dijous, 26 de setembre del 2013

"Lo siguiente".

A veure si m'explico bé. A veure si seré capaç de fer-me entendre. Darrerament, de fet ja fa cert temps, he observat que algunes persones s'expressen d'una manera poc clara. Per mi, vull dir, que ningú no s'ofengui. Sento gent que diu coses com ara: "Simpàtic, no. Lo siguiente". O pintjor encara: "LO següent". "Dolent, no. Lo siguiente". 
I jo em pregunto: què caram és "lo siguiente"? A què "sigue"?  Què vol dir "lo siguiente" a ser simpàtic, guapo, dolent o brut? No hi ha cap paraula, en la llengua que s'estigui parlant, que es pugui encabir en la frase corresponent? No sé, un superlatiu, una locució, un sinónim...
Pensant, pensant i sense esforçar-me gaire -tinc poca capacitat d'esforç- he recordat que hi ha uns llibres anoments diccionari on s'hi pot trobar un munt de mots que solucionen munt de situacions. Hi ha paraules i paraules. Milers. I amb definicions i tot! Una passada. També tenim les enciclopèdies, que poden ser general o temàtiques. Potser això és demanar massa. I els diccionaris de sinònim i antònims que en ajuden a dir el mateix amb paraules diferents. Com si fos un joc. Ostres! I els de locucions i frases fetes, que són una meravella i sempre donen un cop de mà. Jo no entenc per què la gent no se'ls mira. A mi m'encanten -digeu-me sonada- i se me n'anirien les hores buscant paraules. Una em porta a una altra i a una altra... i al final dic prou que m'he de posar a fer altres feines. 
Passo gran part de les meves hores de docència intentant que els meus alumnes tinguin un vocabulari ampli, que parlin amb la major correcció sintàctica i fonètica. Juro que m'hi trenco les banyes, que és el meu cavall de batalla. La veritat, em fa molta mandra haver de preguntar a un adult què vol dir "lo siguiente" a simpàtic, car, bo o dolent. Pot ser simpatiquíssim o encantador? Pot ser molt car o costar un ull? Pot ser extraordinari o fantàstic? Pot ser fastigós o vomitiu?
Demanaria, si us plau i de tot cor, que no feu servir "lo siguiente" o "LO següent" quan sigueu a un radi on us pugui sentir. No responc de mi. 
Una paraula té la força que té i la que li vulguem donar. N'hi ha tantes per a fer servir. Utilitzem-les. Ens entendrem millor.

dissabte, 14 de setembre del 2013

La voluntat

La genètica és capriciosa, amic meu. Tot o gairebé tot es decideix en el moment en el qual s'ajunten l'òvul i l'espermatozou. Dic gairebé perquè és després i al llarg del temps que algunes coses les anem modelant. O ens les fan modelar, que aquest és un altre tema. Si neixes amb ulls marrons i ho vols canviar, l'únic que pots fer es posar-te unes lentilles de colors.  Si la natura no t'ha donat un físic perfecte, has d'anar a parar a les mans d'un cirurgià plastic. Tu quedaràs content i el compte corrent de cirurgià, més.
Però la voluntat, ai, amic! La voluntat és cosa del dia a dia i qui neix tenint-ne no és del tot conscient de l'esforç que li suposa fer-se-la seva a qui no en té. Voluntat és vestir-se quan ja vas en pijama i anar a comprar sal perquè el sopar no quedi soso. És anar a veure una pel·licula que no et ve de gust perquè un amic vol anar-hi i t'ho demana. Voluntat no és llevar-se al matí quan sona el despertador. Això és obligació i rigor. Igual com ho és fes la feina de cada dia amb professionalitat màxima: obligació, rigor i responsabilitat. La voluntat va per altres camins, ens fa triar i, per tant, renunciar. Per qui no en té gaire, d'aquesta qualitat, la vida és una lluita constant entre voler i poder, entre el que és prescindible i allò que no n'és. Poder, pots fer moltes coses i és quan les vols fer que entra en joc la voluntat. 
Amic meu, aquesta paraula que sovint et sembla maleïda fa que el món avanci una mica cada dia. Potser no de la manera que t'agradaria que ho fes, però el fa avançar. I a tu també. Marca't una fita i lluita per ella. La voluntat anirà creixent a mesura que en vegis els fruits.

dissabte, 7 de setembre del 2013

L'M de vidre

Només veure-la sabia que havia de ser meva. Deixi que m'expliqui, senyor comissari:
Va ser en un bar de la ciutat. Un bar on hi havia anat molts cops, però mai no m'havia fixat en la seva presència. Veure-la va ser adonar-me que en ella hi havia la meva vida sencera. Era l'M. Com el meu Món. Com uns Mitjons de llana a l'hivern. Tot ho era l'M: Monstres d'infantesa, Marietes, Malaties, Miralls de rebedor que et reflexen al Matí, Matins d'estiu o de tardor, Malsons, Mantes de sofà, Marcs de fotos, Mocadors de coll, Monedes perdudes a la bossa, Microscopis, Muntanyes altes i nevades, Melons sucosos amb pernil, Morts infinits, Molles de pa calent, Mans, Mil Motius, Marrecs jugant al parc, Misteris, Molins de vent, Martinis amb gel, Matolls, Merders diaris, Molsa de pessebre... No sé... Era Meravellosa i la volia per Mi. Si us Plau, senyor comissari, deixi-me-la endur. Mai no he pres res a ningú. però en aquesta M  he vist tot el Meu Món. Vaig pagar el cafè. Va ser un rampell. Pesava. Pensava que ningú no em veia. Vaig obrir la bossa i la vaig guardar dins. Anava cap a la porta quan el cambrer em va dir que no podia sortir de l'establiment. I després... En pocs Minuts ja era aquí, explicant-li a vostè que no sóc cap lladre, que només volia veure per sempre el Meu Mon dins una lletra M de vidre quasi transparent.