divendres, 22 de novembre del 2013

La denúncia

Des de la finestreta de l’autobús vaig veure la cara del pare i no era precisament d’alegria de tornar-me a veure. Se’l veia enfadat. Més pel fet d’haver hagut de sortir de la feina que no pas perquè a mi em retornessin de l’excursió a la neu. Ja no podria gaudir d’una setmana sense la meva presència incòmoda. Parlava per telèfon mentre em buscava amb la mirada, les celles arrufades i un gest de desgrat a la boca. No em va somriure, quan em va localitzar dins el vehicle.
            No et clavo un bolet perquè hi ha massa gent mirant-nos, va ser tot el que va dir quan em va tenir al seu costat. I ja no va tornar a parlar fins que vam ser dins el seu cotxe.
-Ara vull que em donis una explicació de la teva actitud i de tot el que has fet. I espero que sigui fiable i coherent, perquè ja passa de taca d’oli. L’Anna t’ha posat un denúncia per lesions i per haver-la insultat.
            -Hola, pare. Com va tot?, vaig dir jo sabedor que allò el trauria de polleguera i que encara el posaria més neguitós.
La seva mirada dura i irada em va fer venir ganes de riure. Estava aconseguint el que volia: posar-lo nerviós. Molt nerviós.
-Ja n’hi ha prou, va dir. Parla.
Va respirar fons intentant calmar-se. Ens coneixíem prou bé i ens teníem ben apamats i tots dos sabíem que si entràvem en aquella espiral d’ironia acabaríem barallats.
            Vols saber la veritat?, vaig dir. Mira, en contra de la teva voluntat vaig agafar un snowboard –una altra mirada del pare clavant-se com una navalla al meu coll-. En una baixada vaig perdre el control amb tan mala sort que vaig anar a parar just a les cames d’aquella.
-Es diu Anna, va dir intentat aguantar el tipus. I va ser la meva parella durant un temps, com bé saps.
-Puc continuar? O em penses interrompre a cada paraula? –esbufec del pare -. Continua, va dir gairebé cridant. Jo ja l’havia vist abans, però ella a mi no. Tafanera com és segur que m’hauria saludat amb el seu somriure tan encantador...
-Pots estalviar-te sarcasmes, va dir el pare.
-En el moment de la topada vaig dir “la puta”, com a expressió, no com a insult. No sé pas que devia entendre ella.
-Diu que li vas dir “puta” .
-No ho vaig dir, però si ella ho va entendre per alguna cosa deu ser.
-Jordi, fes el favor de parar aquest to. Hi ha una denúncia pel mig, no és broma ni estic per bestieses.
            Durant un parell de minuts vam estar callats, mirant-nos de tant en tant de cua  d’ull.

            -Mira, pare, si m’ha denunciat per aquesta paraula és que vol tornar a prendre’t els calers. No ho vaig dir, però potser ho hauria hagut de dir. No es diuen putes les que estan amb algú pels seus diners? És o no és un puta?

divendres, 8 de novembre del 2013

Un dia difícil.

Es va llevar al matí. Més o menys com sempre. Per anar a la feina.
Només obrir els ulls va recordar que la nit anterior no havia estat precissament la millor de la seva vida. S'havia ficat al llit amb el regust d'una discussió que l'havia fet plorar fins que la son se la va endur de la mà. A la gola encara hi notava el cabdell de llana aspra que necessitava vomitar per deslliurar-se de l'angoixa. Que anés sortint, a poc a poc, el fil emmaranyat que gairebé no la deixava respirar. Agafar-ne un extem i fer-lo sortir per la boca, lentament, fins a sentir el pit deslliurat de tristesa, cabdellar-lo i llençar-lo a la primera paperera que trobés de camí al cotxe. Les llàgrimes de la nit no havien aconseguit asserenar-la i sentia que volia plorar més. Estava segura que amb el plor marxaria el fil de llana. Però no podia plorar. No podia i no era el moment. A la feina, entre papers, trucades telefòniques i converses amb companys, poder li passaria i en sortir per la porta del despatx ho veuria tot més clar. 
La ràdio del cotxe comentava notícies del dia anterior i de primera hora del matí. El cap se li desemboirà una mica. Només una mica. Fins que una icona del panell de control del cotxe li anunciava que la tempertura del motor s'enfilava. El cor se li va accelerar. De cop la temperatura es va normalitzar i el llum es va apagar. Va respirar fons pensant que no era res quan va veure que s'encenia de nou. Arribo a la feina, aparco i truco al taller, va pensar mentre els batecs del cor es feien tan intensos que ja veia el seu cos a terra, enmig d'un demai i el múscul vermell desbocat com un cavall. 
Males cares a la feina. Els caps no estaven d'humor i ella tampoc. Va fer l'esforç d'aparentar que la seva vida, com sempre, era una bassa d'oli. L'hora d'esmorzar es va fondre en converses amb el taller i l'asseguradora, que havia d'enviar la grua per portar el vehicle al taller. Demanar permís per sortir quan arribés la grua se li feia la muntanya més alta del món. Armada de valor, ho va fer. Amb el millor somriure i la pitjor cara al seu davant. D'acord, li van dir sense ni mirar-la. Sense aixecar els ulls del teclat de l'ordinador.
La resta del dia va transcórrer amb certa normalitat. Només amb certa. La feina s'acumulava sense respir. El cotxe ja era al taller i no deixava de pensar quant li costaria la broma i el desequilibri de les depeses mensuals. El seu ordinador va deixar de funcionar sense motiu aparent. Divendres tarda. Va recordar que el servei tècnic no treballava, en divendres tarda. Fantàstic, es va dir a punt de plorar mirant per la finestra. Uns núvols negres, semblants al que ella sentia al cervell i a l'ànima, cobrien el cel. La pluja, intensa, no es va fer esperar. Gotes grosses s'encastaven al vidre que tenia al costat de la taula. I el cotxe al taller, va pensar mentre el cabdell de llana s'anava fent gran dins el seu pit. Va demanar si algú tenia una plaça vacant al cotxe, algú que l'apropés a casa perquè, evidentment, el paraigua era al maleter i el maleter, al taller. Una companya generosa, amable i cordial li va oferir un lloc. Aquell recorregut va ser la millor estona del dia. Una conversa tranquil·la, alguna rialla i alguna confidència. Saps? va dir, quan arribi a casa trucaré el meu amic i parlarem d'ahir a la nit. Ho aclarirem mentre sopem i tot tornarà a la normalitat. No haurà passat res.I el cotxe, ja em diran quan el puc anar a buscar, que és el menys important ara mateix.
Es van aturar al semàfor i va baixar de l'automòbil donant les gràcies i desitjant-li un bon cap de setmana. Au, reina, passat'ho bé i descansa, li va dir. I la companya li va contestar que vagi bé la trucada i la cita i que a veure si ho arregleu.
En arribar a casa va deixar la bossa i es va disposar a fer la trucada pendent. Va remenar la bossa, les butxaques de la jaqueta. Va buidar el contingut de la bossa a  la taula de la cuina: claus, mocadors de paper, una llibreta, un llapis, una bossa amb medicines, un paquet de caramels de menta, l'estoig amb les ulleres de sol... El mòbil no hi era. No tenia cap telèfon. A l'agenda de paper que corria per casa només hi havia números antics: ni un sol número de mòbil de cap amic o conegut actual. Res. Estava aïllada i la bola de llana creixia i creixia. Potser el destí s'havia capficat a fer-la descansar de valent aquell cap de setmana. Veient que la bola no es desfeia, que els esdeveniments s'havien conxorxat per a canviar el seu destí més proper, es va dutxar, va menjar fruita i iogur, va prendre's una pastilla per tal de dormir com un tronc i es va ficar al llit.
Potser dormir, no veure ningú ni parlar-hi seria la solució a un cap de setmana que no semblava especialment favorable a cap mena de relació. Dilluns, amb tota probabilitat, seria un dia millor.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Un matí de dissabte.

M’assec al banc de fusta del carrer i espero que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no m’havia assegut a un banc d’aquests nous que ens ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan veus passar la vida i et sents només un espectador. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dóna baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sé el nom. I continuen la seva feina i la dóna arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sento la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que tinc a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que em recorda que vaig anar tard a dormir i que el cap em fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sento que la seva veu em fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el meu cervell després de la nit d’ahir. Maleeixo haver-me llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veig, però el sento com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys jo. Després hi compraré un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. M’arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment em sento reconfortada. Tanco els ulls i ensumo fins que l’aroma entra al meu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca hi penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veig sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i jo continuo asseguda al banc tan sola com vaig sentir-me anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, seré incapaç de marxar a casa tot i saber que és el que hauria de fer.