Sempre m’ha interessat la natura. Des de petit. Em recordo tocant les fulles de les
plantes del jardí dels avis, tan suaus per una banda i una mica aspres, per
l’altre. Algunes tenien una cosa
semblant al borrissol del cos. Sí. Una mena de borrissol tan suau como el que
cobreix el cap del meu fill petit. El jardí dels avis feia olor de fusta
humida, a resina i a sol. M’agradava seure i sentir el sol de l’estiu com a
agulles minúscules clavant-se sense dolor a la pell. L’ àvia deia que em
cremaria, que m’estava posant como un tomàquet de tan vermell, que passés cap a
dins. Aleshores m’agafava de la mà i caminàvem cap a l’escala que pujava a la
casa. Ella em va ensenyar a pujar-la. Posar un peu a l’esglaó i tocar amb la
punta l’esglaó següent per assegurar-me bé on posava el peu.
La casa dels avis era gran. Jo sabia
on era cada habitació pel so del terra. Quan vaig començar a caminar van treure
totes les catifes de casa. La planta baixa era de fusta nova, de petjada sense
so, menys la cuina. La cuina feia olor de pa de pessic al matí i l’olor quedava
penjada de l’aire tot el dia i es barrejava
amb l’olor de brou o de truita. De vegades el terra de la cuina relliscava una
mica i algú cridava que anéssim amb compte. Ens ho deien a tots, però jo sabia
que ho deien per mi. A la sala hi havia un rellotge que sonava sense treva en
un tic-tac constant. Per anar al pis de dalt m’agafava de la barana de fusta
vella, amb nusos del que havia estat un arbre.
A dalt hi havia les habitacions i el terra gemegava a cada petjada. La
dels avis feia olor a espígol. La porta sempre era oberta i l’aire entrava per
les finestres de bat a bat. M’agradava apropar-m’hi i sentir l’aire i mastegar l’olor de l’eucaliptus
que podia tocar amb les mans, de tan a prop como era, de la casa.
 |
Els cosins dormíem tots junts a l’habitació
més gran, que tenia terrassa. Era fàcil ensopegar perquè sempre hi havia joguines
per terra. I entrava amb molta cura, passa a passa, sempre amb la punta del peu.
De vegades trepitjava una cosa tova i sabia que la meva cosina petita dormia al
seu llitet i li havia caigut el peluix. Jo l’agafava i el posava amb ella
ficant-lo entre els barrots de metall fred. Amb els més grans jugàvem a
amagar-nos i cadascú portava un ninotet de goma, d’aquells que fan soroll quan
els prems. Si parava jo i en trobava algun d’ells, tocava els cabells i en
comprovava l’alçada, si portava o no ulleres, tocava les orelles per si portava
arracades. Si l’alè feia olor de menta, era en Pau segur. Per berenar l’avi ens feia xocolata desfeta
a l’hivern i llimonada, a l’estiu. A la xocolata, entre dolça i amargant, hi
sucàvem pa dur o pa de pessic i jo notava quan em queia barbeta avall. L’olor
de la xocolata quedava flotant per tota la casa. La llimonada la preníem al
jardí, sota el til·ler, l’olor del qual ens relaxava. Això deia l’avi. Ell em
va ensenyar a mastegar farigola i a guardar el gust a camp a la punta de la llengua.
Des de l’escala a la mata de farigola hi havia trenta passes. Passava la mà per
les fulles i olorava per saber si era farigola o romaní. Sabia quan s’apropava una tempesta per l’olor por a humitat i
aquell vent que m’embolcallava. Els trons em feien buscar a palpentes un lloc
on amagar-me del soroll dels trons. La por feia olor de tempesta i de fum brut.
El temps passava lent a casa els
avis. Allí vam créixer tots els estius, els
meus cosins i jo. Contàvem les hores amb
les campanes del rellotge de l’església. Jo era l’encarregat de dir quan era hora
de dinar o sopar.
Ara hauré d’ensenyar al meu fill
petit tot el que vaig aprendre a veure amb
el meu nas o amb les meves oïdes. Ell també haurà d’aprendre a veure-hi amb
quatre sentits.
