diumenge, 28 de setembre del 2014

La teranyina

El fil de la teranyina és fort. Molt. Diuen que té la fortalesa de l'acer. No ho sabia del cert, però ho pudia arribar a creure. El que sabia del cert és que hi ha relacions d'amistat que estan lligades amb fils de teranyina i tenia aquella sensació que mai no es trencarien, que per més que estirés no es faria malbé. 
Sentia la placidesa de tenir, en aquella amistat, un coixí de ploma on descansar dels maldecaps quotidians, on riure fins a plorar i on plorar fins que l'altre el fes riure i tot es fongués en aquelles rialles còmplices. Se sabia afortunat amb aquell lligam d'acer, invisible als ulls dels altres, que no sabien sinó envejar aquells nusos que ells, probablement, mai no tindrien. Eren uns fils fets de confiança, seguretat, hores que eren dies, llibertat sense retrets, sinceritat i molta, molta estimació mai dita. 
Aquella teranyina s'havia teixit a poc a poc, al llarg dels anys. Cada fil, una experiència. Per moltes perdres que alguns hi havien tirat, per molts cops d'escombra que li donessin, era allà, ferma, enganxada entre tres arbres ben diferents entre si. Tan li feia el que la gent pensés o deixés de pensar: tot, tot era net i transparent. Peerquè confiar en aquell amic era de les millors coses que li havien passat a la vida.
No sabia ben bé quan es va adonar del cert que aquells fils mai no es tallarien, però un bon dia es va trobar fent una fotografia d'una teranyina perfecta i va ser conscient que era con la seva vida amb els amics que més estimava.
La col·lecció d'imatges de teranyines sap que mai no l'acabarà. Per això continua fent-ne fotos. Per tenir-ne fins l'infinit.

Per a tots aquells que puguin sentir-se identificats. 

diumenge, 21 de setembre del 2014

UN NOU CURS

Ja el tenim aquí: hem encetat un nou curs que sempre ens arriba carregat de sorpreses i incertesa. Com seran els alumnes? Quina evolució tindran? Seran receptius? Aconseguiré fer-me'ls meus? Un munt de dubtes que ens persegueixen durant uns quants dies, fins que a poc a poc ens anem acoblant els uns als altres, com un trencaclosques, i la vida a classe comença a fluir amb la normalitat habitual tot fent la nostra feina tan bés com podem o com sabem, però sempre amb paciència, alegria i entrega màxima. Treballem amb el material més sensible de la societat: els nens i les nenes, els nostres fills, el futur del país. 
Docència, una professió no sempre prou considerada per aquells que no s'hi dediquen. El professor, aquella persona que viu tan bé, que té tantíssims mesos de vacances i que tenen aquest horari tan fabulós. Hola? Algú hi pot veure alguna cosa més, si us plau? No vull entrar en aquests temes i me n'estic anant del guió!
Descriuré algunes escenes que he vist pel carrer aquests primers dies de curs.
Imatge 1: Mare amb nena rossa moníssima. La mare li pregunta: Te lo has pasado bomba, hoy en el cole? Han sido divertidas las clases? Te lo has pasado bien? Ha sido todo "guay"? Quatre preguntes seguides, sense esperar resposta ni deixar de mirar la pantalla del telèfon mòbil. Sense comentaris. Ai! Perdó. Si que en tinc de cometaris. Potser si en comptes de quatre pregutes en fes una més oberta que el si o no, la criatura explicaria allò que ha fet o com s'ha sentit. I sobretot, fer la pregunta fent cas a la persona que té al costat. Els professors no som pallassos, ens agrada que els nois i les noies es trobin a gust a l'escola i a la classe, però si hem de posar límits a les seves actituds, ho farem i, potser no serà una situació "guai". Mirarem que sigui formativa i justa, això si. 
Imatge 2: Mare i nen d'uns set o vuit anys aparentment sa. La mare sembla cansada. Porta la seva bossa de mà penjada a l'espatlla i dues bosses de supermercat a una mà. El nen s'atura i li diu "porta'm la cartera que estic molt cansat". La cartera amb rodetes no sembla gaire plena. La mare, sense dir res, agafa la cartera amb la mà lliure. Encara no han fet uns metres que el nen es torna a aturar i diu "dona'm el berenar, que tinc gana". La mare deixa les bosses del súper a terra, obre la cartera del nen i en treu un entrepà i un suc. El nen, cansadíssim fa un moment, agafa el menjar, saluda un amic i tots dos corren per la vorera com si fos la darrera cosa que poden fer en aquest món. Senyora de la bossa de súper, em sap greu dir-li que està fent mal al seu nen, que no l'estima més per portar-li la cartera, que quan sigui més gran i li demani diners a crits ja haurà passat el tren de dir no, que no serà més feliç i si menys capaç de cuidar de si mateix. Ho sento senyora, em sap greu parlar-li així, però estimar no és estar sempre al seu servei. Cuidi's.
Estimar vol dir comunicació, escoltar sense pressa, jugar amb ells, fer-los pessigolles, obrir-los la porta al món, ensenyar camins i deixar que triïn i que s'equivoquin, no jutjar, ajudar-los a aixecar-se quan cauen, fer-los saber que sempre hi serem, dir-los "t'estimo" sense vergonya, respectar-los i dir no sempre que calgui. 
Bon curs a tothom, pares, mares, mestres, professors i, sobretot, als nostres nois i noies.
Tinc dues imatges més, però per avui ja n'hi ha prou, no? 



dimecres, 3 de setembre del 2014

Desfer les maletes.

Desfer les maletes és molt més que endreçar la roba, les polseres, la crema solar  i fer bugades. 
Desfer les maletes vol dir passar cortines i tancar finestres. Deixar els records dins un calaix i treure'ls només de tant en tant perquè no em facin venir el regust d'hores tranquil·les a la boca. Embolicar les hores llargues de lectura, a l'ombra d'un arbre o a la terrassa de casa, amb un cafè gelat o una aigua fresca amb una rodanxa de llimona i posar-les a un prestatge ben alt, no fos cas que em vinguessin ganes d'agafar-les... Posar en paper de seda les paraules  que vull escriure i dosificar-les. Fer-les servir en petites estones de plaer. Agafar-les amb cullereta de postres, a poc a poc, assaborint-les, i oblidar per un temps els fulls, els diccionaris, les estones de barallarme amb frases i paraules en un temps infinit.
Desfer maletes vol dir guardar la llum a la butxaca per mirar de treure-la quan arribin els dies plens de nit. Aleshores, quan el necessito trobo un foradet petit, petit  a la butxaca on l'havia desat i la llum ja no hi és. I els dies foscos se'm mengen l'empenta i la rigidesa del temps, abans tan laxa, se'm fica al moll de l'os, més endins que el fred i tot és sempre a la mateixa hora. 
Guardar la maleta a l'armari, a dalt de tot, que no es vegi gaire, és guardar hores perdudes en no res, temps d'amics i família al voltant d'una taula a la fresca i sense por que claregi el dia; és desar una vida i viure'n una altra; és lligar el rellotge a la cintura i notar cada dia com les hores s'estrenyen al nostre voltant; és conservar el gust dels préssecs, les síndries i el meló només a la memòria i posar sorra de la platja i la muntanya en un pot petit, a la tauleta de nit per recordar que l'estiu no ha estat un somni.