diumenge, 7 de desembre del 2014

PAROLE, PAROLE, PAROLE...

Derrere un teló de vellut vermell sol haver-hi teatre. I no sempre és teatre del bo. Sovint són paraules disfressades de bellesa, buides de sentit. 
Talment com la vida de cada dia. 
Paraules boniques farcides de verí, d'un verí que mata a poc a poc, amagades darrere la façana avellutada d'una frase ben construïda pronunciada amb un somriure decorat amb dents blanques immaculades. 
Paraules buides  per dintre, com aquells rètols infantils que cal pintar i que, un cop ben acolorides, fan el fet i sembla que guarneixen el continut d'un treball pèssim. Un treball insuls.
Paraules en forma de dard. Qui les usa va provant, provant fins clavar-les a la diana i gaudeixen quan la sang del cor vessa fins la mort.
Paraules suaus que són el preàmbul de paper de vidre, de les punxes de l'eriçó. No saps per què, però et posen en alerta i prepares les tiretes, la gasa i el iode per curar-te el dolor que produeixen. Això, o llepar-te la ferida amagat al cau, com un aimaló qualsevol que aconsegueix amagar-se del seu depredador.
Paraules que volen ser altres paraules que no diuen res del que volen dir i creen confusió al teu voltant i en tu mateix. Fa mal el cap pensant què et volien dir en realitat. Aconsegueixen fer-te sentir ruc, tenir la sensació que no ets capaç d'entendre el que et diuen fins que descobreixes que no falla la teva capacitat de comprensió, si no la d'expressió de qui t'ha parlat, que creu en el seu triomf, convençut com està de la teva incapacitat. 

Parole, parole, parole...

"Igual que en un escenario
finges tu dolor barato,
tu drama no es necesario
ya conozco ese teatro.
Teatro...
lo tuyo es puro teatro
falsedad bien ensayada,
estudiado simulacro.
Perdona que no te crea,
me parece que es teatro"

Parole, parole, parole...



dissabte, 29 de novembre del 2014

UN SOPAR DE NADAL O COM TORNAR-SE BOIG.

Algú de la secció de compres va suggerir que el Nadal s'apropava, que faltava menys d'un mes i que calia organitzar el sopar de cada any i preparar l'Amic Invisible. Enmig de la feinada de quadrar el final d'any, la proposta va ser acollida amb alegria i tots van deixar per un moment la feina respectiva i es van apropar a la taula de la Joana. Ho van fer entre aplaudiments i visca la teva memòria prodigiosa i sort de tu que estàs en tot. En un tres i no res es van organitzar. En Pau s'encarregaria de buscar restaurant, que tot i només ser vuit persones, tindria feina a trobar un lloc amb el pressupost pactat. La Maria i en Lluís farien el sorteig de l'Amic invisible. Toca qui toca i no s'hi val a protestar. Tothom va estar-hi d'acord. En Pep es va oferir per comprar unes espelmes d'aquelles petites per guarnir la taula i va demanr incloure el preu de les espelmes al pressupost del sopar. Algú va comentar que no s'havia d'incrementar gaire, que n'hi ha que estan escurats, tu. La resta de companys es van posar al servei del que calgués fer en un moment donat. Molt bé, i quin dia? Va bé el quinze? És divendres, al dia següent no cal matinar, va dir en Víctor. Jo tinc un altre sopar nadalenc; jo, entrades pel teatre; a mi em toquen els nens... No podem anar gaire més enllà, que ja seran les festes, vosaltres mateixos... Dissabte setze? T'he dit que tinc els nens. Ok. Divendres vint-i-dos? Uff, jo començo a fer el sopar del vint-i-quatre; jo he quedat; jo tinc un altre sopar nadalenc... El del pont de desembre, impossible. Només ens queda aquesta setmana, com va? Tots es van posar d'acord, tot i que semblava més aviat un sopar de tardor, a finals de novembre. La Laia va dir que d'acord, que ja anul·laria una anada al cinema i que esperava que la pel·lícula continués en cartellera uns dies més. Au, doncs, fins demà, que s'ha fet tard i és hora de plegar.
A primera hora del matí en Pep va comentar que potser caldria dir-ho a la gent de la secció de vendes, que ell hi tenia un amic molt amic i que estarien encantats de fer-ho conjunts, que al cap i a la fi era un sopar d'empresa. No et confonguis, va dir la Joana. El sopar d'empresa el paga l'empresa i aquí cadascú paga el seu i que ella a la secció de vendes hi tenia el seu ex i no tenia cap ganes de sopar amb ell, però que s'adaptaria al que digués la majoria. Els ho diem doncs? Van votar i va sortir que si, que compres i vendes farien els sopar junts. Els ho vaig a dir, va fer en Pep. En tornar va explicar que la idea els havia semblat molt superbé, però que no volien participar a l'Amic Invisible. Fantàstic, va fer la Laia. Uns amb regalet i els altres, no. Molt bonic. Això passa per embolicar-nos més del compte. 
En aquell moment va entrar corrent la Maria del departament de vendes. Semblava molt contenta. Anava pel passadís dient que ho havia dit als dels departament de comptabilitat i tots estaven molt il·lusionats de sopar junts. Que alguns no participarien a l'amic invisible, però que estaven encantats. Tots la van fondre amb la mirada. I ella va dir que havien de pensar que allà hi havia la seva amigamésamigadelmón i que voleu que us digui, no hi ha res de dolent a dir-los-ho. La cosa es complica, va dir en Lluís. I molt. A veure fem recompte. Quants som a sopar i quants a l'Amic dels pebrots? Això, va fer en Víctor. He d'avisar el restaurant que serem...quants????!!! No crec que ens hi puguin encabir, a 36. Fes un altre sorteig d'Amics cada cop més invisibles. Mireu, jo ja passo, va dir una veu. A mi em ve de gust si ho fem els de la secció. No vull una multitud amb qui no tinc cap contacte. Mentre en Lluís plegava paperets amb els noms dels participants al regalet absurd de cada any. Algú va dir amb la boca petita que si ja eren tanta colla caldria també avisar la secció de neteja, la d'informàtica i els caps de l'empresa. En Lluís va llençar els papers amb els noms i noms i sort van anar a parar a la paperera. Bàsquet!, va dir mentre s'allunyava del grup que intentava organitzar una cosa que era caòtica de socarrel. Amb mi no hi compteu, que plegui paperets un altre i quan decidiu què fem, m'aviseu i decideixo què faig. Tinc feina. 
Al voltant de la taula de la Joana s'amuntegava la gent i cadascú hi deia la seva. Uns se'n van desmarcar, en Víctor cridava que calia saber quants per resevar taules, la Berta demanava pau i tranquil·litat a crits, els papers de la Joana s'escampaven per terra com una catifa blanca amb lletres petites, en Quim deia que volia amic invisible o visible, però que li feia il·lu tenir un regal i fer-ne un altre, la Laia remugava que allò no estava fet per ella, en Víctor insistia en el nombre de gent i en la reserva. Algú va suggerir portar un regal i que li toqui a qui li toqui i punt, ni invisible ni visible, tants caps, tants barrets. La Carlota plorava perquè a la secció d'informàtica hi havia la Sílvia i que feia temps que ni se saludaven, que se n'havia anat amb el seu marit i que vés que hi hem de fer sopant juntes. Doncs us poseu una a una punta i l'altra, a l'altra. Que no, que jo passo, que no en tinc ganes. I la jornada va acabar sense posar-se d'acord.
La primera cosa que va fer en Víctor només posar els peus a la feina va ser dir que a la cantonada de casa seva hi havia un restaurant xinès enorme i amb Karaoke on hi cabrien anés qui hi anés i que ell ja no tenia ganes de buscar restaurant ni de res. Van quedar que es trobarien aquell mateix divendres al restaurant xinès a dos quarts de deu i que portarien un regal toquielquetoqui i que punt, que ja n'hi havia prou. No van avisar ningú, la cosa va funcionar amb el boca a boca, de secció en secció de manera que cadascú ho deia a qui li convenia.
Divendres a la nit, a les onze, en Víctor i la Joana sopaven sols al restaurant xinès i es van jurar que l'any següent cap dels dos esmentaria que el nadal s'estava apropant. Té, va dir ell, et teu regal. Era una guia de restaurants de la ciutat. Té, va dir ella, el teu regal. Era un punt de llibre de fusta amb la imatge del Petit Príncep gravada. Sort que tots dos voliem regal. Sort que tots dos som gent formal. Sort que ens tenim de companys.
Van comprar una ampolla de vi i una barra de torró de xocolata al super paquistanès de la cantonada de  casa la Joana i van pujar al seu pis a acabar el millor sopar de nadal de la seva vida.


Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte de Nadal s'ha acabat.

dimarts, 11 de novembre del 2014

LA MINYONA. Premi relat breu any 2012

Era puntual. Havien quedat de veure’s a les onze i a l’hora en punt trucava al timbre de la porta. L’Àngela estava intrigada. Com era que no tenia feina amb el currículum  que li havien fet arribar de l’agència?  També era veritat que la tal Genoveva només feia quinze dies que s’havia quedat a l’atur i que en tota la seva vida laboral només havia treballat en tres cases diferents. Les tres cartes de recomanació que s’adjuntaven al currículum deien el mateix: neta, autònoma, treballadora, puntual...Una joia de les que ja no queden, va pensar l’Àngela.

            Va obrir la porta i allà, dreta i somrient, hi havia la Sra. Genoveva.
            -Bon dia, Sra. Genoveva. Passi, passi si us plau.
            -Bon dia, Sra. Planes. Molt de gust. I va avançar la mà per saludar-la
            L’Àngela la va encaixar i li va preguntar si volia prendre un cafè, un te o alguna altra cosa.
            -Si, gràcies, Sra. Planes. Un cafè amb una mica de llet freda..
            Van passar a la cuina, blanca i lluminosa, i va preparar dos cafès. La Genoveva es va fixar en les tasses, de porcellana blanca amb un ribet daurat. Són ben maques, va pensar. L’Àngela ho va posar tot en una safata moderna amb dibuixos de cireres vermelles, gairebé granats, que contrastava amb aquelles tasses tan clàssiques.
            -Vol sucre, al tallat, vostè? Jo no en prenc de sucre, va dir l’Àngela.
-Si, gràcies. Però jo no prenc tallat. Prenc cafè amb una mica de llet.
-I no és el mateix?. L’Àngela va obrir molt els ulls i se la va mirar sorpresa.
-No senyora. Bé...si...però a mi la paraula “tallat” em sembla com de llet que s’ha fet malbé. M’enten? Només és aquesta la diferència.
L’Àngela va somriure i va pensar que semblava una dóna divertida. Va agafar la safata, va dir segueixi’m, i la va conduir a la sala d’estar. No estava acostumada a entrevistar dones de fer feines i se sentia una mica incòmoda malgrat els esforços de la Genoveva per donar-li confiança.
-Segui, Sra. Genoveva. Segui, si us plau.
La Genoveva va dir que gràcies, que quin sofà tan alegre, que aquell sofà verd, enmig dels mobles negres, semblava ben bé un prat a la primavera.
L’Àngela tenia preparat un qüestionari per fer-li, però va començar parlant del currículum impecable que tenia entre les mans.
-Suposo que, amb aquestes referències, no li importarà ni li sabrà greu que truqui a les cases on ha treballat i parli amb els senyors, oi?
-I tant que no. Els senyors Bondia van morir tots dos, pobrets, tan bona gent com eren...Però li puc donat el telèfon del seu fil. Encara el truco per Nadal, cada any sense falta. Un noi, bé un home educat i bona persona. Ja li dic, es va quedar orfe així de la nit al dia i se’n va sortir. Ja ho crec que se’n va sortir. Ara ja té una família i tot. Que maco i valent, si senyor. Els senyors Romero van marxar de la ciutat, però el telèfon, el tinc. És que volien que em quedés a dormir i jo, a dormir a casa meva, amb el meu Toño. Toño és el meu marit, sap? I amb la Virtu, que és la meva germana i amb el Lito, el seu fill que l’he criat jo i és com si fos meu. Amb ells ben a prop. Vivim a la mateixa escala, sap? Els senyors Valls no em necessitaven tantes hores i jo, la veritat, necessito el sou sencer i no m’agrada anar d’una casa a l’altra. Ja sé que fent hores guanyaria més diners, però prefereixo la tranquil·litat. M’enten, oi? Era una explicació i prou.
L’Àngela se la mirava i se l’escoltava estorada. Quina màquina de parlar, pensava. S’explica bé, però. I anava prenent apunts mentalment d’allò que considerava més positiu.
-Ara, Sra. Genoveva, voldria fer-li unes preguntes.
-I tant! Faci, faci, va dir mentre observava el voltant, el mobiliari i la distribució amb discrecció. Aquesta sala deu ser més gran que el meu pis, va pensar amb un somriure.
-No li preguntaré si és casada, perquè ja m’ho ha dit, que el seu marit es diu Toni.
-Disculpi, senyora, Toni no, Toño. Toni és com de músic antic i jo sempre li dic Toño. I quan algú escriu Tony amb “y”, sembla que vulgui fer-se l’estranger. No, no...Toño, millor. És de Múrcia, sap? Toño és com de nen petit, més dolç. Enten què li dic, oi?
L’Àngela, per un moment, va pensar que la prenia per ximpleta de tants “m’enten?” i “oi?” i “sap?”. Ben aviat va saber que era la seva forma de parlar, com afirmant i confirmant cada cosa que deia.
-Molt bé, doncs, senyora Genoveva.
-Millor em diu Geno. Si no li fa res, és clar. Genoveva no m’ho diu ningú i sembla que parli amb una altra persona. Ah! I no em digui senyora, si us plau. Digui’m  Geno així, a seques.
Mentre la Geno parlava, l’Àngela va pensar que semblava no es podia deixar portar per aquell riu de paraules , que les regles del joc era ella i no la Geno qui les havia de posar.  Que semblava una curta de gambals, com sempre, i que ja era hora que algú se l’escoltés. Ni que fos la més que probable minyona.
-D’acord, li diré Geno. Se’m fa una mica estrany, però, si arribem a una entesa, m’hi acostumaré.
L’Àngela es va bellugar al sofà i es va adonar que tenia el cos en tensió, en alerta davant aquella dóna que dominava la situació millor que no pas ella. Va decidir que li faria la bateria de preguntes que tenia preparades i que ho faria amb valentia, sense donar temps a que li digués res que no li hagués preguntat.
-Molt bé, senyora Genoveva. Perdó, Geno. Nosaltres som gent de gustos senzills, gens complexes. Ens agrada menjar sa. Quines coses sap cuinar, vostè?
-Disculpi, senyora, la cuina no té secrets per mi. A més, si volen cuina senzilla, encara m’ho posa més fàcil. Els bullits de verdura els deixo sempre una mica cruixents. Ja sap, que facin “crec”, que no sembli herba aixafada. M’enten, oi? I la planxa és la meva preferida. Mai no s’hi ha de posar ni la carn ni el peix fins que la planxa no està ben calenta. I la sal, si en volen, al final de coure-la, que no es ressequi. Sap que vull dir, oi? Ara bé, si algun dia volen alguna cosa especial, m’ho diuen i jo els ho faig tan a gust. L’arròs em surt boníssim, però el dia que en faci, a taula quan jo digui, que no es passi, sap?
-Molt bé, Geno, veig que domina el tema.
I sense deixar-la continuar, l’Àngela va dir:
-Miri, jo treballo a casa. Faig traduccions de llibres i articles. I si faig la feina de casa, no em trec la meva feina de sobre. Necessito algú amb empenta, algú a qui no hagi d’estar constantment dient què ha de fer...
-Tranquil·la. senyora, Jo només pregunto quan algun aparell -d’aquests que fan coses tot sols i que cada dia en surt un de nou, sap?- no sé com funciona. Per la resta, m’apanyo bé. Són molts anys fent aquesta feina. I a més, la de casa meva, que no és per dir-ho, per la tinc com una patena, de neta i polida. I el Toño ja m’ajuda, ja, però sempre amb el camió amunt i avall –és camioner, sap?- arriba ben baldat, el pobre. I mai no té ganes de gresca. És  bo, però una miqueta ensopit. Jo li dic que és el cansament que porta a sobre, que no s’amoïni. Així em deixa fer la meva i sortir amb la Virtu a ballar cada setmana i tots contents. Ell es queda amb la cerveseta mirant la tele i jo, au, amb la Virtu, que ens ho passem d’allò més bé. Ja m’enten, oi? Així que per la feina de la casa no s’ha de preocupar gens ni mica.
-El meu marit gairebé mai no dina a casa...
-Disculpi, com es diu el senyor? Així li diu pel nom i ja no cal que digui “el meu marit”, m’enten, oi?
-Ferran. Es diu Ferran i no acostuma a venir a dinar. A migdia només caldrà que prepari el seu dinar i el meu, però abans de marxar, hauria de deixar el sopar enllestit...
-Jo encantada, senyora, però si li deixo alguna cosa feta a la planxa i després és com una sola de sabata, jo no en vull saber res, Ja sap, la planxa s’ha de fer al moment, que després no val res.
L’Àngela li va explicar que ella cada setmana feia els menús dels àpats, que dimarts hauria d’encarregar-se d’anar a comprar, que els banys s’havien de fer cada dia, sobretot el que ells utilitzaven, que els llençols es canviaven dos cops per setmana i les tovalloles a diari...En poc espai de temps li va dir tot el que calia fer cada setmana, cada dos dies i cada dia. Ho va fer gairebé sense respirar, d’una tirada. Quan la Genoveva volia interropre-la, l’Àngela alçava una mà en senyal de voler continuar parlant.
-Suposo que a l’agència ja l’han informat bé del sou, les pagues, els horaris...També li hauran dit que hi ha un mes de prova.
La Genoveva li va preguntar si no tenien nens, que a ella li agradaven tant, que gairebé havia criat en Lito, el noi de la Virtu i que ella tampoc no en tenia de fills i que ja se li havia passat l’arròs i ja m’enten què vull dir, oi?
-En realitat es diu Àngel, però sempre li hem dit Lito. Té dinou anys i ja treballa, no es pensi. Fa de missatger amb la seva moto, que li vam regalar el Toño i jo i ell, ja ho veu, tan feliç. I mira, ara li serveix per treballar i guanyar-se un sou. No ha volgut estudiar...Llàstima...és molt intel·ligent, però ja sap, coses de nois.
-Així, doncs, li ve de gust treballar amb nosaltres?, va preguntar l’Àngela i al moment es va penedir d’haver-ho dit. “Em posarà el cap com un timbal. No podré treballar. No puc donar-li peixet: em guanyarà, segur”, va pensar mentre sentia la Genoveva:
-I tant, senyora Planes. Ja veurà com n’anirà, de bé. Quan vol que comenci? Jo estic lliure com un ocell.
-Demà, doncs, li va bé? Perfecte. A les nou.

Al vespre, quan en Ferran va tornar de la feina, li va explicar com havia anat l’entrevista amb la Geno, que xerrava sense parar i ja mig se sabia la vida de tota la família i que l’havia atabalat una mica, però com que ja n’estava tipa de buscar minyona i aquesta duia bones referències i sabia que treballava bé, havia prés la decisió de quedar-se-la.
-En tot cas, Ferran, tenim un mes de coll, si no ens agrada.
-No sé, no sé, va respondre ell. Potser hauria d’haver-la entrevistat jo, que en tinc més experiència, en això de comunicar-me amb gent. Tú estàs sempre tancada aquí, envoltada de llibres i no en saps prou, de clissar la gent.
L’Ángela, va callar, com sempre. Preferia no discutir sobre la importància de la feina de cadascú. Però estava dolguda. I va dir que a la cuina tenia sopa de fideus i rotllets de salmó fumat amb formatge, que ella se n’anava al llit que tenia mal de cap, que li havia passat la gana i que bona nit. I es va quedar amb les ganes, com sempre, de dir-li que de totes les promeses que li havia fet, no n’havia vist ni una sola, que era gràcies als llibres que traduïa i al pares, que els havien comprat aquell pis tan bonic, que el sou els donava per tenir una minyona, que l’orgull havia impedit d’agafar la feina que els pares li oferien a l’empresa familiar, que l’havia ben enredada amb el seu parlar i amb els seus ulls verds com maragdes, que ja n’estava cansada del menyspreu cap a la seva persona i la seva feina i que la Genoveva segur, però segur que era molt més feliç que no pas ella mateixa. Però no ho va dir per no sentir-se humiliada i per no haver de donar la raó als seus pares, que tant els havien ajudat, quan li deien que en Ferran era un no-res, un mort de gana amb aires de grandesa i que vigilés molt, però que si s’hi volia casar, li donaven tot el suport, que ja era grandeta per saber què es feia.
Al cap de poc de ficar-se al llit, mentre barrejava els seus pensaments amb els llençols de flors liles, va sentir la porta de casa tancar-se d’un cop. Ja està, ja torna a fugir, va dir l’Àngela fent un crit. Au, ves...!

Faltaven cinc minuts per les nou quan el timbre de casa va sonar amb insistència. L’Àngela, encara endormiscada, l’havia sentit sense sentir-lo del tot. Van tornar a trucar. Ella va mirar el rellotge i va veure l’altra banda del llit sense desfer. D’una revolada es va posar una samarreta i un pantaló de pijama i va anar a obrir. Pel cap només li passaven dues coses: en Ferran altre cop no havia vingut a dormir i què pensaria la Genoveva quan la veiés amb aquell aspecte tan poc formal.
-Bon dia, Genoveva. Perdó, Geno. Passi, passi. Vol un cafè? Jo el necessito.
-Si, ja ho veig. Jo també. Fa mala cara. Què no es troba bé? Vol que li prepari alguna cosa especial? Ha passat mala nit?
Sense saber per quin estrany motiu, l’Àngela es va trobar explicant-li a aquella dóna rossa tenyida i simple, que feia unes hores encara no coneixia i que havia de netejar la casa, totes les seves frustracions, les misèries de la seva vida amb el marit que no havia dormit a casa i la muntanya de somnis sense complir. Les dues, assegudes davant dos cafès, a la cuina com unes amigues de sempre, com una amiga de les que no tenia. Li va dir si volia una cigarreta i ella que no, senyora Palau, que no fumo. Jo ho vaig deixar, però ja veu, hi he tornat.
-Senyora, la feina se m’endarrerirà, que ja fa dues hores que parlem i parlem i jo encara no he agafat l’aspiradora, ni he fet el llit, ni els banys, ni res de res i no voldria...
I l’Àngela, que no hi feia res, que li agraïa que se l’escoltés, que parlava poc amb la gent i que si ho explicava als pares, li diriem que ja t’ho vam advertir, filla meva, i no ens vas fer cas, que l’orgull l’impedia donar-los explicacions i  que portava un vida que no volia viure, que era com si una altra persona s’hagués ficat dins el seu cos i visqués d’aquella manera tan gris i trista.
La Genoveva sentia com parlava i i pensava que no envejava gens ni mica aquella dóna que ho tenia tot, que ella amb el marit, la germana i el nebot ja estava bé. Com a mínim, millor que la senyora, que se la veia tan trista. Que el seu Toño sempre dormia a casa i la Virtu era la seva amiga, a més de germana i el Lito com el seu fill, encara que no ho fos. I que ella, sortint de tant en tant, ja era feliç i que si quan anava a ballar s’arrambava una mica massa a algú, no passava res perquè ella a qui de veritat estimava, era al seu Toño, que dormia com un angelet quan ella tornava de festa. I es va sentir dir perdoni, senyora, el que li caldria és sortir una mica de gresca amb alguna amiga, que el senyor s’hagués de preocupar per vostè. Perdó, si em fico on no em demanen, però com s’ha sincerat amb mi d’aquesta manera...
-I amb qui?, va dir l’Àngela amb les llàgrimes caient galtes avall. No en tinc d’amigues que vulguin sortir així, perquè si. No en tinc. Les que tenia viuen lluny i gairebé no ens veiem si no venen elles aquí. Em penso que se n’han cansat.
La Genoveva se la mirava amb llàstima mentre sucava galetes al segon cafè amb una mica de llet del matí. I altre cop, com si fos una altra qui parlés, va sortir la veu que deia:
-No sé si sóc agosarada, però si vol i no li fa res, podria venir a ballar amb la Virtu i amb mi. Ai, disculpi... Potser no ho havia de dir això.
L’Àngela va estirar la mà i va agafar la d’aquella dóna que tenia davant i que semblava disposada, no només a escoltar-la, si no a cambiar-li la vida, a girar-li com un mitjó. Gràcies, Geno, moltes gràcies. M’ho pensaré, va dir sense gaire convenciment, però sabedora que era el primer cop en anys que algú li proposava alguna cosa diferent i que, per què no?, podria ser divertida. Abans d’anar a l’estudi a a treballar una estona i deixar treballar la Genoveva, va dir:
-Avisi’m, quan surti amb la Virtu.
Ho va dir sense pensar gaire, de cop, com una decisió meditada de temps. I es va sorprendre d’aquell to de veu, tan segur, que li va sortir de dintre i que no sabia que existís.

La vida va continuar la seva rutina, el fàstic de cada dia igual i pitjor, les nits sola o mal acompanyada o la soledat en companyia, que és tant i tan trista. Cada dia que passava pensava en la possibilitat de sortir amb la Genoveva, a ballar, però no sabia si li ho havia dit per dir i tampoc si ho arribaria a fer mai. Però quan hi pensava, ho feia amb un somriure.
Va ser al cap de dues setmanes. Treballava en una traducció que li resultava especialment feixuga quan va sentir que picaven a la porta de l’estudi.
-Passi, passi, Geno. I va deixar les ulleres damunt la taula.
-Li dic perquè m’ho va demanar, no es pensi que me n’oblido. Que avui sortim, la Virtu i jo. Anem a ballar al “Bolero”, com gairebé sempre i que si li ve de gust, que ja sap que pot venir amb nosaltres i que encantades. Que abans anirem a menjar alguna cosa, senzilla, no es pensi, que fem poca despesa, nosaltres. Després, de ballaruga fins tard, que és divendres i demà no cal matinar tant. Què li sembla?
Va dir que encantada. Va preguntar on menjarien, que també hi aniria i la Genoveva li va dir que al ”Tapitas” i que l’esperaven a les nou. Que que bé i que que contenta estic.

A les nou l’Àngela era a la porta del “Tapitas” i va veure les dues germanes assegudes una davant de l’altra, parlant  i rient, ben arreglades, a punt per sortir de festa. S’hi va apropar i van fer les presentacions: Virtu, la senyora Palau, senyora Palau, la Virtu. Va dir que, si havien de compartir taula i ball, millor seria que li diguessin Àngela, que senyora Palau era molt formal i a més era el cognom del marit i que ja veus tu quin mèrit. En acabar de sopar començava la festa i estava nerviosa, com si fes una malifeta. Ni tan sols havia deixat una nota a en Ferran explicant-li els plans d’aquella nit. Ho hauria trobat horrorós i a més, ell no donava cap explicació. Només un cop de porta quan sortia.
Al “Bolero”, les dues germanes, eren les reines. Les coneixia tothom i presentaven l’Àngela com una amiga. L’Àngela se sentia volar en un ambient nou, sorollós i anònim. Reia amb els acudits de la Virtu, quan li explicava com era tal o qual home dels que coneixia. Va demanar un gin-tònic i, mentre esperava que li servissin la beguda, la sang se li va gelar. Al final de la barra, pintat amb una llum blavosa, hi havia en Ferran magrejant una noia jove. Molt jove. Les mans corrien amunt i avall del cos de la jove, que es deixava fer amb entusiasme moderat. Va agafar el gin-tònic i amb la seguretat que dona la raó, va anar on era el seu marit. Li va llençar la beguda al damunt i li va dir ets un porc. Ell va agafar la noia pel braç i d’una estrebada se la va endur del local sense dir res.
            -La nit és llarga noies, va fer en trobar-se de nou amb la Geno i la Virtu. I la meva vida també ho és.

Quan va tornar a casa,  el sol començava a sortir i el llit era buit. No li va importar gens i es va trobar pensant en el plaer que representava tenir un llit ample per ella sola. I que, a partir d’ara, quan algú es posés entre els seus llençols, seria perquè ella ho havia decidit.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

PORS

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure’s, convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar el terra i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l’olor?.
            Quan la porta del carrer s’obrí al seu darrera, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena a tot el seu sentiment d’abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell l’abraçà i li va fer petons i li va dir gràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes, com si fos un acudit el que acabava de sentir.
            Ell va parar taula per esmorzar sense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca!, exclamà la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb el suc de taronja sobre les tovalles grises. T’agrada?, va dir ell. I ella li pessigà el maluc. És clar, ximple! Sembla que siguem al restaurant. M’encanta començar el dissabte així. Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres tovalles? Com saber si tot estava bé al seu voltant?

            En acabar d’esmorzar, es dutxà. Va obrir l’armari i amb el dit índex resseguí la renglera de camises que hi penjaven, indiferents als seus dubtes. Eren les seves camises i no l’ajudaven gens a ser triades. En va comptar vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes davant seu. I així, palplantat davant l’armari, el va trobar la Sara. Ella es mirà la roba i, al moment, en va assenyalar una beix amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir, amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l’habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va espavila, sortirem a passeig, fa un dia preciós. Ell va mirar per la finestra i va veure un núvol petit enmig del cel, gairebé un decorat de teatre d’escola i va pensar que potser seria millor que agafessin un paraigua petit, per si de cas. 

dijous, 16 d’octubre del 2014

CARME

Has obert la porta, has passat a l'altra banda i te n'has endut la clau.  Ens has deixat una mica orfes i molt tristos perquè en aquesta banda de la porta, la que en diem vida, res no serà el mateix sense la teva veu ni la teva presència ni el teu humor irònic que compartíem. Ningú no sap on és, aquesta porta, però tots en coneixem la seva existència fatal i tu, amb la rapidesa que sempre t'ha caracteritzat l'has trobat. Massa d'hora, noia, t'ho he de dir. Massa d'hora. 
No fa ni quinze dies compartíem cafè a casa teva i la fragilitat del teu cos era evident, El teu cap, però, era clar com un matí de sol i vam parlar de tot i de res. Estaves espantada. Si. Tot i així mostraves ganes de tirar endavant i vam parlar d'anar a un concert l'any vinent, com tantes altres vegades havíem fet. Jo hi aniré per tu i per mi i sé que d'alguna manera seràs amb mi. La por no aturava la ment ni la paraula i vas confessar-me que el temps posa tothom al seu lloc. Ben cert, noia. Tu i jo sabem de la conversa i aquí es quedarà per sempre més.
Sensible i confiada, les relacions no t'espantaven i ho donaves tot, en sóc testimoni. Jo i molts més, que si des d'allà on ets tenies bona visibilitat, vas poder comprovar quanta gent t'estimava de debó i també qui venia per compromís. Pocs. I tu saps qui. No t'enfadis ni els ho tinguis en compte, Carme. 
Públicament et vull donar les gràcies que ja et vaig donar abans d'obrir la maleïda porta. Gràcies perquè sempre t'he sentit al meu costat, fins i tot quan ens les teníem, que despés ens feiem una abraçada i tot quedava en res i m'has recolzat quan t'he parlat dels meus interessos fora de l'àmbit laboral. Em vas encoratjar a escriure i llegies el que t'enviava i et vas fer molt contenta -no tothom se'n va fer- que em publiquessin els volums de comprensió lectora. Gràcies perquè sempre has sabut veure la vàlua dels meus fills i has estat positiva amb ells. Gràcies per haver-me deixat compartir amb tu vetllades fora de la feina. Gràcies per tot el que he après al teu costat entre rialles i alguns plors. Gràcies per saber escoltar.
No sé com deu ser l'altra banda de la porta. Ningú no n'ha tornat mai. Però ben segur que hi hagi el que hi hagi, sabràs gaudir-ne com has fet aquí.
Has deixat una ferida oberta i sagnant al cor dels qui t'estimem. No et preocupis. Les ferides, ho saps bé, es tanquen. Queda una cicatriu que és el record i quan la mires saps per què és allà. Jo, fins que no es tanqui la ferida, he posat tots els imants que vas portar-me dels teus viatges a una banda de la nevera. Tots junts i només pels papers importants. 
Ah! Que no se m'oblidi. A veure si, des de l'altra banda, poses una mica d'ordre en aquest món que has deixat, que està fet una coca i tu en això d'organitzar i en tantes altres coses, ets una crack. Envia'ls una mica del senderi que els falta. És un encàrrec de gran magnitud, Carmeta. Va, que se't gira feina!
Gràcies, Carme. Ha estat un plaer haver-te conegut i un honor saber-me amiga teva. Milions de petons. SEMPRE.

diumenge, 28 de setembre del 2014

La teranyina

El fil de la teranyina és fort. Molt. Diuen que té la fortalesa de l'acer. No ho sabia del cert, però ho pudia arribar a creure. El que sabia del cert és que hi ha relacions d'amistat que estan lligades amb fils de teranyina i tenia aquella sensació que mai no es trencarien, que per més que estirés no es faria malbé. 
Sentia la placidesa de tenir, en aquella amistat, un coixí de ploma on descansar dels maldecaps quotidians, on riure fins a plorar i on plorar fins que l'altre el fes riure i tot es fongués en aquelles rialles còmplices. Se sabia afortunat amb aquell lligam d'acer, invisible als ulls dels altres, que no sabien sinó envejar aquells nusos que ells, probablement, mai no tindrien. Eren uns fils fets de confiança, seguretat, hores que eren dies, llibertat sense retrets, sinceritat i molta, molta estimació mai dita. 
Aquella teranyina s'havia teixit a poc a poc, al llarg dels anys. Cada fil, una experiència. Per moltes perdres que alguns hi havien tirat, per molts cops d'escombra que li donessin, era allà, ferma, enganxada entre tres arbres ben diferents entre si. Tan li feia el que la gent pensés o deixés de pensar: tot, tot era net i transparent. Peerquè confiar en aquell amic era de les millors coses que li havien passat a la vida.
No sabia ben bé quan es va adonar del cert que aquells fils mai no es tallarien, però un bon dia es va trobar fent una fotografia d'una teranyina perfecta i va ser conscient que era con la seva vida amb els amics que més estimava.
La col·lecció d'imatges de teranyines sap que mai no l'acabarà. Per això continua fent-ne fotos. Per tenir-ne fins l'infinit.

Per a tots aquells que puguin sentir-se identificats. 

diumenge, 21 de setembre del 2014

UN NOU CURS

Ja el tenim aquí: hem encetat un nou curs que sempre ens arriba carregat de sorpreses i incertesa. Com seran els alumnes? Quina evolució tindran? Seran receptius? Aconseguiré fer-me'ls meus? Un munt de dubtes que ens persegueixen durant uns quants dies, fins que a poc a poc ens anem acoblant els uns als altres, com un trencaclosques, i la vida a classe comença a fluir amb la normalitat habitual tot fent la nostra feina tan bés com podem o com sabem, però sempre amb paciència, alegria i entrega màxima. Treballem amb el material més sensible de la societat: els nens i les nenes, els nostres fills, el futur del país. 
Docència, una professió no sempre prou considerada per aquells que no s'hi dediquen. El professor, aquella persona que viu tan bé, que té tantíssims mesos de vacances i que tenen aquest horari tan fabulós. Hola? Algú hi pot veure alguna cosa més, si us plau? No vull entrar en aquests temes i me n'estic anant del guió!
Descriuré algunes escenes que he vist pel carrer aquests primers dies de curs.
Imatge 1: Mare amb nena rossa moníssima. La mare li pregunta: Te lo has pasado bomba, hoy en el cole? Han sido divertidas las clases? Te lo has pasado bien? Ha sido todo "guay"? Quatre preguntes seguides, sense esperar resposta ni deixar de mirar la pantalla del telèfon mòbil. Sense comentaris. Ai! Perdó. Si que en tinc de cometaris. Potser si en comptes de quatre pregutes en fes una més oberta que el si o no, la criatura explicaria allò que ha fet o com s'ha sentit. I sobretot, fer la pregunta fent cas a la persona que té al costat. Els professors no som pallassos, ens agrada que els nois i les noies es trobin a gust a l'escola i a la classe, però si hem de posar límits a les seves actituds, ho farem i, potser no serà una situació "guai". Mirarem que sigui formativa i justa, això si. 
Imatge 2: Mare i nen d'uns set o vuit anys aparentment sa. La mare sembla cansada. Porta la seva bossa de mà penjada a l'espatlla i dues bosses de supermercat a una mà. El nen s'atura i li diu "porta'm la cartera que estic molt cansat". La cartera amb rodetes no sembla gaire plena. La mare, sense dir res, agafa la cartera amb la mà lliure. Encara no han fet uns metres que el nen es torna a aturar i diu "dona'm el berenar, que tinc gana". La mare deixa les bosses del súper a terra, obre la cartera del nen i en treu un entrepà i un suc. El nen, cansadíssim fa un moment, agafa el menjar, saluda un amic i tots dos corren per la vorera com si fos la darrera cosa que poden fer en aquest món. Senyora de la bossa de súper, em sap greu dir-li que està fent mal al seu nen, que no l'estima més per portar-li la cartera, que quan sigui més gran i li demani diners a crits ja haurà passat el tren de dir no, que no serà més feliç i si menys capaç de cuidar de si mateix. Ho sento senyora, em sap greu parlar-li així, però estimar no és estar sempre al seu servei. Cuidi's.
Estimar vol dir comunicació, escoltar sense pressa, jugar amb ells, fer-los pessigolles, obrir-los la porta al món, ensenyar camins i deixar que triïn i que s'equivoquin, no jutjar, ajudar-los a aixecar-se quan cauen, fer-los saber que sempre hi serem, dir-los "t'estimo" sense vergonya, respectar-los i dir no sempre que calgui. 
Bon curs a tothom, pares, mares, mestres, professors i, sobretot, als nostres nois i noies.
Tinc dues imatges més, però per avui ja n'hi ha prou, no? 



dimecres, 3 de setembre del 2014

Desfer les maletes.

Desfer les maletes és molt més que endreçar la roba, les polseres, la crema solar  i fer bugades. 
Desfer les maletes vol dir passar cortines i tancar finestres. Deixar els records dins un calaix i treure'ls només de tant en tant perquè no em facin venir el regust d'hores tranquil·les a la boca. Embolicar les hores llargues de lectura, a l'ombra d'un arbre o a la terrassa de casa, amb un cafè gelat o una aigua fresca amb una rodanxa de llimona i posar-les a un prestatge ben alt, no fos cas que em vinguessin ganes d'agafar-les... Posar en paper de seda les paraules  que vull escriure i dosificar-les. Fer-les servir en petites estones de plaer. Agafar-les amb cullereta de postres, a poc a poc, assaborint-les, i oblidar per un temps els fulls, els diccionaris, les estones de barallarme amb frases i paraules en un temps infinit.
Desfer maletes vol dir guardar la llum a la butxaca per mirar de treure-la quan arribin els dies plens de nit. Aleshores, quan el necessito trobo un foradet petit, petit  a la butxaca on l'havia desat i la llum ja no hi és. I els dies foscos se'm mengen l'empenta i la rigidesa del temps, abans tan laxa, se'm fica al moll de l'os, més endins que el fred i tot és sempre a la mateixa hora. 
Guardar la maleta a l'armari, a dalt de tot, que no es vegi gaire, és guardar hores perdudes en no res, temps d'amics i família al voltant d'una taula a la fresca i sense por que claregi el dia; és desar una vida i viure'n una altra; és lligar el rellotge a la cintura i notar cada dia com les hores s'estrenyen al nostre voltant; és conservar el gust dels préssecs, les síndries i el meló només a la memòria i posar sorra de la platja i la muntanya en un pot petit, a la tauleta de nit per recordar que l'estiu no ha estat un somni.

dissabte, 14 de juny del 2014

Giuliano

Todos impacientes esperando tu llegada. Alboroto juvenil en el aeropuerto. Ganas de conocer a quienes, durante unos dias, iban a compartir la casa, el tiempo, la amistad, la familia... En definitiva, la vida. Verse por facebook e intercambiar whtsapps no era garantia de felicidad. Era un intento de saber algo más de la persona que en breves momentos, conoceríamos de verdad. 
Una voz grita "ya los veo, están saliendo!". Todos nos arremolinamos para saludar. Martí dice: mirad, es Giuliano, aquel que lleva gafas y la camiseta de fútbol. Y nos acercamos a ti, a darte un beso y un abrazo de bienvenida.
Parecías tímido. Normal. Tampoco tu sabías qué te ibas a encontrar. Solo era una timidez aparente porqué en seguida nos dimos cuenta de que eras buen conversador y que tu conocimiento de la lengua castellana era más que suficiente para hablar de cualquier tema. Discreto, adaptable y siempre sonriente. Te instalaste en la habitación que adecuamos para ti y, sin apenas tiempo de nada, os fuisteis al futbol, una cosa que deseabas desde antes de llegar a Barccelona. Y ya fué un no parar de actividades  diarias para conocer la ciudad de dia y vivir con nosotros por las tardes y las noches. Intentamos que fueras feliz y esperamos que lo fueras.
Convivir contigo fué genial, todo te parecía bien, siempre se te veía contento y aceptaste las normas, no siempre del gusto de un adolescente, sin protesta alguna. Te lo agradezco. La verdad es que nos lo pusiste muy fácil. Nosotros intentamos que te sintieras como en tu casa y pienso que lo conseguimos. Nos encantó conocer a tus padres via Skype y esperamos conocerlos en persona muy pronto. 
Conocerte a ti ha sido un verdadero placer y estamos deseando que vuelvas pronto. Muy pronto.
Aquí tienes una carta pública para que practiques un poco más la lengua castellana y para que todo el mundo sepa que en casa hemos tenido al chico más fantástico de Francia. Gracias por todo, Giuliano.
Un abrazo de todos y en julio te queremos en casa de nuevo.

Tu familia catalana te espera!!!

dimecres, 4 de juny del 2014

54

Perdona. No creguis que m'he oblidat del teu aniversari. No, de cap manera. Hi vaig pensar tot el dia. De fet, ho vaig dir a J. i C., que el dia 1 feies 54 anys. Però vam tornar tard de Madrid. Per cert, t''hauria encantat la Feria del Libro. El Retiro ple de parades, un sol meravellós i bona companyia. Gent que estimes i que et recorden. 
Hi penso sovint, en tu. I et trobo a faltar. Molt. No és fàcil la vida en aquests moments, però compartir-la amb tu sempre era un plus. Quan ens trobem amb les Noies Més Maques Del Món Mundial, les nostres companyes del "cole", sovint surts a la conversa. T'agradaria molt venir a aquestes trobades. Fem mans i mànigues per trobar-nos, sobretot quan venen de Suïssa, la Viqui o de Donosti, la Rosa. Ens sembla que arreglem el món. No podem, però segur que cada dia que ens veiem les nostres vides fan un gir gairebé imperceptible. Però el fan. Segur. També recordem altres temps. El viatge de sisè, que cadascú el recorda a la seva manera. és el que tenen els records, que amb el temps els veiem diferents, distorsionats, com enmig d'una boirina. Per mi, aquest viatge, va ser l'inici d'un amor. Te'n vaig ben omplir el cap! Tu i jo compartíem habitació i crec recordar que no et vaig deixar dormir en tota la nit explicant-te les meravelles d'aquell noi que m'havia enamorat durant la setmana santa. Amunt i avall de Mallorca, vam conèixer un grup de nois aragonesos. El més guapo de tots se't va apropar i va ser el teu primer amor. Ja veus, dues bledes adolescents enamorades de dalt a baix. Ah! I l'Ana, amb el recepcionista de l'hotel, recordes? El teu va durar una mica més del viatge. El meu, no. Va ser llarg i difícil, per a mi. Tu aguantaves, dia a dia, les meves menjades de cap, els signes que jo intuïa, m'acompanyaves a trobar-lo. Sempre al meu costat. Sempre. Ara, també. 
Sento el teu riure, veig la teva imatge. Només em sap greu no sentir la teva veu.
Allà on siguis, mira de ser feliç. La felicitat és allò que de vegades se't va girar d'esquena. Allò que, quan ho tenies de cara, que encara té cara i nom, vas saber aprofitat a tope. Feliços 54.

dimarts, 27 de maig del 2014

EL FIL DE SEDA

Diu la llegenda: «Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fill es pot estirar o encongir, però mai no es pot trencar»
Això diu.
És un fil transparent, crec jo. I llarg. I molt flexible. No sé si el portem lligat al dit petit, a l'índex o al turmell. Ho desconec. Sé que de vegades el portem lligat al coll i, si l'altre l'estira massa, ens ofeguem. Potser en tenim més d'un, d'aquests fils i per això algun cop ens movem com a titelles de fusta dirigides per molts fils. Quin mareig, no?
És cert que, de tant en tant, coneixem una persona i et sents immediatament lligat a ella. No saps per quin motiu, però saps que hi ha un vincle. El problema és si aquest vincle -digueu-li fil, si ho preferiu- només està lligat al teu dit. Queda orfe d'un extrem i tu vas pel món amb un fil penjant de la mà. Ningú no el veu, però tu saps que hi és i s'entortolliga a les cames i et fa ensopegar. Te'n vols desfer, però no ho aconsegueixes. I l'altre, mentre tu jeus a terra després de caure enredat al fil de plata, fa la seva sense ni tan sols adonar-se que tens una rascada al genoll, el colze ensangonat i llàgrimes a les galtes. 
Una altre mena de fil és la que lligues amb l'altre a base de temps. Fent petits nusos. Dia a dia, cafè a cafè, somriure a somriure, tertúlia a tertúlia, passeig a passeig. Cada cafè, un nus minúscul, imperceptible. Aquells que es fan amb una picada d'ull i t'alegren el dia. Els que tenen olor d'una colònia, sempre la mateixa. Els que es fan amb una mirada de complicitat. El fil s'omple de nusos que el van escurçant i el fan més curt i més fort. I t'adorms pensant que, a l'altre banda del món, al carrer del sota, a l'altre costat del llit o tres-cents kilòmetres hi ha algú, ni que sigui només una persona, que sempre hi serà i que, potser, n'està fent un altre, de nuset imperceptible.
I el fil més trist té a veure amb el "...mai no es pot trencar". Hi ha tisores molt potents. Tisores que ni tan sols podem arribar a imaginar. Un fil que tenia molts nusos, però no suficients per fer-lo prou fort, i que et pensaves que era indestructible clec!, un bon dia sense saber com ni per què es trenca. La patacada és brutal: caus de cop i t'esberla el cap i l'ànima. A l'altra banda algú que creies que sempre hi seria ha agafat una tisora de podar o una serra elèctrica i l'ha tallat de soca-rel. Se n'ha cansat. Ja no ets ningú i el fil queda penjant i tu ensopegant cada cop que mires de pensar per què. S'han acabat les complicitats, la mirada i l'abraçada a mitja tarda. No ets ningú. Fi.
Ja ho veieu. De fils de plata n'hi ha un munt. Dels que tenen molts nusos imperceptibles a l'ull, pocs. Jo crec que sé quins són els meus i espero que mai no tinguin cap serra mecànica. També sé que cada con'hi ha més que vull tallar. Sobretot els que van lligats al coll. No vull morir ofegada. 

diumenge, 4 de maig del 2014

Una altra d'anuncis.


Sant tornem-hi amb els anuncis amb criatures. Recordem als senyors publicistes que els nens són nens, no ximplets. Un cop aclarit aquest petit detall que sembla que desconeixen, aniré al gra. 
Ahir vaig veure un espot de productes làctics que, sembla ser, són específics per a infants. Els models que surten a l'anunci no són lactants, jo crec que són nens i nenes que per edat ja poden menjar gairebé de tot. Els lactants són punt i a part perquè ja sabem que la seva alimentació és diferent, especial perquè el seu sistema immunitari i digestiu és, encara immadur. Anem, doncs, a l'anunci. És evident que va adreçat a les criatures, però també als pares i les mares hiperprotectors/es, que veuen els seus fills com a nens incapaços de fer res per si mateixos. D'entrada els anunciants empren un vocabulari ple diminutius: manetes, petitó, canyeta, etc. I molt important, són productes pensats perquè els nens i les nenes no s'embrutin, que es veu que si s'embruten no queden bé a la foto, a la vida i fan lleig. 
Els infants tenen necessitats concretes i diferents als adults. Necessitats que van en funció de l'edat. No oblidem, però, que són necessitats que tenim al primer món, que és on hi ha els diners per a fer possible que tinguin cadiretes pel cotxe i per la taula, roba adequada a l'edat, estris a mida per menjar i medecines per a guarir-los quan estan malalts. Ara bé, que els nens no s'embrutin quan mengen és gairebé contra natura: per aprendre cal errar. Per aprendre a menjar amb coberts i polidesa primer han d'haver fet servir les mans i descobrir con és cada textura diferent que tenen al plat. Omplir-se la cara de puré de verdura amb una cullera vacil·lant de camí a la boca no és dolent. És normal. Que caigui llet sobre la roba perquè mantenir l'equilibri d'un got en ascensió no és fàcil. Que juguin  amb sorra i acabin de color marró i pedres a les butxaques i a les sabates no els fa cap mal. Que ajudin a la cuina i els caigui la farina al damunt o un ou a terra, és normal entre altres coses perquè al adults també ens pot passar.
Els nens estan fets per a viure com a nens, per aprendre a fer-se grans a base d'ensopegar, d'equivocar-se i de jugar. Més o menys com fem els grans que som els responsables d'ajudar-los a créixer sense culpabilitzar-los dels errors i les faltes. Que aixequi la mà l'adult a qui li agradi que li comentin sempre allò que no li surt prou bé, les seves debilitats o les seves faltes. A quin adult li agrada tenir un botxí a prop que constantment li recordi que no és perfecte o que no sap combinar colors, que condueix fatal, que no domina bé el llenguatge o que  no és capaç de superar un temor? 
Posem límits als nens. Ho agrairan.  Però deixem-los ser nens. Ens ho agrairan encara més i quan siguin grans recordaran una infantesa feliç.


dilluns, 21 d’abril del 2014

El pou

Si has caigut al pou, al fons de tot del pou on tot és fosc, només et queda esgarrapar les parets per intentar sortir-ne. Gratar la pedra i el fang fins que et sagnin els dits i els palmelles de les mans. Deixar l'empremta de les ungles allà dins i cridar. Cridar ben fort fins que algú et senti i et llenci una corda que potser es trenqui i aquell algú et digui ara torno amb una corda més forta. I no torni mai més. Hauràs de seguir cridant, plorant i xisclant fins que passi algú altre amb la corda gruixuda. Agafa-t'hi ben fort, tan fort com et deixin les forces i l'ànima i escala fins allà on hi ha la llum que veies tan i tan llunyana. Un cop a dalt tanca els ulls perquè la claror se't farà insuportable. Tanca els ulls i respira l'aire fresc. Els pulmons et faran mal, acostumats com estaven a l'aire tèrbol i podrit del pou. Respira a poc a poc, glopets d'aire serè. 
Després, més tard, molt més tard, quan tot comenci a ser al seu lloc vomita als peus de qui t'ha humiliat, de qui t'ha anat endinsant al clot fosc d'un tros de vida no viscuda, de qui t'ha clavat petites ganivetades que semblaven indolores, de qui ha posat pedres a les teves sabates, de qui no t'ha permés ser qui ets, de qui t'ha considerat diferent i t'ha fet el buit, de qui no ha estat capaç d'entendre que la teva sensibilitat va per un carrer més fosc i que el seu... Vomita als seus peus. Després mira'ls als ulls i somriu i els diu que has après a dir dues paraules noves: PROU i NO. Si en tens ganes també els pots explicar on és el pou, com és i que, si ho volen, s'hi fiquin ells, que els portaràs un corda gruixuda per ajudar-los a sortir, que el pou és tan humit que se t'arruga la pell, que no hi toca el sol i que molt sovint sents que no hi ha res més enllà. 
Hauràs de ser molt valent perquè et miraran com qui veu un fantasma. Tu, com si res, fes la teva. Amb el temps seràs més feliç i ells, menys perquè hauran perdut part de la vida enviant gent al pou i veient com són capaços de sortir-ne per vomitar-los als peus les seves misèries.

divendres, 28 de març del 2014

ARA SI. GRÀCIES!

Ara si. Ara ja ho dic: HE GUANYAT EL PRIMER PREMI del concurs de relats breus Àrtemis. Ja fa quinze dies que me'l varen donar i ho dic ara perquè ja m'he fet a la idea, perquè m'he tret la vergonya de les
butxaques i l'he llençat ben lluny, perquè estic molt contenta i ho vull compartir amb qui ho vulgui saber i amb qui ho vulgui llegir. Aquesta és la introducció al relat. Si algú vol llegir el conte sencer, l´hi deixaré encantada. Títol: CAFÈ AMB GEL.

Aquesta història va néixer a la piscina d’un hotel de Menorca. No és una història real. És inventada a partir d’una dona que sempre estava sola a la piscina de l’hotel i repetia diàriament els mateixos gestos quan estenia la seva tovallola, quan prenia un refresc de cola o quan es ficava a l’aigua. Va cridar-me l’atenció la seva soledat enmig de tantes famílies, dels jocs dels nens. Semblava no immutar-se per res. Va ser el tercer dia de veure-la que vaig decidir inventar-me un personatge i una vida per aquella dona de la qual no en sé res i que em va semblar fins i tot inquietant. I és així com va sortir la Nati, la protagonista d’aquest relat que any rere any intenta ser feliç i canviar el seu destí durant les vacances d’estiu.

Alguns ja coneixeu la Nati: en vaig vaig fer un tast al blog. Un tast que vaig treure per poder fer-la créixer, donar-li la vida que no tenia i ara ja té. Penso que potser madurarà, farà via i em donarà peu a escriure més relats.
A tots aquells que m'encoratgeu a escriure, al jurat del concurs, als que ja ho sabíeu i heu estat capaços de respectar el meu silenci: MIL GRÀCIES!



dimecres, 19 de març del 2014

I tu, escrius?


Escriu cada dia una mica. Potser només una frase. Potser un paràgraf. Una mica o molt, però a diari.
Ho fa per necessitat. Un acte egoïsta, ja veieu. Com qui fa un peeling de l'ànima, una sauna o ball de saló. Hi ha qui s'estima més anar de botigues com a teràpia. Li sembla bé. De tant en tant també ho fa i és divertit. Però a ell li agrada la solitud en companyia de la ploma, el llapis, la llibreta i l'ordinador. Raret? Hi ha qui ho pensa i a ell li es ben igual.
Escriu perquè viure vides alienes i inexistents és, de vegades, millor que la realitat del carrer. Vides i personatges que sovint el dominen i volen fer la seva. Persones de qui es creu amo i senyor i que en realitat demanen a crits fer el que volen i li diuen des del full "ah, doncs no haver-me posat en aquell embolic". No us penseu, costa fer-los entrar en raó. Gent que no existeix pels altres i que formen part del seu cercle íntim. Gent a qui els posa casa, feina, família, amics, amors i desamors, alegries i vida pròpia.
Escriu perquè li agrada mentir. Mentides inofensives que no fan mal. I si fereixen, en tot cas, ho fan a algú que no existeix. O a ella mateixa. Ningú real no pren mal, ni mor, ni és abandonat, ni es desespera. Ningú que no sigui ficció. Mentides que només causen dolor a la sensibilitat i en moments puntuals. Res que no es pugui solucionar deixant de llegir. O potser si. Qui no s'ha sentit reflectit en un protagonista, en una acció o en una relació? Qui no ha desitjat que aquell llibre no acabés mai? Qui no n'ha deixat algun a mitges perquè li resultava insuportable -per dolent o per massa punyent- el que estava llegint?
Escriu perquè inventar la vida és apassionant. Perquè massa sovint la vida real no li és prou vida i s'estima més fer-ne una de nova i regalar-la a algú que només existeix sobre el paper. Perquè la vida real, la del dia a dia l'engavanya, la sent com un jersei massa estret, un d'aquells que et priva de moviments lliures, que t'estreny fins gairebé ofegar-te.
Escriu per viure el que no viu, per riure el que no riu i per plorar el que no plora. Ni es recorda del temps que fa que no plora. Perquè no pot, no perquè no vol o no ho desitja o no ho necessita. No pot plorar perquè el dia a dia se li empassa les llàgrimes que hauria de treure pels ulls i pel nas i pels porus tancats que l'obliguen a respirar fons a cada moment.
Escriu per diversió, per necessitat, per alegrar-se el dia o per entristir-se'l, per no morir i per viure com vol, per relacionar-se amb gent que no coneix i que ni tan sols existeix, per inventar-se amics com el que tenia de petit i que ningú més no veia.
Per tot això escriu i li agrada estar sol i deixar que la vida que no vol passi volant darrere les cortines de la finestra que dóna al carrer.

Per això. Per res més. Us sembla poc?

dijous, 6 de març del 2014

Mirades creuades

A la piscina, la Consol prenia el sol al costat del seu home des de feia trenta anys. S’hi va casar contenta i enamorada, però ara no sabia si se l’estimava, si volia seguir al seu costat o si ja li anava bé continuar amb ell. L’únic cert era que no havien pogut tenir  fills. La Consol havia convençut  en Jaume que ell era estèril. Ho havia fet perquè no marxés del seu costat, quan encara n’estava, d’ell. Perquè no la deixés sola si sabia que ella era l’erma i que al seu ventre mai no s’hi faria  la vida.
            La Consol pensava sovint en l’engany on vivia en Jaume i ara, mentre es passava la mà per la panxa, damunt el vestit de bany, també hi pensava, perquè pel voltant de la piscina hi passejava una dona embarassada. Molt embarassada. Deu ser a punt de parir, va pensar  la Consol amb enveja, mentre la mirava darrere les ulleres de sol, per no ser vista. Observava cadascun dels moviments, el caminar pesant, l’esquena corbada, les mans passejant pel ventre inflat o recolzades als malucs. Si s’hi fixava bé podia veure com es movia la criatura dins els seu llit d’aigua, peus, mans i cap bellugant-se formant bonys a la pell de la mare. No podia deixar de mirar-s’ho, la Consol. El Jaume se’n va adonar i li va fer un petó al cabell. A ell també li meravellava aquell miracle que mai no podria viure. Va girar la cara per no veure aquella dona que aviat tindria el que ells no van aconseguir. Mirés on mirés topava amb la Júlia i el seu embaràs. La Consol la seguia amb la mirada mentre acaronava el seu ventre amb suavitat, tal com li veia fer a la Júlia.
            La Júlia lluïa, orgullosa, el seu embaràs de vuit mesos. Ho feia amb naturalitat, mostrant la pell tibant per sobre les calces del bikini. Sense vergonya, alegre i serena, es balancejava per tot el recinte: al voltant de l’aigua, asseguda remullant-se els peus, dreta a la barra del bar fent un mos o prenent un suc de fruita. Se la veia feliç i mostrava la pell torrada pel sol d’agost, color cafè amb gel aigualit. Sabia que hom se la mirava i molts li preguntaven pel seu evident estat. La visió dels nens petits banyant-se amb el pare o la mare la feia somriure i pensava que en un futur molt proper, ella també banyaria la seva nena i jugarien juntes a l’aigua de la piscina o del mar. Li faria petons salats, la tiraria enlaire i l’entomaria just abans no s’enfonsés del tot. L’agafaria de les mans i li ensenyaria a picar de peus, ben fort, amb esquitxos. Li compraria uns peus d’ànec vermells i unes ulleres perquè no li piquessin els ulls, que potser serien verds i sensibles com els del pare. I en sortir de l’aigua l’embolicaria amb un barnús de ratlles de colors perquè no agafés fred i l’estiraria a una gandula per poder amanyagar-la bé. Li compraria galetes i un gelat d’una bola de llimona o de maduixa o de xocolata, per berenar. Al vespre, quan l’escalfor del sol seria més lleugera li posaria un vestit de ratlles vermelles amb les sandàlies del mateix color, li faria dues cues darrere les orelles i sortirien tots tres a passejar pel port. Somiava amb la seva filla, en el primer dia d’escola, en les primeres notes, en com viuria la primera nit que li demanés sortir, en el primer amor i el primer desamor, en la primera discussió, en els primers constipats i en com viuria la primera tempesta amb llamps i trons... Pensava en la vida que farien juntes quan el va veure sortir de l’aigua. Era un home de cabell negre, fort i somrient i duia a coll un nen enfundat en un flotador que li tapava tot el cos, com una mena d’armilla que s’agafava com un bolquer. El nen tenia el cap sobre les espatlles del pare, que el portava on era la mare. El nen era ros i blanc de pell. Devia tenir un tres anys. La mare, la Clara, el va agafar amb dolcesa i la Júlia no podia deixar de mirar l’escena d’aquella mare, de com mirava el nen de com li parlava a l’orella i li cantava cançons. Li va cridar l’atenció que, tan bon punt va agafar el nen, el va estirar a la gandula, li va treure aquell estrany flotador i li  va posar bolquers i la Júlia va trobar que el nen era molt gran per dur-ne i que devia ser un nen mimat. Ella no volia fer de la seva filla una nena malcriada.
            Es va penedir del seu pensament quan va veure que el cap del nen queia de costat, que no s’aguantava dret, que no movia les cames i que quan la mare li posava una joguina a la mà, li queia a terra. El nen tenia la mirada trista. Va seure el nen i ell es va aguantar uns instants i la mare, com en un joc, el va agafar. Ho feia un cop i un altre. Potser algun dia ho aconseguiria. Van posar el nen dins un cotxet més gran que els dels nadons, ben cordat, per aguantar el cos dret.
            L’angoixa de la Júlia creixia dins el pit perquè mai no s’havia plantejat que una cosa com aquella pogués passar-li a ella i a la seva filla. Va mirar com s’allunyaven tots tres, com si tot fos normal a la seva vida. El que la Júlia no sabia era que aquella mare que cantava cançons a l’oïda d’un nen invàlid observava els altres nens, el que entraven i sortien de la piscina, els que es llençaven de cap a l’aigua, els que caminaven fent saltirons al costat dels pares, els que llençaven la pilota quan volien, no quan els queia, els que podien menjar agafant els coberts amb les mans, sense ajuda, els que jugaven a fet i amagar, els que abraçaven els pares i els amics, els que s’eixugaven el nas, els que es cordaven les sabates...Tots. Se’ls mirava tots, també amagada darrere unes ulleres de sol, per no ser vista, perquè ningú no veiés la tristesa als seus ulls, sabedora com era que el seu nen tan ros i bonic mai no podria fer el mateix que tots aquells nens que corrien al voltant de la piscina.
            A la nit, després de sopar, la Consol i el Jaume tenien per costum baixar al bar de l’hotel a fer una copa per matar el temps i l’avorriment que passaven junts. La Júlia hi era i parlava i reia amb la seva parella i la seva  panxa, amb la il·lusió de qui ho espera tot de la vida. La Clara va arribar al bar. Anava amb el seu marit i el cotxet del nen  trist, que va somriure quan la mare va ballar amb ell assegut a la seva cadira amb rodes.