable plaer haver estat amb ells tres dies. Saps què? Presidint el menjador hi tenen la teva frase preferida del Petit Príncep, la mateixa que canta la Paula: Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls. 
És per aixó que no podem oblidar el teu riure, les teves mans sempre expressives, la teva veu i els teus ulls observadors i espectants. Perquè ets essencial i per tant, invisible als ulls. Perquè al meu cor hi ha un forat que omple la teva essència.
Com sempre, un petó i una abraçada d'aquelles que reconforten. 
Teva i amb tu.

diumenge, 10 de maig del 2015

Invisibilitat

No. Quan ella parlava de la seva invisibilitat no es referia a la capa de Harry Potter. No. Parlava de la seva pròpia.
Mai no s'havia considerat així. Anys enrere ni tan sols es considerava res. Sentia i sabia, però no era capaç de saber l'abast de si mateixa. Amb el temps havia arribat a creure una mica ella. Només una mica. Però tenia el mal costum d'envoltar-se de gent que li semblava sempre més interessant que ella, amb més conversa, amb més coneixements, amb més criteri i amb més ambició. I s'anava fent petita mentre es deia que no valia res, que res del que podia dir tenia el mínim interès pels altres, que mai no els arribaria a la sola de la sabata. Fins que li va semblar que s'havia fet invisible als ulls de la gent.
Només aleshores, quan creia que ningú no la veia, va ser capaç de ser realment ella. Ningú no em sent, es deia. I opinava i argumentava i deixava anar els núvols que tenia al cap. Total, és igual. és com si no hi fos, pensava. Només aleshores va vestir com li agradava, no com deia la moda. Va ser en aquell moment que va intervenir en converses que creia inaccessibles i a mostrar els seus coneixements. Són invisible i és fantàstic ser-ho, va pensar. Puc sentir amor i ràbia i alegria i decepció i dir-ho sense embuts: no hi sóc i potser tampoc no hi vull ser!
També va ser aleshores que el seu voltant es va adonar de la seva vàlua, de la seva bellesa diferent, de la ment brillant que tenia, del lloc que ocupava al món, de les seves virtuts i els seus defectes, dels seus interessos lluny dels interessos corrents i del sentit de l'humor afilat que gastava.
Va ser aleshores que el seu món i el món extern es van acoblar sense ella saber-ho. Convençuda com estava que no era ningú, s'havia guanyat un lloc a la vida pròpia i aliena. 

dimecres, 15 d’abril del 2015

SEGREST

Ahir em va venir al cap aquella cançó que diu: "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tan de temps...". I continua dient: "Qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran...". I em va venir al cap perquè vaig sentir la notícia que feia un any del segrest de les nenes de Nigèria. Un any?, vaig pensar. Joder, noia, si que vius bé, tu, que ja ni t'en recordaves, vaig pensar també. I és que com gairebé tot allò que no ens toca de ben a prop tendim a arraconar-ho o arxivar-ho al lloc més amagat de la memòria, no fos cas que ens fes venir mala consciència i se'ns posés malament el sopar calent que cada dia tenim a taula. Això si, no ens féssim una rascada al genoll! Ho penjaríem a una xarxa social i que el món sencer se'n fes ressó!! Potser acabaríem a urgències i tot, tu. I s'infecta? Oh, dolor i drama sense aturador, el nostre pobre genoll amb una crosta lletja, ara que arriba l'època d'ensenyar cama!
Què se n'haurà fet d'aquelles flors? El món és tan gran que no les podem trobar. Ai si correrien els governs a buscar algú que els valgués la pena! Però més de dues-centes nenes... A qui pot interessar el seu destí? A qui pot interessar el que els està passant en aquests moments? Serà per nenes... Si el món n'es ple! 
Sé que no són bons temps per apropar-se a segons quins països. Sé que són zones remotes que només coneixen a fons aquells que les habiten. Sé res no és fàcil quan es tracta de segrestos, dones i països complexes tant pel que fa a orografia, política i religió. Però també sé que si hi hagués algun interès econòmic o polític s'hi hauria posat més emfasi, més força i més ganes. També sé que el destí de més de dues centes nenes no és una cosa apassionant per tots aquells que regeixen els nostres destins. Tinc la certesa, i no crec anar gaire errada, que la majoria d'elles -si no totes- han estat vexades, explotades -moltes a nivell literal-, casades i forçades a qualsevol tipus de feina. Nenes sense futur, sense vida pròpia. Pensem'hi. Ni que sigui des del nostre acollidor sofà, des de la nostra dutxa amb aigua calenta, des del nostre cotxe amb aire condicionat, des de la nostra cuina plena d'estris que elles ni somien ni coneixen, des dels nostres carrers amb tots els serveis. Pensem-hi des de la nostra pell fina que, acostumada a sentir desgràcies alienes, ja no sent dolor pel dolor dels altres.
Arrencades de la seva llar i del seu poble "qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran".

diumenge, 12 d’abril del 2015

PRIMAVERA


La gent semblava contenta de rebre la primavera, amb el seu solet lleu, com una carícia dels primers dies d'enamorament. Tothom parlava de  la proximitat de l'estiu, de les ganes de platja i de vacances, cada cop més properes. Sortien els primers braços de les mànigues de l'hivern i els primers turmells dels mitjons de llana i les botes. La felicitat sortia amb cada flor nova i l'alegria s'estenia en una onada que ho envaïa tot. Ja és primavera, anunciaven abans d'hora alguns magatzems amb ànsia de venda. 
I amb cada pinzellada de l'estació nova ella s'empetitia més, se sentia més trista i cansada. El món deixava d'interessar-li i, al contrari que la resta, mirava d'amagar-se ben endins, que res no li fes mal. Necessitava un temps per acostumar-se a la felicitat i a l'alegria. Sabia que ho arribaria a aconseguir, però no d'entrada. D'entrada li feia mal, li produïa un dolor inqualificable i una desgana que no sabia ni podia gestionar. Temps, es deia. Em cal temps.

Sense ganes de veure amics, ni carrers assoleiats, ni platges d'aigua encara neta, mirava dins seu i es cargolava sense ser capaç d'explicar que la primavera era la seva tardor, que se sentia cansada, trista com una fulla que cau, amb l'anima ferida de no sabia què, amb la llàgrima sempre a punt de caure sense aturador. Que li passava tot això sense que ningú no se n'adonés, que ja s'encarregava ella que tot semblés normal i feia cara de contenta i de quina il·lusió aquest bo que fa. Ja n'estava feta a fer bona cara i n'era una molt bona actriu, en aquest aspecte. 
Temps, es deia. Necessitaràs més temps si no est capaç d'exterioritzar la teva angoixa. Perquè la bola de llana que duus al coll no es descabdellarà fàcilment. Temps. Una setmaneta, potser dues i tot haurà passat, es deia mentre desfeia en aigua la píndola que l'ajudava a llevar-se cada dia i fer bona cara.

diumenge, 22 de març del 2015

QUI ETS?


El dia que t'ho van preguntar et va semblar una bestiesa. De les grans, a més a més. Tonteries. Tinc una identitat, un lloc a la societat, unes idees, vas pensar. Jo, sóc jo. 

Al vespre, un cop al llit et va tornar a venir la pregunta absurda al cap i et va crear aquella inquietud que només es crea en el dubte de la foscor. Quina de totes les "Jo" eres tu? Vas posar el cap sota el coixí i et vas embolcallar amb l'edredó, com una crisàlide en l'intent de foragitar del teu pensament la pregunta que ja no et semblava ni absurda ni irrellevant. Ara prenia vida i et perseguia sota els llençols mentre la pregunta et responia: no ho saps, no en tens resposta.
Ets la JO de la feina? Quina? L'eficient o la mandrosa? La simpàtica o la  buscabrega? La submisa o la rebel?
Ets la JO dels amics? La divertida o la que s'avorreix en qualsevol situació? La social o la asocial? La que vol quedar o la que rebutja la companyia? La simpàtica o aquella tan antipàtica? La somiadora o la realista? La que calla o la que diu les veritats més crues?
Ets la JO de la família? La que pren decisions o la que es deixa portar? La que s'enfrenta o la que amaga el cap sota l'ala? La que sap què cal fer o la que es perd en en temps i les situacions? La que té un paper clar o la que ningú no sap que hi és?
Qui ets en realitat? Què hi ha dintre teu que et faci ser algú? On és la diferència que et fa ser o no ser en cada moment?
I la son es va amagar darrere les orelles. No recordes gaire què vas somiar. Recordes vagament uns núvols blau fosc, gairebé negres que s'esfilagarsaven en una pluja fina primer, com la que dibuixen els nens petits, amb lleugeres ratlles verticals imperceptibles i que després, just quan semblaba que el cel era una mica blau, queia una tempesta sorollosa i torrencial. D'aquelles que no deixen veure el camí. Plovia molt i el cel era blau. 
En despertar-te duies el pijama i els cabells xops. Els llençols eren humits, gairebé molls. I el matalàs, també. Encara ara tens el dubte de si vas sortir al carrer a buscar-te enmig la pluja. El que saps del cert és que encara no saps ben bé qui ets, que et corsaca l'ànima no saber-ho i el que és pitjor, no saber si arribaràs mai a conéixer qui ets en realitat.

dijous, 26 de febrer del 2015

CANDY CRUSH

Mira, que jo trobo que és la mar d'entretingut, això de jugar a Candy Crush. Caramel amunt, caramel avall, explosió de sucre i passes la pantalleta. Puja nivell. Olé, tu! Aquest o qualsevol altre joc pot ajudar-te a passar el temps, quan en tens de sobra o quan vols aïllar-te del món o bé quan et ve de gust perquè no tens ganes de trencar-te el cap en cabòries diverses. Fins aquí tot bé. Al menys em sembla a mi, pobreta mestra que té per costum ser honesta i fer les coses tan bé com en sap o com pot.
El problema, pensa aquesta pobre mestra que escriu això, ve quan aquest o qualsevol altre joc et desvincula del món real, de les relacions personals, del dia a dia.
El més i millor és encara quan algú juga al seu lloc de treball. I si aquest és un lloc de treball que paguem entre tots amb uns impostos importants, "apaga y vámonos". Crec que he fet alguna entrada semblant, però m'és ben igual: quan m'enfado, m'enfado. I molt. 
A veure, a qualsevol dels que tingueu a bé passar per aquí, què us passaria si us enganxessin jugant al Candy o al que sigui? Patada al cul i a "la puta calle". Acomiadament en tota regla. No espereu calers, no toca. Te han pillado, amigo. Assumeix la responsabilitat i aire que vol dir vent. I ho trobaria bé. Conseqüent, si més no. Quanun treballa, no juga. Penca. No és hora de jugar quan tens una responsabilitat, sigui quina sigui. Tan se val en que es treballi, si un és escombriaire, escombra; si ets guàrdia urbà, vigila o posa multes; si ets professor, estàs pels alumnes amb els cinc sentits; si ets metge, passes consulta i mediques; si ets coordinador dels que sigui, coordines la teva gent. I així podria continuar, però no en tinc ganes. Ara bé, si a sobre ets diputat o senador -algun dia algú podria explicar-me el sentit d'aquest cementiri d'elefants, please?- i has estat escollit per a governar el país que sigui TAMBÉ has de fer la teva feina. I ho has de fer de manera exemplar, cony! Què vol dir això del congrés dels Diputats mig buit? On són? Què fan que no són al seu lloc de treball que tants diners ens costen? Porten justificant de la seva absència?

Ara rematem-ho. Vas al congrés. A governar, se suposa. T'avorreixes com una ostra perlera. Agafes la tauleta marca X, que no penso fer propaganda, i et poses a jugar al Candy o al Buscamines. T'enxampen, que todo se ve, oiga. No s'hi valen explicacions de cap mena, ni sortides o entrades per la porta del darrere. Que t'han "pillat"! Responsabilitat. No vull sentir allò de "ho sento" o "puc fer dues coses a l'hora". No. A la puta calle, com ens passaria a qualsevol que no compleix el seus deures laborals. Señora Villalobos: sepa que es una asalariada de todos los
ciudadanos, que está a nuestro servicio y que su acción es reprobable se mire por donde se mire. Si quiere jugar, juegue. Está en su derecho. Pero hágalo en su casa, como hacemos todos. No en el trabajo. Y si lo hace en ese gran despacho que es el Congreso, debería irse o que alguien con dos dedos de frente, la echara de ese lugar que pagamos entre todos los que tenemos la suerte de trabajar duro. No se si sabe la cantidad de impuestos que dejamos cada mes para que usted pueda jugar alegremente con nuestro destino. Juegue, pero hágalo con su vida, no con nuestro dinero ni con nuestro futuro. Y haga un favor a la ciudadanía: dé ejemplo y lárguese.
Mira, que m'he quedat a gust, tu...

dimecres, 11 de febrer del 2015

TROBADA D'AMICS

Falten llenties. I xoriç i cansalada. Serem quinze. Ostres!! Vi i refrescos. Gairebé no n’hi ha. Quin pal… Quinze. I en Roger, que no el suporto, i és l’unic que no falla cap any  a “llentiada”. On deu ser la cassola gran? D’un any per l’altre, sempre tan guardada. Estic cansat d’aquesta història i no se com acabar-la. Es veu que els encanta retrobar-se i jo ja n’estic tip. Millor vaig ara a comprar, que al matí em farà més mandra. Maleït davantal! Sempre igual: el nus, que es fa un embolic. La cassola? Ah, si, ja sé. Pesa molt, tant com les  “llentiades”. Les claus de casa, que no me les torni a deixar i hagi d’anar a casa la mare a buscar-ne la còpia i aguantar altre cop que sóc un desastre  i que un dia perdré el cap. El cap… fa molt temps que no sé on el tinc, però es clar, la mare no ho sap. No. Ara plou. I he de sortir per pebrots. Serem quinze i no tinc menjar per tots. Una trucadeta. Només una, i es podria anular, però no tinc collons de lluitar contra l’absurda il·lusió dels altres. Com pot ser? Si cada any acabem mig barallats. I el Roger fent gracietes…no puc. Quin trànsit! Es nota que som divendres i la gent té ganes d’arribar a casa! I amb pluja… Sort que no he d’agafar el cotxe. Per cert, hauria d’anar a rentar-lo, fa pena. Potser amb aquest aiguat es neteja. La Laura vindrà amb el seu cotxe nou i ens tocarà baixar a mirar-lo i dir que bonic i quina olor de nou fa i ella explicarà que és l’últim model de no sé quina marca caríssima que cap de la resta podrem tenir mai. Aquests cistells amb rodetes del súper són un bon invent pels qui mai no portem la moneda per posar al foradet dels carros. Llentia pardina. Per què li deuen dir pardina? És igual. Cap al cistellet de rodes. Au. Una cosa menys. De tota manera s’omple amb quatre coses que hi posis. Coca-cola, tònica i cinc ampolles de vi de Navarra, que li agrada molt a la Maria, al Toni i al Carles, que són els que més tolero. Almenys amb ells ens veiem de tant en tant. Llàstima que la Maria tingui parella. Sempre he volgut tirar-li els trastos… I com sempre, no he gosat. I així estic.  Més sol que un mussol, picant d’aquí i d’allà…Picant !!! tampoc no tinc res, per picar. A veure: ametlles, olives, festucs. Prou. Res més, que estic molt escurat. Es clar que ells no ho saben. Ni ho han de saber. I què, si ho saben? D’acord. A la Universitat era jo qui sempre movia més pasta. Però ara les coses han canviat i ja no visc del papa i la mama. I estic més escurat que una carcanada. Que cada mes l’acabo en nombres vermells. Hauria de mirar de no gastar tant en “pijadetes” i moderar-me una mica. Les ulleres de sol em van costar una pasta inhumana. Un caprici massa car pel meu sou. I jo que em pensava que com a advocat em guanyaria bé la vida… seran els altres. El que és jo… Si hagués fet cas al pare ara treballaria per ell i les coses serien diferents. Però no. I a més laboralista, que encara el fotia més. Mira, agafaré un paté i unes torradetes. Jo si que estic ben torrat… una altra “llentiada”.  Quina mandra! Cinc persones a la cua de la caixa tres. I una amb el carro que es desborda!! Com l’Oriol, que cada dia està més gras i vinga a demanar més xoriç a les llenties. Ell si que es desborda. A veure quines postres llardoses portarà demà. Bé! Obren una altra caixa. Aquesta caixera s’ha passat. Amb la pintura que duu a la cara es pot pintar el rebedor de casa meva, que no li aniria gens malament. Un dia d’aquests m’hi poso. Segur que algú s’hi fixa, demà, en la taca d’humitat del rebedor. La Marta, segur. No dirà res. És massa discreta. I avorrida. No trobo la targeta client. És igual. No sé on és. Potser és amb el cap que vaig perdre. La caixera em mira com si fos boig. No sóc boig, només és que no tinc cap, senyora, em venen ganes de dir-li. Plou encara i aquesta merda de bosses de plàstic se m’estan clavant a les mans, de tant com pesen. Pesen tant com la “llentiada” de demà.

dimecres, 28 de gener del 2015

DINS LA FOSCOR

Mai no podré ser pintora, pare, va dir només obrir la porta de
casa. Mai.
            Era el primer dia com a alumna de l’Escola Superior de Belles Arts. Encara no havia passat mitja hora i ja sabia que havia errat el camí. Va deixar la carpeta i l’estoig sobre el llit i es va fer una cua descuidada als cabells.
—I bé, què ha passat?, va preguntar el pare. Un dia de classe no és suficient per saber que no t’agrada.
—Jo no he dit en cap moment que no m’agradi. Vull ser pintora. Sempre ho he volgut ser i vaig estudiar molt per treure bona nota i poder entrar a aquesta carrera, va dir la noia mossegant-se les pells de les ungles.
—Aleshores, què passa? No t’entenc Helena. Tens capacitat, un gran sentit de l’estètica i ets bona dibuixant. On és el problema?
L’Helena es va tirar sobre el sofà i va posar la “tele”. No tenia gana ni ganes de parlar. Només volia estar sola sense que el pare se n’anés del seu costat. Era tan absurd el motiu del seu abandó, però tant, que ben segur no l’entendrien. Ni a ella ni al motiu que l’havia impulsat a prendre la decisió de deixar de fer el que sempre havia desitjat. De les seves mans sempre en sortia el que volia i era capaç de dibuixar amb quatre línies i gran precisió el que tenia al cap.
—Rosa, vine, mira que diu la nena, que vol deixar la carrera.
La mare va aparèixer amb el davantal posat, els ulls molt oberts i la suor al front. S’eixugava les mans a un drap de cuina arrugat i vell.  La noia va fer un salt i es va posar davant seu. Mireu-me, va dir, què veieu? Ells se la miraven de dalt a baix, desconcertats. Era evident que no entenien res. La cara, va dir l’Helena, mireu-me la cara. Es van apropar per veure-la millor.
—I ara, què veieu? Podia notar l’alè de tabac del pare i l’olor de ceba de les mans de la mare.
—Rosa, va, comença tu.
—A veure, va dir la mare, els ulls blaus amb…lentilles noves. Les orelles… No t’hauràs fet un altre forat? Ah, no, tampoc no és això. Les dues pigues sota l’ull dret…
La paciència de l’Helena s’acabava. Sempre la perdia quan més la necessitava. Sempre, menys quan agafava pintura i pinzells i jugava amb ells i els feia anar per on volia. Era capaç de donar vida a un paper o a una tela amb poques pinzellades encertades, barrejant olis i materials diferents, aconseguint textures i formes amb facilitat. Fins i tot ja li havien demanat tres quadres per una exposició col·lectiva i s’havien venut a la primera, sense dificultat. Se’n sentia molt orgullosa i els pares, també.
—No em digueu que no ho veieu, va cridar la noia. No em digueu que no. No m’enganyeu. Salta a la vista. El nas! Mireu bé el meu nas!!
El pare i la mare se’l van mirar. La mare va començar a plorar. I el pare va dir què cony li passa al teu nas, Helena? Jo el veig com sempre: petit i bonic. Tu, Rosa, hi veus res de diferent al nas de la nena? La mare negava amb el cap mentre anava cap a la tauleta del telèfon.
—Tu ho has dit pare: petit i bonic. No puc ser pintora amb aquest nas.  La mare rebuscava entre les seves targetes i el pare es va deixar caure al sofà. S’aguantava el cap amb les mans.
—No em deixeu sola! Veniu, mireu el meu nas! La part més ben feta de la meva cara. El nas. La classe… Només entrar-hi ja ho he vist. Tots, tots tenien el nas gran o aixafat o tort. Tots menys jo.
Va seure a la catifa, les cames creuades. Va agafar un paper de la tauleta de la sala, un llapis i es va posar a dibuixar rostres amb nassos deformes.
─Mireu. Mireu-lo bé!, va dir cridant, segur que la inspiració entra pel nas, amb l’aire que respirem. A ells sempre els entrarà més inspiració que no pas a mi. Què no ho veieu? No em mireu així!, va dir traient-se les sabates i els mitjons i els va llençar amb força desmesurada contra la taula del menjador. Després va prémer i rebregar el seu nas amb força fins que les gotes de sang van caure sobre l’estora. Va mirar la samarreta i, en veure-la tacada de vermell, va començar a estirar-la fins que la va estripar.
─Mai, mai no podré pintar com els altres. Mai!!
Amb el llapis feia gargots sense sentit sobre els pantalons blancs i a la pell de les mans i els braços, fins deixar-ne marques vermelloses. El pare la va agafar per les mans amb força i el llapis va caure a terra. L’Helena, amb els peus descalços, el va trepitjar i en va sentir la punta de grafit, afilada com una navalla, que se li clavava a la planta del peu i un rajolí de sang feia un riu a terra. Sentia la veu llunyana del pare que li deia que el millor era que ara descansés, que després de dormir veuria les coses d’una altra manera, que eren els nervis del primer dia a la Universitat, que el que passava era que ella era molt bonica i, probablement, els altres alumnes no ho eren tant si tenien el nas gros i mal parit, que ella quedaria millor a les fotografies de les inauguracions de les mil exposicions que faria arreu del món.
Aquella veu coneguda sortia com d’un túnel fosc i, per ella, eren només paraules inconnexes, mots sense sentit. Només contava el dolor que tenia al peu i al nas, aquell nas que sentia ridícul i que continuava sagnant com si tingués vida. Les paraules ronques no la tranquil·litzaven i volia deslliurar-se de les mans que l’engrapaven. Va cridar.
─Deixa’m anar! Deixa’m!
I d’una empenta va tirar el pare al sofà. Es va treure els pantalons guixats i els va trencar d’una estrebada.  La seva roba bruta i trencada s’escampava per tot el menjador. Anava cap a la porta per donar-se un cop al nas i trencar-lo definitivament. Es va aturar en sentir la mare parlant per telèfon:

—Doctor Bofarull, la veu de la Rosa era trista i ofegada, sóc la mare de l’Helena Ros. Si us plau, ràpid, enviïn una ambulància. La meva filla ha tingut un nou brot.

dimecres, 21 de gener del 2015

FÀSTIC

T'asseus al sofà i et disposes a veure les notícies, just abans de sopar. Decideixes fer un petit aperitiu i agafes una cerveseta i uns tacos de formatge. Veus els titulars i t'aixeques d'una revolada pensant que aquest món no t'agrada com funciona, que alguna cosa falla. Moltes. Agafes paper i llapis i classifiques la societat en diferents grups. No. Res de classe baixa, mitjana i alta. No. No ho veus ben bé així.
A) Gent sense feina, la pobresa agafada a la pell. Ho han perdut tot o gairebé. Amb sort, el banc també els prendrà la casa i els xuclarà la sang, abocant-los a la misèria, a un pou d'on els serà difícil sortir. Persones com tots que només els queda recollir les molles que altres deixen. Persones que potser tenim al voltant i als quals la vergonya no els deixa mirar per la finestra.
B) Aquí hi poses aquells que tenen alguna entrada de diners. Diners que amb prou feines arriben per cobrir despeses bàsiques i que estan contents de no haver de demanar ajut. Gent a qui els està vetada la cultura de pagament perquè han de comprar bolquers. Quina sort, poder comprar bolquers!
C) Bé. Arribem a aquells que tenen un sou que els dona per permetre's algun cinema, una peça de roba de tant en tant i algun llibre. Gent amb sort, et dius. Poden tenir petits capricis i, potser, alguns dies de vacances sense fer malabarismes. També hi poses els autònoms, que treballen dia, nit i festius per fer calaix. Fins i tot algun es pot permetre tenir una assistenta que li faci la vida més fàcil, que li regala temps per oci. Comença a ser un luxe, et dius, això de tenir temps. I si l'assistenta es queda amb els nens, poden anar a fer un sopar al restaurant. Luxe, si senyor!
D) Penses que aquests s'assemblem força als del grup C, però amb més capacitat adquisitiva. Gent que viu tranquil, que pot comprar temps, llibres, teatre i alguna peça de roba de marca. 
E) Aquests guanyen pasta gansa, penses. Són però, rics amb la consciència que hi ha gent a A i a B. Persones que viuen bé i ho saben compartir amb qui ho necessita. No en fan ostentació. Gent honesta que treballen  en feines que els permeten tenir tot el que els cal sense haver de mirar de reüll el final de mes. Eduquen els fills en el valor de les coses i els ensenyen que ara són al grup E, però que també poden trobar-se al grup A, si les coses van maldades.
F) De FÀSTIC, fan els d'aquest grup. No saps com encabir aquí tots aquells que roben els diners dels altres grups i fan de la seva vida una gran estafa. Busques com plantejar-ho sense caure en comentaris barroers, però no se t'acut cap adjectiu bonic. Així que hi poses directament tots els que cobren diners sense fotre brot, diners que tu i molts heu pagat perquè reverteixin en una societat millor. Ells, vestit amb tots els luxes, muntats en cotxes que tu ni tan sols goses somiar, agafen allò que és de tot i s'ho emporten lluny, travessant fronteres. Salvaguarden el que han robat en caixes fortes de bancs silenciosos. S'emporten tot el que troben de valor en un exercici d'avarícia que només pot tenir qui ho té tot i en vol més i més i més... sense mesura. Es fan targetes de crèdit a la seva mida, targetes que no deixen rastre de les despeses desmesurades. Unes despeses que no pots ni arribar a somiar. O s'emporten els diners en nom de l'amor a la terra i deixen erma la terra que diuen estimar més que la propia vida. O tenen les penques d'insultar qui els demana explicacions. Sense pudor, sense vergonya.
Després penses que si fossis jutge els faries tornar fins l'última moneda i, un cop recuperat el capital robat, els jutjaries i els codemnaries en funció de la quantitat. T'adones que no saps quina mena de pena hauries d'aplicar perquè no tens ni idea de dret ni d'economia, però t'és ben igual. Ja n'aprendries i ho aplicaries sense pietat.
Abans de dormir, mentre et rentes les dents i veus la cara de cansat al mirall, et sents agraït de viure a cavall entre la Ci la D i estàs orgullòs d'haver guanyat honradament allò que tens i estàs agraït de no pertànyer ni desitjar per un segon ser a la F de Fàstic. 

dissabte, 3 de gener del 2015

MITJONS FORADATS

 Ningú no li va dir mai que a casa eren pobres. No li va caldre, no calia ser gaire intel·ligent per veure que tot el que l'envoltava era diferent al que hi havia a casa seva, que fins i tot li havien hagut de deixar el vestit de mariner de la primera comunió i li anava massa curt i massa ample, com una disfressa. Tots els altres nens anaven blancs immaculats, amb les ratlles blaves perfectament rectes i la seva roba tenia un to entre goguenc i gris. Es veia a la foto. Com una taca de cafè enmig les estovalles de diumenge. Així se sentia de petit, com una taca. Una taca amb els mitjons foradats dins les sabates, dos números més grans, que havia heretat d'un germà o un veí. Ves a saber...


Ara que els anys han passat sense pietat, s'adona de com en va ser, de feliç. Molt més, segur, que tots aquells nens que junts formaven unes estovalles blanques. A ell, que vivia a un piset com una capsa de sabates de nen petitó, no li quedava més remei que sortir a jugar al carrer, amb altres taques d'estovalles o llençols i amb mitjons foradats i samarretes mig esparracades. I mentre els nens de la foto de la comunió berenaven xocolata desfeta i passaven les hores fent costruccions amb peces de fusta polida i envernissada, ell havia fet amics amb tiraxines i bales de vidre i pedretes, amb braquillons i rodes abandonades, amb sorra empastifada d'aigua... Amics de mans brutes que encara conserva i que sempre l'han acompanyat.